Terricabras: ‘Si aquell que sigui considerat president pels espanyols s’ho creu, estarem perduts’

Josep-Maria Terricabras, eurodiputat d’ERC, demana que les forces republicanes prenguin les decisions sobre la investidura de Carles Puigdemont que impliquin el mínim mal possible, tot i que no té cap dubte ‘que ens en faran, de mal’. És partidari de trobar una fórmula que consisteixi a deixar clar que el president és Puigdemont, des de Brussel·les, però que n’hi hagi un altre que sigui ‘gestor’, que treballi des de Catalunya. Ara, que en cap cas no ‘es cregui’ que és el president, perquè, si no, ‘estarem perduts’. L’hem entrevistat just abans del viatge d’aquest cap de setmana passat a la capital europea dels negociadors d’ERC i de Junts per Catalunya per mirar de tancar la fórmula per a investir Puigdemont.

—Això es pot resoldre?
—Evidentment. Això no s’ha acabat i hem de tenir tots la responsabilitat de no deixar-ho acabar. Jo sóc molt contrari a unes altres eleccions, perquè servirien per a arribar allà on ja som, o menys. La solució ha de respectar que Carles Puigdemont és legítimament el candidat a la presidència de la Generalitat, però també és veritat que no podrà exercir de president. Exercir en el sentit que ho entenen els espanyols, perquè, com que el rei d’Espanya segurament no li signarà el nomenament, serà una dificultat.

—I quina solució proposeu?
—La solució ha de protegir els qui són amenaçats injustament per la justícia espanyola;  tots els diputats tant de JxCat com d’ERC que han de participar en votacions i que poden ser empresonats immediatament per qualsevol gest que facin. Això s’ha d’evitar tant com es pugui.

—Tardà diu que si cal sacrificar Puigdemont, s’haurà de sacrificar.
—Si hi ha d’haver sacrificis, n’hem de fer tots. Però Puigdemont ja ha fet un bon tros de sacrifici, anant a l’exili. I no parlem del sacrifici dels que són a la presó. M’agradaria molt que arribéssim a una solució fent el mínim de sacrificis possibles, però amb la màxima eficàcia. El problema és que combatem contra uns enemics que poden fer el que vulguin perquè la llei són ells. Nosaltres, en canvi, no podem fer res, no pas perquè no tinguem jutges, sinó perquè no tenim l’exèrcit. Jo aniria a recuperar si més no l’autonomia per tirar endavant i alhora veient què pot ser menys dolent, tant per als qui són a l’exili com per als qui són a la presó. Perquè qualsevol cosa serà dolenta.

—Voleu dir evitar una confrontació amb l’estat?
—Segons què es vulgui dir. Si trobem solucions intel·ligents, això ja serà una confrontació. Però si simplement plantem cara i diem ‘a mi no em passarà res’, doncs resulta sí que ens passarà. Perquè ens engarjolaran i ens faran no sé què.

—Això ho continuaran fent igualment.
—Sí, però com més ho puguem evitar, sobretot al començament, molt millor. Jo sóc partidari de ser hàbils, a més de contundents. Ara som en una situació de repressió. Plantar cara, segons com, només voldrà dir que hi haurà més gent a la presó i a l’exili. Plantar cara en el sentit d’arribar a solucions que minimitzin les dificultats: això faria. Ara, no tinc cap dubte que ens fan mal i que ens en faran.

—Dimarts es va arribar al ple amb la previsió i l’acord d’investir Puigdemont. Per què de cop i volta aquell mateix dia no es va fer l’acte de legitimitat que s’havia acordat de fer?
—Les tres forces hi estaven disposades, com un acte de justícia i de reparació, no únicament envers el candidat a president sinó també la institució. Això tenia molta importància. Però sospito que ara consideren quines són les conseqüències. Perquè, si després de la restitució de Puigdemont, cosa que seria magnífica, cinc o sis diputats que tenim al parlament entren a la presó, aleshores s’ha aconseguit cap restitució? O s’ha aconseguit reforçar el 155? M’ho pregunto. Em sembla que la presència de Puigdemont i els consellers a Brussel·les ha estat important per a la internacionalització del conflicte. A l’amic Oriol Junqueras, la presó l’invisibilitza. Que hi hagi veus a fora que proclamin allò que reclamem i denunciïn la injustícia és d’una gran importància. Si això ho fem i només ens quedem amb això però amb més gent a la presó, quin avenç haurem fet?

—Aquests mateixos diputats que dieu que acabaran a la presó, ja ens diuen que el març seran inhabilitats i a final d’any, condemnats.
—De totes maneres, estarem d’acord que com menys dies algú passi a la presó, millor. A vós us ficaran a la presó a final d’any? Doncs millor que no el mes de febrer. Però, pel que fa a la restitució, restituïm una presidència o un govern? Un govern ja es veu que no, per això que diem. Però no es podria fer d’alguna manera que la veu de Puigdemont fos la veu de la presidència de la Generalitat, ara i en els anys que vinguin? Perquè és la veu que va ser triada pel poble i que el poble no ha desautoritzat mai, al contrari. Mantenir aquesta veu, però, alhora que es manté aquesta veu de projecció internacional indiscutible, fer tot allò que es pugui per protegir els qui estan amenaçats a l’interior i projectar-los endavant.

—Sembla que es negocia una manera de fer una cosa així.
—No ho sé, perquè no sóc a la negociació, però és el que desitjo com a persona que els estima a tots. Des d’Europa ,veig que es belluguen coses, no pas a la cúpula europea, però hi ha una quantitat d’eurodiputats que se’ns acosten i que ens diuen que ens fan costat… Això ens ha de fer pensar que el futur pot anar canviant, sobretot si nosaltres reaccionem bé, si no fem trencadissa, si no ens barallem, si no abandonem… Si sabem mantenir la imatge forta i potent dels que realment han estat i són els que representen el govern de Catalunya, encara que sigui en aquesta situació tan difícil de l’exili, és d’una extraordinària importància.

