16.04.2024 - 21:40
|
Actualització: 16.04.2024 - 22:03
Escric aquestes ratlles apressat i adolorit per la notícia que ens arriba de la mort sobtada de Josep-Maria Terricabras. Terricabras era simplement un home gran entre els més grans d’aquest país. Com a intel·lectual, com a ciutadà, com a polític, com a referent col·lectiu, com a persona lliure i insubornable.
Tenia uns coneixements vastíssims i una erudició enlluernadora. Però Terricabras sempre ho va posar tot al servei de la societat, de la gent, al servei de la causa de la democràcia i la independència de Catalunya. No tan sols quan era fàcil i es va posar de moda; també abans, en els moments pitjors, quan la soledat era feridora.
Jo no oblidaré mai la seua intervenció en el programa L’Orquestra, de Catalunya Ràdio, el dia que va ser censurat. Era durant els Jocs Olímpics de Barcelona, militants independentistes eren detinguts i torturats per la policia espanyola enmig d’un silenci tenebrós dels mitjans i la classe política i Jordi Vendrell va saber obrir els micròfons, en una sessió radiofònica impressionant de dignitat, valentia i compromís en què van participar ni més ni menys que Modest Prats, Josep Murgades i Josep-Maria Terricabras, tres veus de luxe, tres cervells privilegiats. Ells van esgarrar la cortina del silenci i el programa no va tornar mai a l’antena de la ràdio nacional.
Terricabras va destacar especialment en la seua apel·lació radical a la democràcia i als drets humans, un dels temes que sempre va conrear i que el va dur, per exemple, a presidir l’elaboració de la Declaració Universal dels Drets Lingüístics, l’any 1996, o a involucrar-se en política, en mil i una iniciatives populars, amb Esquerra Republicana, partit del qual va ser eurodiputat del 2014 al 2019.
Terricabras creia en la gent i confiava en el país, dos valors que tots hauríem de saber recuperar urgentment. I ho feia amb una alegria contagiosa. En aquest apunt del meu bloc explique que ens van renyar durant la primera assemblea general de l’ANC pel xivarri que fèiem, de tan contents com estàvem. Ens vam fer una fotografia tots dos amb l’estelada, feliços de veure que la nació començava a desvetllar-se.
L’any 2007, en Terri em va demanar que li escrivís el pròleg del llibre Idees de combat. Em feia molt de respecte, però vaig acceptar l’encàrrec. Hi vaig parlar de Ciceró, sobre el qual havíem discutit –i dic “discutit” entre moltes cometes, perquè ja em direu què podia discutir jo amb una eminència com ell–, vaig afirmar que era un dels nostres intel·lectuals més poderosos –”poderós en el sentit moral de la seua actuació, poderós per la seua permanent disposició a prendre partit, poderós per la seua incomoditat amb el món que l’envolta i la seua capacitat d’escoltar-lo i traduir-lo, de proclamar la necessitat de canviar-lo”– i vaig acabar dient: “Per a una cultura com la catalana tenir un filòsof de guàrdia com ell és un luxe. Per a una literatura com la catalana tenir un escriptor com ell és un raig de llum, per a una nació com la catalana tenir un ciutadà com Josep-Maria Terricabras és una sort.”
Ho ha estat, sí, fins fa poques hores. I jo avui tan sols sé dir-li gràcies. Per tot. Per tant.
PS. Quan et mors resten els llibres. I també les entrevistes. En recomane unes quantes de les que va concedir a VilaWeb:
–“L’autonomia a Catalunya s’ha acabat per sempre”
–“En lloc de fer manifestacions de colors, potser que en fem d’eficaces”
–“Em van posar una persona que em vigilava”
–“Si aquell que sigui considerat president pels espanyols s’ho creu, estarem perduts”
