07.03.2024 - 21:40
“A l’atzar agraeixo tres dons: haver nascut dona, de classe baixa i nació oprimida. I el tèrbol atzur de ser tres voltes rebel.” Del poema “Divisa”, de Maria Mercè Marçal, en va sortir un dels lemes més repetits pel moviment feminista als Països Catalans. Però aquest “tres voltes rebel” no és un lema atractiu i prou, sinó que té un contingut que a vegades es discuteix poc. No per la qüestió de la classe social, perquè el feminisme ha debatut àmpliament sobre la relació entre gènere i classe, sinó per la qüestió nacional, com es relaciona el fet de ser dona i pertànyer a una nació tractada com a subalterna, com la catalana.
Amb motiu del 8 de març, Dia Internacional de les Dones, VilaWeb ha volgut tractar la relació entre el nacionalisme català i el feminisme: fins a quin punt poden anar vinculats i si s’han reivindicat prou els referents que n’han parlat. Tot plegat, en una tertúlia audiovisual amb tres dones d’edats i àmbits molt diferents: Júlia Ojeda, investigadora, crítica literària i una de les impulsores del col·lectiu Matriotes; Gemma Pasqual, escriptora i autora de Torturades; i Carme Sansa, actriu que ha recitat molt l’obra de Maria Aurèlia Capmany, una de les referents feministes i catalanistes més importants.
Ojeda, en la línia del manifest que va publicar el col·lectiu Matriotes –format també per Marta Roqueta i Anna Punsoda–, defensa un feminisme nacionalment autocentrat, que no sigui assimilat per l’espanyolisme, a més d’un nacionalisme feminista: “Hem d’incloure el feminisme català i hem de poder declinar el terme nacionalisme en plural. No pot ser que el nacionalisme als Països Catalans continuï instal·lat en l’imaginari que va pensar Esquerra Republicana el 1931 o Jordi Pujol el 1980. Hi ha moltes maneres de pensar i de repensar el nacionalisme català, i el feminisme és l’espai amb més potencial per a repensar aquest terme i apropiar-nos-el.” A més, fa una crida a considerar les reivindicacions de les catalanes igual de vàlides que unes altres amb què s’acostuma a tenir més sensibilitat per part del feminisme: “Els drets lingüístics són drets humans. Si se’ns neguen, se’ns neguen uns drets bàsics.”
Pasqual també defensa la potència que tindria un feminisme ben conscient de tot això: “El feminisme, quan va unit, fa molta por. Quan les dones –i també els homes– ens unim, es fa molt de mal a l’estat. Un feminisme nacional, de Països Catalans, seria molt potent.” L’autora també denuncia que algunes institucions de l’estat espanyol, com ara la monarquia, “es tapen amb la bandera feminista com es podrien tapar amb la bandera espanyola”. També recorda que l’opressió a les activistes com a dones i com a catalanes ve de lluny i comenta exemples de Torturades que ho demostren, com el de les germanes Serra i el de Xènia Garcia.
Sansa, que va participar en les Jornades Catalanes de la Dona del 1976 i ha vist l’evolució del moviment feminista català durant dècades, alerta d’un clar retrocés quant a la llengua: “Abans això no es qüestionava. Si hi havia una xerrada, es feia en català, i les pancartes eren majoritàriament en català. Igual que amb el procés parlàvem molt del país i ens oblidàvem de la llengua, amb el feminisme ens passa una mica el mateix. I el català? I la llengua? I les dones que som catalanes?” L’actriu, juntament amb Ojeda i Pasqual, també reivindica els referents de feministes catalanes que han estat invisibilitzats en comparació amb els referents espanyols o internacionals. Dones com Maria Mercè Marçal, Maria Aurèlia Capmany o Carme Karr, que haurien de ser més presents. Referents que se’ns han robat com a dones i com a catalanes.
