‘Terres de l’Ebre’, el llibre que va perdre el Crexells però va batejar un paisatge

“Una mica pàl·lid, una mica ullerós, senzill i amb cara de bon xicot, em miro amb una certa sorpresa i un molt d’admiració aquest noi que un dia vingué d’Amposta, de les seves terres de l’Ebre, empès a Barcelona per la seva follia constant de fugir del que el volta i la seva gran força de voluntat.

Començo preguntant i parla, parla amb aquell accent, a la veu, de la seva terra, amb aquell orgull fet satisfacció que li fa dir:

—M’he format sol… llegint només… no tinc estudis i he passat tota la vida al poble.

[…]

Veient-lo i sentint-lo parlar, heu de preguntar-vos: què hauria estat aquest noi si no hagués sentit el desig de clavar al paper totes les seves angúnies i tots els seus odis? Potser un lladre… potser un criminal… Si no hagués encertat a trobar aquesta vàlvula per a esbravar-se, quin mal no hauria pogut fer aquest xicot. Si no hagués pogut llançar damunt del paper pacient tota la ràbia que duu amuntegada contra la vida, no hauria estat temible Juan Arbó? Però pot abocar a les seves novel·les tot el que l’amarga i és aleshores quan el volten tot els cels, i totes les muntanyes, i totes les estrelles i la remor de l’Ebre, ruda i noble, que li emplena de lluminositat i l’amara de bondat.”

Una escriptora interviua un altre escriptor. Ella, Mercè Rodoreda, redactora de Clarisme i autora debutant amb Sóc una dona honrada?, de vint-i-quatre anys. Ell, saludat ja com una de les joves promeses de les lletres catalanes, membre de l’anomenada penya de l’Euzkadi, en comptava poc més de trenta i ja havia publicat tres llibres, d’ençà del seu debut amb L’inútil combat. Però sobretot havia estat un llibre, Terres de l’Ebre, el que l’havia fet entrar per la porta gran de la literatura catalana. Un volum que, noranta anys després d’haver-se publicat, torna a arribar a totes les llibreries gràcies a Proa.

La polèmica del Crexells

En la conversa entre Rodoreda i Arbó suara esmentada, hi plana una qüestió que va fer córrer tinta en el clos de la premsa cultural de l’època republicana. La novel·la de l’escriptor ebrenc va ser derrotada al premi Crexells, enfront d’una novel·la que faria parlar… Vida privada, de Josep Maria de Sagarra. El jurat, presidit pel venerable Prudenci Bertrana i format per Joan Puig i Ferrater, Miquel Llor, Alexandre Plana, Eudald Duran i Reynals, Vicenç Solé de Sojo i Just Cabot, van tenir per triar d’una llarga llista de títols, en què hi havia Laia, de Salvador Espriu; Les cadenes d’Eva, de Domènec Guansé; Una mena d’amor, de Cèsar August Jordana; Hi ha homes que ploren perquè es pon el sol, de Francesc Trabal; Pau Canyelles ex-difunt, de Joaquim Ventalló, i Desembre, de Baptista Xuriguera, a banda de les novel·les d’Arbó i Sagarra. Terres de l’Ebre va caure a la quarta ronda, en què va arribar empatada a vots amb Albada, de Josep Selva. A la cinquena, la polèmica novel·la en clau (roman à clef) que Sagarra havia escrit a l’Ateneu l’estiu d’aquell any s’emportava el premi que volia esdevenir el Goncourt català.

Si ja el seu amic Josep Janés s’havia queixat de l’eliminació de bell antuvi de L’inútil combat, en el premi Crexells del 1931, la desfeta contra Sagarra va continuar essent habitual en referir-se a l’ebrenc. Amb motiu de l’aparició de Notes d’un estudiant que va morir boig, a “La parada de llibres” de la Humanitat, diari a l’òrbita d’ERC, s’insistia que Terres de l’Ebre hauria d’haver guanyat el Crexells i no pas la “novel·la desigual, feixuga i mediocre” de Sagarra, com ja havien fet en el moment del premi. Potser per això el seu crític principal, Agustí Esclasans no s’estaria de dir: “S. Juan Arbó és un dels pocs prosistes joves, per no dir l’únic, en el qual jo he confiat sempre d’una manera absoluta.” Fins i tot, Rodoreda a l’entrevista no deixava d’abonar el greuge, fonamentant la seva opinió en la veu de la crítica, i malgrat les sortides de to clarament masclistes del jove escriptor –“Tot i que l’escriure és força femení, però jo, per la meva manera de pensar, no crec que la dona hagi de fer-ho. La dona em plau molt femenina: res de política, res que pugui desviar-la del que naturalment ha d’ésser. M’és desagradable aquesta igualtat que fica la dona a les universitats i tota aquesta llibertat…”– deia, rotunda: “Jo, jurat, l’hi hauria concedit: no a S. Juan Arbó, sinó a Terres de l’Ebre, d’aquest xicot que es diu S. Juan Arbó.” Potser com a torna o consolació, la novel·la seria reconeguda amb el premi Fastenrath dos anys després d’haver-se publicat.