—Des de l’exili i amb un paper simbòlic, sembla difícil de mantenir aquesta imatge potent durant gaire temps. El dia a dia i el pas dels anys poden ser molt durs.
—Aquest és el problema. Però, suposant que Puigdemont no hi pugui ser perquè no és acceptat per la banda espanyola, si el govern que es forma a Catalunya s’ho creu molt, estarem perduts. Si aquell que sigui davant del govern en forma de conseller en cap, per exemple, tot i ser considerat president per part dels espanyols i del rei, si deixa clar que el president de Catalunya és Carles Puigdemont i ell només es considera gestor, les coses també canvien. Ara, si s’ho pren seriosament, estem perduts. Si fa un gran acte de presa de possessió, estem perduts. No hi hauria d’haver ni acte de presa de possessió.

—Com s’hauria d’enfocar?
—Hi ha d’haver una actitud col·lectiva d’entendre què són les coses, com han de ser i com ens les hem de prendre. Sobretot pensant que tenim la bota contrària damunt del cap. Dependrà molt de les actituds, i seria bo que des de Catalunya, ja que el president Puigdemont i els consellers no poden tornar, hi hagués aquesta connexió constant. El president Tarradellas, que tenia molta menys repercussió, estima i coneixença, es mantenia com a tal. Compte, es poden aconseguir coses, l’efecte que volem, i és que Puigdemont continuï essent considerat pels catalans i entès pels catalans com el president de Catalunya. Hem de treballar per canviar la situació, perquè hem d’aconseguir que ell pugui tornar i els presos puguin sortir.

—Això haurà de ser a llarg termini. Com podran tornar de l’exili, sortir de la presó i es podrà fer efectiva la República?
—Hi ha l’aspecte internacional, que és important políticament però també jurídicament. En el camp jurídic tenim tanta raó que no hi ha cap jutge al món que entengui que algú hagi d’abjurar de les seves idees o que es pugui empresonar sense control algú a qui encara no s’ha acusat formalment de res, és tan escandalós que ens donaran la raó. Però passa que triguen una mica, i hem de procurar en les instàncies que sigui que es tracti com una qüestió d’urgència. I en l’aspecte polític anem treballant per sota sobre quins reconeixements hi pot haver. I hi ha després la qüestió interior. La gent aquí no es pot resignar ni acceptar de manera submisa això que passa. Si no protestem ni denunciem, l’acció exterior tampoc no serà tan forta.

—Aquest front internacional ha fallat.
—Sí, i jo he participat en la idea que això seria més ràpid. Perquè confiava en l’esperit democràtic dels altres. Ens pensàvem que l’Europa del segle XXI reaccionaria a una repressió del segle XVIII, però la veritat és que hi ha interessos creats i encreuats entre estats. I l’estat espanyol va pagant per comprar voluntats i perquè callin. Però això s’acabarà, perquè l’escàndol va creixent cada dia i es va convocant més gent davant del jutge, i el jutge farà el que li donarà la gana.

—Ara mateix, com es percep el conflicte des de Brussel·les? L’estat espanyol ha fet un gran esforç per a caricaturitzar i desprestigiar Puigdemont.
—Que l’estat hagi de fer aquests esforços per una cosa que ells diuen que no ha existit mai, que no hi ha hagut referèndum, és caricaturesc. Els nervis que hi ha són enormes. Que González Pons hagi de fer una carta al president del Parlament Europeu perquè ve Puigdemont, és senyal d’una situació cada vegada més afeblida. Interpreto que hi ha un camí que, malgrat totes les preteses victòries que diuen que han aconseguit, tenen una debilitat que es manté.

—Com veieu d’ànims el president i els consellers a Brussel·les?
—Més aviat els veig bé, molt conscients que això és una cosa llarga. Però de vegades la gent diu que serà llarga de cinc anys, però no, no, d’un parell d’anys, no ha de ser més.

—No més llarg que això?
—No. Perquè això és un divorci. Si comences a tirar vaixelles al cap de l’altre, algú haurà de decidir, algun jutge haurà de dir prou, parlem-ne.

—Quin jutge?
—Els jutges europeus i els polítics europeus, és a dir, la UE. Perquè no es vol tenir un conflicte permanent al sud d’Europa.

—Voleu dir que la situació serà tan insostenible que no es podrà allargar més d’un parell d’anys?
—I tant. Com a màxim un parell d’anys.

—Insistiu que hi acabarà havent una mediació europea.
—Sí, perquè aquest personal quan diu naps després diu cols, si els convé. Són gent amb una capacitat de canvi… Recordeu el cas de les repúbliques bàltiques, que el dia abans de proclamar-se independents els telefonaven, dient-los que no serien mai independents.

—També hem vist com han fet els ulls grossos i han deixat enquistar problemes a Europa.
—Sí, però ara apliquem l’article 7 a Polònia. Perquè al Parlament Europeu hi ha una obsessió en bona part justificada, contra Polònia i Hongria, i els espanyols del PP contra Veneçuela. En canvi, per Espanya no. Però ja hi ha algun diputat que es demana per què en aquesta llista no hi ha Espanya. És que Hongria i Polònia fan disbarats, però els disbarats del 155 no els han fet mai. Hem d’estar atents a tot, i per això hi ha d’haver aquest treball interior de plantar cara, i també la feina exterior. El que és necessari ara no és fer autocrítica, sinó crítica a aquell que m’oprimeix.