Terricabras: ‘Israel podria ser dels primers a reconèixer una Catalunya independent’

El filòsof Josep-Maria Terricabras n’ha tingut prou amb dos anys de voltar pel Parlament Europeu com a diputat per ERC per constatar que, de la independència de Catalunya, se’n parla. I força. Però sempre en passadissos o amb la veu baixa. Perquè la posició oficial de les institucions comunitàries és de defugir el conflicte. Terricabras està convençut que en el moment del xoc final, que es podria desencadenar, segons que diu, per l’aprovació de la llei de transitorietat al parlament, la reacció d’Espanya farà actuar la UE com a mediadora, per a un referèndum o per a negociar la separació de Catalunya. I si això acaba passant, diu, hi ha uns quants estats europeus (i algun de no europeu) que no trigaran pas gaire a reconèixer el nou estat.

—Què en pensen a la UE de les diades multitudinàries de l’Onze de Setembre?
—Quan es fan grans manifestacions, amb cinc diades consecutives multitudinàries, fa molta impressió. L’altre dia un col·lega espanyol, del PSOE, em deia: ‘Home, és que aquestes coses que feu vosaltres ja no les fa ningú.’ Causen l’impacte de veure que és una societat mobilitzada i reincident. Ara, als meus col·legues del Parlament Europeu, si els preguntessin sobre la independència de Catalunya segurament votarien no. Perquè no volen més maldecaps. Però si als mateixos els fas la pregunta de si hi ha d’haver un referèndum a Catalunya, més d’un 95% et dirà que és clar que sí.

—Fins i tot eurodiputats del PP, socialistes…?
—Sí, sí. Però és clar que els espanyols no.

—Però dels altres països sí.
—I tant. Alguns fins i tot han vingut d’observadors, com al 9-N.

—Sí, però a la UE hi ha silenci i una voluntat d’esquivar la qüestió. Quan s’hi implicaran les institucions europees?
—Això serà així fins al final. Perquè les institucions europees són d’una prudència extraordinària. Parlaran quan hi hagi el xoc que faci la cosa definitiva. Fins ara hi ha petites topades, que la UE segueix però que no troba urgents per a la seva intervenció. Passarà quan hi hagi un xoc fort; per exemple, amb l’aprovació de la llei de transitorietat. Com que per part d’Espanya provocarà una reacció brutal, la UE haurà d’intervenir per força.

—La UE deu callar també per la pressió diplomàtica espanyola.
—Sí, té un efecte. Però jo vull felicitar la nostra diplomàcia, i l’acció exterior del govern. El senyor Hollande no rebrà Puigdemont fins que no hi hagi una cosa grossa. Però en canvi et pots aproximar al segon o al tercer cercle, als ‘think tanks’… El fet que s’hagin pogut fer debats sobre la nostra qüestió, en parlaments diversos, des de Noruega fins a Flandes o als països bàltics, fins i tot als EUA… tot això demostra que l’atenció i l’interès hi són. I que tot depèn de nosaltres, tot. No em fa gens de por la UE, perquè fan vestits a mida, és el que van fer en el cas de Croàcia, l’Alemanya de l’est, Txecoslovàquia…

—Parleu de l’aprovació de la llei de transitorietat al parlament. La UE no veurà malament una acció unilateral?
—Em sembla que ho entenem malament si pensem que només nosaltres fem accions unilaterals. La negació del govern espanyol és una acció unilateral. La negació del referèndum és unilateral.

—Però no entra pas en conflicte amb el que diu la UE, és a dir, es tracta d’un afer intern espanyol i el govern espanyol pot fer i desfer.
—És un afer intern que els preocupa. I Europa protegeix els seus estats tant com pot. Per això desitjo ser un estat d’Europa. Malgrat tot, el prestigi espanyol a Europa és gairebé zero.

—Parlàvem d’una acció unilateral de Catalunya. Pot ser acceptada per la UE?
—Si hi ha una acció unilateral de Catalunya, Europa callarà. Però com que hi haurà una acció espanyola, això farà que Europa intervingui. Si hi ha un xoc fort, Europa haurà d’intervenir per força. I Catalunya té el gran avantatge de tenir una capital com Barcelona, que atreu una quantitat d’inversió espectacular, que és considerada com la quarta o cinquena capital d’Europa en interès per part dels europeus. Això és molt important. I quan hi hagi un xoc, la UE hi intervindrà, hi dirà alguna cosa, proposarà un referèndum, que s’asseguin en una taula…

—Quina seria la millor manera de culminar el procés? Un RUI, unes eleccions constituents…?
—Per la lectura de les institucions europees el referèndum és clar. Els agradarà o no, però en un referèndum se sap quants n’hi ha a cada banda. En unes eleccions diran: ‘Mira, ja en fan unes altres, cada divuit mesos fan eleccions aquesta gent.’ Els direm: ‘Oh, és que seran constituents’, i no els importarà, perquè de moment no passa res. L’única cosa que aclariria la situació és un referèndum, però hi ha la dificultat tècnica. Amb una legislatura com la que tenim ara, que l’hem guanyada els independentistes, que només dura divuit mesos, i fer-ne una altra que potser perdrem, em deixa extenuat. Ho hem rumiat, això? Si això ja està fet! Per què no anem a un referèndum?

—Un referèndum previ a l’aprovació de la llei de transitorietat?
—Es pot aprovar la llei i l’endemà fer el referèndum, per tenir una cobertura legal.

—El problema del referèndum és que es repeteixi el 9-N.
—No. Allò desgraciadament no va ser un referèndum, reconegut pels que el van aplaudir. Perquè només es podia fer allò: una protesta contra la manca de referèndum. Això d’ara podria ser un referèndum si s’establís bé i sobretot si tingués observadors internacionals. És un factor molt important.

