Terricabras, la paraula i el buit

Quin buit al cor. Quin buit tan gran. No tinc paraules. Només aquest nus i la tristesa i la constatació, un cop més, que els sentiments són ingovernables i que sorprenen i desborden i es fan presents, abassegadors, sense demanar permís. Feia temps que no el veia. Potser un any i mig. I ens coneixíem, però no érem amics. Amics d’anar a sopar o d’explicar-se la vida, vull dir. I, amb tot, ara que escric, avui que és el primer dia que vivim sense en Terricabras, tinc aquest pes a dins, als pulmons, a l’ànima, comsedigui.

I ploro.

Escric i ploro i és una combinació difícil de mantenir. Però no ho puc evitar. Ni l’una cosa ni l’altra. Tampoc no ho pretenc: perquè vull escriure Terricabras mil vegades i perquè si, en fer-ho, ragen així les llàgrimes i es descontrolen, per alguna cosa deu ser.

Doncs que sigui.

Juntament amb la pena, la pena fonda que no es conté, me n’ha vingut la imatge: bonhomiós, resolut, la barba grisa, el maletí amb papers i llibres, entrant en una sala de la presó de Brians. I somriu.

Així el vam veure perquè això va fer, puntual, cada quinze dies, en Josep-Maria Terricabras: venir a impartir classes de filosofia als presos polítics. Aquest gest de fons. Aquest compromís i aquesta constància. I era una excusa per a trobar-nos i viure unes hores amb les finestres obertes (metafòricament obertes, però veritablement, espiritualment, mentalment obertes). Devia ser l’any 1993, quan aquesta mena de gestos no eren usuals, i ell ho va fer. (Recordem-ho, si us plau, que en Terricabras sempre hi va ser, denunciant la ràtzia olímpica contra l’independentisme, les tortures perpetrades per la garzonada, reclamant dignitat i llibertat i democràcia: sempre.)

Ara que he passat una estona fullejant alguns dels seus llibres, l’atzar ha fet que de seguida hi trobés això que explica a Pensar diferent, que “des del naixement fins a la mort, la nostra identitat no respon a una vivència rígida sinó constantment mal·leable, flexible, sotmesa a influències, canvis i modulacions, gairebé sempre viscuts de forma inconscient, sense fer-ne escarafalls teòrics. Per això la gent canvia de caràcter i actituds sense perdre la identitat […]. I quan mirem fotografies de fa molts anys, podem dir que ara ja no som iguals a com érem, però que continuem essent els mateixos.” Una constatació, rebla, que val per a cadascú i, alhora, per als col·lectius humans.

La cosa és que, mentre llegia, l’he tornat a sentir parlar d’Heràclit i d’allò que diu que mai no ens banyem al mateix riu, perquè encara que tornem al mateix lloc, l’aigua que hi passa és sempre diferent i, per tant, el riu esdevé totes dues coses alhora, igual i un altre, aquesta paradoxa, la identitat. I quan en el record el sentia, el veia també mostrant-nos fotografies seves que havia dut per a l’ocasió, en blanc i negre de quan era un marrec, i d’adolescent, i quan estudiava, i explicant-nos això, precisament, això que anys després escrivia: “Al llarg de la meva vida no només he passat per canvis físics, sinó també mentals, intel·lectuals, espirituals, de coneixements, creences, il·lusions i expectatives. Com tothom, no sóc igual a com era de petit o a com era fa uns quants anys, però continuo essent jo.”

Perquè he dit que les visites d’en Terricabras eren excusa i finestra, i és cert, però també, des del rigor característic, eren el que anunciaven: classes de filosofia. I, per tant, Heràclit i Plató i Descartes i Wittgenstein (el seu estimat Wittgenstein, un nom que tot sol impressiona i que jo, ves, ja mai no he pogut llegir amb distància ni fredor) i tothom. Però, més que no una rastellera de llinatges i conceptes, era, sempre (sempre-sempre) la incitació a raonar: “Perquè la filosofia no és una doctrina sinó una activitat.” I perquè el pensament té context. I les preguntes, també. I perquè els fets i les experiències compten. I perquè el llenguatge és important. I perquè quin gran goig, sentir parlar en Terricabras, quina intel·ligència i quin estímul sempre! (Encara que, ara que hi penso, he repetit unes quantes vegades “sempre” i ell no n’era gaire, d’absoluts, ni de sempres ni de mais ni de tots ni de caps ni de res.)

Que un article és per força esquemàtic, i que la figura d’en Terricabras ho depassa tot, però que ara pensava que en aquest record de les finestres que ens obrien el gest (es pot ser serè i enèrgic al mateix temps?, es pot) i el raonament i el somriure d’en Terricabras, en aquest petit apunt que avui explico, hi ha uns quants brins d’això que ell era, del manat de tant que el configura: hi ha la solidaritat, d’arrel, natural i sense esperar-ne després medalla, que va practicar tot al llarg de la vida, i hi ha també l’exigència amb què duia a terme després la tasca, les inoblidables classes de filosofia, aquell seu explicar-se amb claredat, esforçar-se per ser entès i per ajudar els oients a fer raonaments ben fets. Però em sembla que, per acabar l’esbós, cal esmentar encara un petit detall significatiu: he dit que, quan entrava a la presó, en Terricabras duia al maletí papers i llibres, i és cert; també ho és que, de vegades, hi afegia una ampolla de moscatell. D’amagat. Passant molt seriós tots els controls i tranquil·líssim. Que estava prohibit i que ell ho va fer. Perquè volia. Per esperit de revolta. Per compartir el gaudi del temps i per platxèria. Que la vida també és això. La vida plena.

Mireu quines coses, el llibre que us deia abans s’acaba així:

Perquè la vida és un regal. Mil ocasions i alguna oportunitat. Sempre un compromís.

I que els amics comparteixin el somriure i el silenci.