Tessa Hadley, l’amor fraternal i la màgia de la vida ordinària

“A vegades, darrere l’espatlla tens un crític, o més aviat un lector, dient-te ‘de debò has escrit això?’, i vols matar-lo.” Tessa Hadley (Bristol, 1956) va començar a escriure de manera tardana, però va perseverar fins que va trobar la clau correcta, la que per fi li obria la porta de casa. A quaranta-sis anys va publicar la seva primera novel·la, i ara, a seixanta-set, ja n’ha escrit vuit, a més de tres llibres de relats. El seu prestigi literari no ha parat de créixer internacionalment aquestes darreres dècades, en especial per la seva habilitat de rescatar de la quotidianitat la màgia, els detalls extraordinaris. La novel·la El passat (2016), que Edicions de 1984 publica ara en català, n’és un bon exemple. Narra la història de tres germanes i un germà que tornen a la casa dels avis en un poblet anglès on es reactiven records, es revelen secrets i apareix la pèrdua, però també l’alliberament.

L’amor fraternal, entre la tendresa i l’hostilitat

Les particularitats dels vincles familiars, aquell passat que ens ha construït i que encara batega, és un dels temes centrals de la novel·la, i molt en especial l’amor fraternal. “La relació entre germans és un tema fantàstic, molt ric”, assenyalat l’escriptora en una conferència de premsa a la llibreria Laie de Barcelona. “Només tinc un germà i suposo que per això m’agrada escriure històries de germanes. De petita, deixava notes al coixí de la meva mare dient-li ‘dóna’m una germaneta’, però no em va fer cas. A un germà el coneixes com a ningú altre i hi has compartit la infantesa d’una manera poc comparable amb ningú. Tot això, del punt de vista positiu, però també negatiu, de la gelosia que puguis tenir.”

Aquesta barreja entre tendresa i hostilitat típica de les relacions fraternals apareix, per exemple, en els personatges de l’Alice i la Harriet, dues germanes que s’assemblen força, malgrat que una és etiquetada com la bonica. “M’agrada l’escena en què l’Alice maquilla la Harriet i ella li acaba dient que li tregui tot allò de la cara, que no fa gens per a ella”, explica, riallera. Novament, els detalls quotidians, la vida ordinària, les nimietats que no ho són, com a elements que consoliden la història, com allò que més l’apassiona i li agrada expressar.

Hadley cerca sovint que les seves novel·les tinguin petites sorpreses, sempre que no sobrecarreguin l’argument. En les històries sobre famílies, diu, donen molt de joc els secrets. “Totes les famílies es banyen de les veritats dites i dels secrets no dits, i des de la perspectiva literària és fantàstic tenir sorpreses, com a la vida. És el que recarrega la vida familiar en el bon sentit i el mal sentit. Aquesta vegada, no sabia quin secret hi introduiria fins que no vaig arribar a mitja novel·la, on hi ha un petit element sorpresa”.

Una absència que omple la història

Durant el procés creatiu, l’escriptora britànica necessita saber cap a on va, tot i que aquest pla no sigui al detall i pugui canviar en el decurs de l’escriptura. “Un pla estricte seria un càstig, però he de saber cap a on avanço per tenir l’interès del lector i fer el viatge junts. Absolutament sempre, escric de la primera pàgina endavant, no em puc imaginar de fer una porció del llibre i després posar-la aquí o allà. En aquest cas, sabia que la història transcorreria en tres setmanes i que la mare dels protagonistes havia mort jove i la seva absència tenia una importància claríssima en el present. Però a mig llibre vaig tenir la percepció que era massa pla, mancava tensió. Vaig rumiar-hi durant dues setmanes fins que eureka! Calia anar al passat i fer reviure la mare, una dona forta i de caràcter extraordinari. La mateixa casa, anys enrere, il·luminaria la història present.”

A l’autora li fascinen aquests dos temps paral·lels que permet la ficció i que, en aquest cas, li han permès l’exercici alliberador de veure els adults novament com a infants, un viatge que permet una exploració al detall dels personatges, no tan sols els protagonistes, també els seus fills, les parelles i algun convidat.

