Les tertúlies radiofòniques, un món petit i homogeni

La notícia que onze dels vint-i-dos ministres de Pedro Sánchez són llicenciats en dret m’ha fet recuperar una de les meves dèries, que és l’hegemonia de tres o quatre carreres universitàries a l’espai públic, i la marginació de les ciències experimentals, les ciències aplicades i les humanitats. Fa uns quants mesos ja vaig explicar (aquí i aquí) que als governs de la Generalitat de fa vint anys hi dominaven els metges, els enginyers i els economistes, i que ara gairebé tots han estudiat dret o són politòlegs (al govern actual hi ha una sola persona de ciències, el doctor Balcells).

Aquest problema s’estén als mitjans, i per això avui m’he fixat en les tertúlies radiofòniques matinals de Catalunya, que si fem cas de les dades d’audiència, són les que més es consumeixen del país –i si mirem les baralles entre partits per entrar-hi, i com les fan servir de graner de les llistes electorals, se’ls suposa una gran capacitat d’influència sobre l’estat d’ànim de la nació. Per a aquest petit estudi he analitzat els tertulians dels dos principals programes matinals entre el 6 i el 24 de novembre (avís de descàrrec: aquest curs he participat tres vegades a El matí de Catalunya Ràdio per a parlar-hi del conflicte generacional a Catalunya).

Comencem amb El món a RAC1, dirigit i presentat per Jordi Basté. Durant les tres setmanes que he mencionat hi van participar 30 tertulians diferents, 19 homes i 11 dones. Del total, 21 eren periodistes (22 si hi comptem Ernest Folch, que va estudiar filologia). La resta provenen del dret (3) i de les ciències polítiques (3), i els únics que tenen orígens una mica més variats són alguns ex-polítics (Xavier Domènech és historiador, Teresa Cunillera pèrit mercantil). En el cas d’El matí de Catalunya Ràdio, dirigit i presentat per Ricard Ustrell, els tertulians van ser 27, 15 homes i 12 dones. Amb l’excepció de l’arquitecta Itziar González i de l’empresari David Madí, tots els tertulians van fer la carrera de periodisme (17), de ciències polítiques o de dret, o una combinació de les anteriors.

Ara mateix a les tertúlies d’aquests dos programes no hi ha cap economista, sociòleg, antropòleg, filòsof ni lingüista. Tampoc cap metge, científic ni enginyer. No hi participen escriptors de primera fila, directors de cinema i músics, i no cal que parlem de mestres, sindicalistes o pagesos. Les tertúlies venen la pretensió d’analitzar el món, però de fet són molt poc representatives del país. Gairebé tots els participants han cursat els mateixos estudis, a les mateixes tres o quatre facultats, i comparteixen currículum, professors, referents i marcs ideològics. No em serveix dir que és lògic que els periodistes acaparin l’espai, perquè no parlem d’escriure articles o muntar peces televisives, sinó d’intentar explicar la realitat, i això es fa des de moltes disciplines diferents. Convidar-hi experts de manera esporàdica tampoc no ho compensa, perquè aquests no tenen temps d’elaborar un discurs més complex, i en un país on la majoria de la gent no sap parlar en públic cal molta pràctica davant un micròfon per a aprendre’n.

Tot plegat té dues conseqüències. La primera és la ignorància dels tertulians en molts àmbits, que han de dissimular amb frases buides i quatre tòpics, i ben segur que molts coneixeu la sensació de passar vergonya quan tracten d’algun tema que domineu una mica –en el meu cas, m’he de posar les mans al cap quan parlen d’ensenyament o de qüestions ambientals (“no es pot saber on plourà”, vaig sentir que deia un director de diari després de l’efecte destructiu d’unes tempestes). Això també els fa caure tothora en un dels vicis més escampats als mitjans, i molt típic de la gent de lletres: rebatre dades amb anècdotes.

El problema més important, però, és l’homogeneïtat social. Gairebé tots tenen uns orígens familiars i una trajectòria professional molt semblants, i encara que aquell sigui una miqueta més independentista i l’altre més conservador, que una parli més de feminisme i l’altra de política internacional, encaren la vida i conceben el país de manera idèntica (i m’ha faltat comptar quants viuen a més de cinquanta quilòmetres del municipi de Barcelona). No hi ha mai cap mena de debat a fons sobre el repartiment territorial i el paper de la pagesia, la immigració, el model educatiu (de dalt a baix, no els detalls), la manera de tractar la criminalitat o les transferències generacionals dels joves cap als pensionistes. D’aquests temes no cal parlar-ne perquè creuen que són consensos de país establerts, sense adonar-se que només són un consens per a aquesta petita minoria privilegiada.

Ara mateix a Catalunya per ser a la política i als mitjans, és a dir, per tenir un cert poder i una capacitat d’influència, l’única via d’entrada són tres o quatre carreres de ciències socials, que a més són les que tenen un biaix ideològic més fort i una base epistemològica més feble. La resta, a callar i a creure. Això sí, llavors tenen la santa barra de dir que som els de ciències els que dominem el món.