El pare fundador de les lletres ebrenques

Que totes dues obres havien de competir es veia a venir d’ençà de l’estiu, quan al centre de la influent pàgina de llibres de la Publicitat, Manuel Brunet oferia la primícia sobre la novel·la sagarriana, amb fotografia d’una de les sis-centes cinquanta quartilles, i una entrevista a l’autor d’una obra que encara no havia estat publicada. A un costat, Guansé s’ocupava de Terres de l’Ebre, publicada també per l’editorial Catalònia, d’Antoni López Llausàs. El fi crític que era Guansé hi destacava la novetat transcendental de Juan Arbó i el vinculava a la terra i al país: “Les Terres de l’Ebre no havien tingut encara un escriptor que les descrivís, ni n’havien produït cap d’autòcton –car els pocs escriptors tortosins fins avui restaren purament locals, amb un localisme que la seva prosa dialectal accentuava–, ni els altres escriptors havien estat encara temptats per aquesta tasca: potser a això és degut en bona part el fet que aquelles terres catalanes hagin estat una mica reressagades en el desvetllament del sentiment nacionalista, fins al punt que la renaixença literària i política de Catalunya gairebé no les influís.”

A l’article se saludava la figura primerenca d’Arbó, se’n comparava, tot diferenciant-lo, la seva descripció del món rural i les de Víctor Català i Prudenci Bertrana, i se’n destacava una idea que compartirien uns altres crítics: el veritable protagonista d’aquest intent d’epopeia rústica era la terra. El paisatge, tal com digué un dels seus més ferms defensors, Esclasans: “Terres de l’Ebre és una narració vigorosíssima. I Sebastià Juan Arbó un dels nostres joves novel·listes més importants.” També s’hi fixà un dels crítics més erudits del camp conservador, Manuel de Montoliu: “Si en alguna obra de les darrerament produïdes en la novel·lística catalana els homes van per un costat –per dir-ho amb una expressió vulgar– i el paisatge per un altre, és en aquesta novel·la de Juan Arbó. En tota l’extensió del llibre ens acompanya constantment una natura rutilant i lluminosa, jocunda i serena, la beutat esplendent, fins avui literàriament inexplotada, de les terres de l’Ebre.”

Si al seu moment ja va ser considerat el popularitzador, si no el creador, del sintagma toponímic ‘terres de l’Ebre’ per a designar allò que fins aleshores s’havia conegut com la ‘ribera de l’Ebre’ –no pas la comarca amb capital a Móra–, és a dir, les comarques del Montsià, el Baix Ebre, la Terra Alta i la Ribera d’Ebre, ara es pot dir que va fer fortuna amb el títol. Potser és cert que per Arbó les terres de l’Ebre serien estrictament el món dels pagesos i pescadors del delta que va retratar a la novel·la, però la força dels fets ha acabat consagrant el nom per anomenar un paisatge i un país. Perquè si Josep Pla feia servir el mot, a la italiana manera, per parlar del seu microcosmos de l’Empordà petit, aquest mateix escriptor no s’estava d’atorgar al seu col·lega la primacia del sud. “L’Arbó ha descrit meravellosament el paisatge del Baix Ebre –que és el seu país. En alguns aspectes, la seva descripció és tan perfecta, tan admirable, que m’ha semblat que arribava en un indret conegut. Comprendreu molt bé, d’altra banda, que aquesta terra tingui una fascinació per a totes les persones de sensibilitat que la contemplen”, deixava constància en un article a Destino que acabaria formant part de la Guia de Catalunya.