El pas del temps i l’envelliment femení

Com en algunes altres de les seves novel·les, la qüestió del pas del temps i de l’envelliment femení apareix a El passat. Un tema solemne, diu, però que en aquesta història també s’aborda amb humor. “És un tema absolutament ric, interessant i polític. En les primeres pàgines d’Amor lliure hi ha una dona asseguda al seu vestidor que s’arregla per sortir. Allà hi deia: ‘Tenia quaranta anys, però encara era atractiva.’ I la meva editora em va dir que havia de posar un ‘i’, no un ‘però’. Jo li vaig insistir que havia de ser ‘però’, perquè en l’època en què estava ambientada la novel·la, el 1967, era una tragèdia, fer anys, i per a una dona, encara més. Un dia, la meva mare es va enfadar molt amb el meu germà simplement perquè va comentar l’edat que tenia!”

“Hem viscut una revolució feminista, però tot és molt lent i hi ha moltes capes”, lamenta. “La qüestió de l’envelliment en les dones és tremendament actual i està ancorada en aquesta tradició que posa el valor de la dona en l’estètica. No critico ni assenyalo cap autor, però llegint Thomas Hardy o Jane Austen al·lucines amb les descripcions físiques que apareixen sobre les dones. En Austen veus que en parlen com si fossin un cavall que es posa a la venda, i això mostra fins a quin punt això era cabdal.”

La por de la desídia

En aquesta trobada amb periodistes, Hadley també ha repassat el seu procés fins a esdevenir una escriptora d’èxit. “Sort que no era una de les germanes Brontë, que als quaranta-sis ja eren totes mortes. Per sort, ara tenim més temps!”, ha dit, sobre els seus inicis. “No sé per què vaig trigar tant, vaig anar provant, i primer vaig fer quatre novel·les terribles que estic encantada que no s’hagin publicat. Llavors intentava d’imitar, escriure com si fos una altra persona, no era jo mateixa. Va ser com si hagués estat caminant per fora durant molt de temps i de sobte arribés a casa.”

Ara que ja fa molts anys que publica, a vegades, se li apareix el fantasma de la por de la desídia. “Hi ha el risc que et tornis mandrós i poc exigent amb tu mateix, i no vull que sigui el cas, els escriptors sempre tenim por d’escriure una estupidesa.” De fet, ha arribat a estripar la feina d’anys perquè no li convencia. “Vaig escriure un llibre durant dos anys i el vaig acabar llençant a la brossa, pensava que això em suposaria una crisi, però no, ara escric unes altres coses. Era un llibre sobre el qual parlava molt a la gent, i això és un mal senyal, vol dir que alguna cosa grinyola. Tan bon punt vaig renunciar-hi, la meva mare em va dir que se n’alegrava, que era una idea espantosa.”

Sobre el seu estil literari, remet als seus referents i, quant a les influències, distingeix entre la família dels llibres que l’han fet i acompanyat i la família d’escriptors que realment l’han marcat i han tingut un impacte en la seva narrativa. En aquest segon grup, hi inclou la canadenca Alice Munro i la irlandesa Elizabeth Bowen. Tampoc no oblida l’escriptor irlandès Colm Tóibín i com rellegir-lo l’ha ajudada a desllorigar alguna novel·la. “Munro, encara que tingui una prosa ordinària, guarda un misteri dins les seves paraules, i Bowen em va enamorar fins i tot quan no l’entenia, m’agrada la densitat de les seves frases. Quan escric una cosa ordinària de manera massa anodina és com si la sentís a ella i m’avergonyeixo, fa que vulgui treballar cada frase perquè sigui aguda i desenvolupada.” I és que el fet d’abordar la quotidianitat, lluny de ser fàcil, fa de cada detall una parada obsessiva. No la deslliura pas, diu, de l’exigència de bastir la novel·la paraula a paraula, frase a frase.