—Què entenem per observadors internacionals? Perquè ja en van venir uns el 9-N i en les consultes populars…
—No. Quan parlem d’observadors internacionals volem dir demanar a les institucions europees que n’enviïn una delegació. Aquí sí que hi haurà un conflicte, un conflicte amb l’estat. Però és que aquest conflicte s’ha de crear algun dia. No podem pensar que s’arribarà a la independència seguint les lleis espanyoles.

—O sigui que serà un referèndum pactat amb la UE perquè s’haurà arribat a una situació de tensió insostenible amb l’estat espanyol?
—Pot ser això. Havent fet una llei de transitorietat. La llei de transitorietat és la llei d’independència. Aquesta llei té un primer article que diu que Catalunya es declara independent. Aleshores sí que ja es veurà molt implicada la UE. I perquè no hi hagi un daltabaix ni a Espanya ni a Catalunya, aleshores sí que s’hi implicarà. I ho farà a través de diputats europeus que vagin a fer d’observadors, com van a fer en altres llocs del món.

—Catalunya ha treballat prou les aliances internacionals per a poder ser reconeguda si declara la independència?
—No conec tant les interioritats, però pel que sé i pel que sospito hi ha molta feina feta. Hi ha un respecte important per la feina exterior catalana. El fet és que el senyor García Margallo ha de sortir disparat a Roma a explicar les coses que passen… I és xocant, perquè ells són un estat i nosaltres no. Som nosaltres que ens hauríem d’afanyar a explicar-nos, però en canvi és ell que juga al contraatac, a la defensiva. Nosaltres tenim una bona posició.

—Les sospites que teniu són perquè sabeu coses sobre els contactes internacionals?
—No sé res que provingui de Diplocat o de la conselleria d’Exteriors. Sé coses que em vénen de col·legues diputats al Parlament Europeu, que expliquen a què estarien disposats, com veuen la cosa al seu parlament, quines pressions tenen del govern espanyol… És informació de primera mà només obtinguda per mi.

—Quins serien els primer països que reconeixerien Catalunya?
—Els bàltics i els nòrdics. En algun moment ja han fet gests i han acabat rebent i tot. D’aquests, no en tinc cap dubte. Fins i tot hi hauria algun altre país, que potser no agradarà a alguna gent, no europeu….

—Israel?
—Israel, sí.

—Per què penseu que Israel reconeixeria aviat una Catalunya independent?
—Ho penso una mica per la manera com han estat tractats per Espanya. Quan repasses la història, fins que no han estat reconeguts com un estat per Espanya… I també per una bona relació en la recerca amb grups catalans. Aquestes coses hi influeixen, encara que no tinguin directament res a veure amb el procés. Però res no és casual, com el fet que cada any a Barcelona vagi aguantant la inversió estrangera; es tracta de gent que no és ignorant, que sap què passa i que sap com acabarà. El fet que Norwegian posi vols directes des de Barcelona als EUA és un senyal: ho fan els noruecs… Ah, això només és comercial? No! Jo no hi era a la negociació, però hi ha obvietats per les quals no cal que t’ensenyin els papers. Són coses ben fetes. N’hi ha que són discretes, n’hi ha de camuflades. A més, el senyor Margallo pretén crear una closca al voltant de Catalunya. Però si algun d’aquests estats trenca la closca, ja està. Això va molt ben encaminat. Hi ha silencis que deixaran de ser-ho, silencis que seran cada vegada més durs, hi ha gent que és a punt, n’hi ha de distant… Però quan mires el quadre, amb la dificultat que representa per primera vegada a Europa de fer això que se’n diu l’ampliació interna, veus que això va molt ben encaminat.

—El Brèxit hi ajuda o ho entrebanca?
—Penso que el Brèxit s’acabarà abans del 2019. I durant aquest temps passaran coses. Per exemple, s’ha de resituar Escòcia. Compto que abans d’acabar el meu mandat com a eurodiputat serem independents.

—Abans no hi haurà un segon referèndum escocès?
—No el veig, un segon referèndum. Perquè aquell primer era guanyador pels del no. El problema que acabaria creant al Regne Unit durant la negociació que se’ls separés Escòcia seria terrífic. Ara no hi haurà permís per a un referèndum. També sospito que els escocesos no volen ara un referèndum, volen veure fins a quin punt amb la nova situació no  tindrien una bona plataforma de treball per després. No crearan un conflicte d’un altre referèndum.

—Nicola Sturgeon va recordar el segon referèndum l’endemà del sí del Brèxit.
—Sturgeon sí, però May no. A més, Sturgeon va parlar de la possibilitat, i des d’aleshores no n’ha dit gaire res més.

—Tindrà poca influència el procés escocès en el català, doncs?
—Em sembla que a Catalunya ens afavoreix en el sentit que si en sortim –i no cal que en sortim– no passa res. I la UE s’ha de reconstruir; s’ha de replantejar i hi pot haver modalitats diverses de presència a Europa, fins i tot de pre-independència per acabar en una independència. D’aquestes coses, a Europa se’n poden inventar. I a nosaltres ens pot afavorir.

—A la UE, el referèndum del Brèxit pot haver estigmatitzat els referèndums com una cosa negativa, o perillosa?
—Sí, però els referèndums els has d’acceptar. N’hi ha hagut un als Països Baixos sobre els refugiats; n’hi haurà un altre a Hongria…. Els referèndums te’ls has d’empassar. I volem proximitat amb el ciutadà europeu o no? Eliminarem una eina que és de proximitat i de votació?