Els terratrèmols de Turquia van convertir una ciutat en no res. Es podrà salvar?

Nurdagi. Hassan Kilic encara visita el que queda de l’edifici on va perdre gairebé tothom: la dona, els pares, un germà i dos dels seus tres fills. Va ser-hi a l’abril, encara amb dolor per les ferides que l’havien mantingut a cures intensives durant setmanes després dels terratrèmols. Va tornar-hi el mes passat, el seu cos s’havia guarit una mica, però la seva mirada era buida mentre reflexionava sobre tot el sofriment d’ell i d’aquest poble.

En el temps que a ell li va semblar un instant, es calcula que unes cinc mil persones a la ciutat i els pobles dels voltants van morir i “Nurdagi es va convertir en no res”, diu Kilic.

Els terratrèmols devastadors que hi va haver al febrer a Turquia van causar estralls a Nurdagi. Gairebé sis mesos després, allò que en queda –els supervivents, edificis dispersos– s’esvaeix. Els residents han estat exiliats a comunitats de contenidors marítims als afores de la ciutat o a ciutats llunyanes. Els blocs d’apartaments en runes són arrasats amb buldòzers.

Però en un turó assotat pel vent, sobre la ciutat, s’han aixecat nous blocs d’apartaments a un ritme sorprenent. Nurdagi i els pobles que l’envolten són l’aparador d’un pla per a construir centenars de milers d’habitatges a la zona del terratrèmol en el termini d’un any, una promesa feta pel president, Recep Tayyip Erdogan, que d’aquesta manera va aplacar la ira pública per la lenta resposta del govern al terratrèmol i va recollir vots en les eleccions presidencials de Turquia d’enguany.

Per a Nurdagi, la promesa d’Erdogan significa traslladar la ciutat. Els plans del govern per a reconstruir sobre un terreny que, segons les autoritats, és més sòlid, ha suscitat crítiques d’alguns enginyers, preocupats pel ritme frenètic de la construcció després d’haver-se assenyalat els estàndards laxos de la destrucció generalitzada dels terratrèmols, que van matar més de cinquanta mil persones a Turquia i a Síria.

I els veïns han expressat la seva confusió sobre el futur de la ciutat. Es reconstruirà realment Nurdagi, amb parcs, places, botigues i amb cap similitud amb la seva antiga identitat?

Han suportat un hivern dur i ara un estiu abrasador en allotjaments temporals, i encara hi ha hagut innombrables proves que han hagut d’afrontar: trobar feina, pagar factures, fer front a la pèrdua dels fills o dels pares. Per a molts residents traumatitzats, doncs, la nova Nurdagi no s’ha pogut construir prou de pressa.

Saniye Cetin, de trenta-sis anys, la casa del qual havia estat danyada i era a punt de ser enderrocada, va aconseguir un apartament en una nova urbanització fora de Nurdagi que s’havia inaugurat just abans dels terratrèmols. “La nostra altra casa era més gran”, diu. L’apartament té unes vistes impressionants a les muntanyes, però no hi ha res al voltant, com ara un supermercat, i ella no té cotxe. Sigui com sigui, sap que ella i la seva filla han tingut més sort que desenes de milers de persones de tota la zona del terratrèmol que demanen una llar. “Què importa si no ens agrada?”, diu.

Als camps de desplaçats, els treballadors sanitaris estan preocupats per les seqüeles mentals dels refugiats que s’allotgen en tendes de campanya o contenidors, especialment els infants, que sovint es culpen per les calamitats que han sofert les seves famílies. Hi ha uns altres residents, com Kilic, que passen els dies en vetlla solemne al lloc de les seves tragèdies, al costat d’edificis desfigurats o solars buits on abans hi havia apartaments.

Una tarda, en un carrer a la cantonada de l’edifici de Kilic, un home de mitjana edat contemplava un solar buit. En l’edifici que hi havia abans allà, van morir gairebé cinquanta persones, entre les quals, la seva mare i la seva germana. L’home, funcionari, no va voler donar el seu nom perquè no tenia permís per a parlar amb els periodistes. Va explicar que hi anava dues o tres vegades per setmana. “Tots els meus records són aquí, o sigui que em quedo aquí”, va dir. “Miro aquest solar buit i me’n vaig.”

Baixant el carrer, els grafits cobrien la base d’un dels pocs edificis que encara quedaven. “No tot el dolor passarà amb el temps”, diu.

Un poble desapareix

Algunes zones assolades pels terratrèmols són plenes de records i memòria, com Antioquia, un lloc de la història grega, romana, bizantina i otomana. Algunes de les restes d’aquestes civilitzacions, juntament amb desenes de milers de residents contemporanis, es van perdre en els terratrèmols.

Nurdagi pertanyia a una altra categoria del catàleg de devastació: una ciutat més nova, amb tot just unes dècades d’antiguitat, poblada per antics vilatans que s’havien traslladat per raons econòmiques o d’alguna altra mena.

“No crec que hi hagi una memòria de la ciutat, un sentiment de pertinença a la ciutat”, diu Kemal Vural Tarlan, un activista pels drets dels migrants que visita Nurdagi d’ençà de final dels anys noranta. Segons ell, el seu llegat més durador és haver estat una parada en una ruta migratòria històrica per als gitanos. Més recentment, la ciutat era coneguda pel seu comerç robust de minibusos de segona mà i com a centre de prestadors.

Les coses que li donaven una fisonomia de ciutat –els blocs d’apartaments que es van ensorrar– havien començat a aparèixer fa tot just vint anys, explica. Després de la tragèdia del febrer, els funcionaris van atorgar a Nurdagi una mena de reconeixement, seria el lloc d’un “museu del terratrèmol” destinat a “construir un pont entre el passat i el futur”, en paraules del governador local.

La família de Hassan Kilic havia estat propietària d’un edifici de tres pisos a la ciutat durant trenta-cinc anys, testimonis de com un llogaret esdevenia una ciutat. Els apartaments de la família eren al pis superior, damunt una filera de botigues. Sembla que un dels locals havia tret algunes columnes de l’edifici, la qual cosa va causar un col·lapse parcial de l’estructura quan hi va haver els terratrèmols.

Els seus pares ni tan sols els esperava a la ciutat. Vivien en un poble de la vora, on cultivaven blat i pebrots, i havien vingut a Nurdagi a passar la nit perquè l’apartament era més fàcil d’escalfar que no pas l’altra casa.

“Jo també voldria haver-me’n anat”, diu Kilic, de quaranta-vuit anys. A més de les visites al seu edifici devastat, Kilic anava sovint al cementiri. Hi passava tant de temps que el seu fill supervivent el va instar a parlar amb un psiquiatre. El metge li va receptar medicaments per a calmar-se, però li van fer tenir nàusees i sentir-se “estúpid”, diu.

Va demanar de viure al nou habitatge, però no sap si compleix els requisits i, a més, no està segur si ha de romandre a Nurdagi. “Vaig néixer aquí; vaig créixer aquí. No ho sé.” Quan el fill vagi a la universitat, “no hi haurà res que em retingui aquí”, afirma.

Als campaments de contenidors de Nurdagi, al costat de les escoles temporals, els parcs infantils i els menjadors, els psicòlegs del govern també hi han instal·lat les oficines. Mesos després dels terratrèmols –van dir– el “mode de supervivència” que havia sostingut els residents enmig de centenars de rèpliques anava retrocedint. Ara el trauma originat pel desastre era més agut.

Entre els qui havien de menester teràpia hi havia aproximadament mil infants que havien perdut un pare, un germà o un altre parent. El tractament incloïa classes d’art, en què els nens pintaven inevitablement el terratrèmol: “Els seus edificis, els seus éssers estimats, joguines que van perdre”, diu Seyma Colak, psicòloga.

Sovint els nens pintaven la família com si hi fos tota sencera i ningú no s’hagués mort, expliquen els treballadors sanitaris. Molts nens es culpen a si mateixos per haver sobreviscut, diu Colak. Els adolescents van tractar especialment de “suprimir el trauma”, creient que havien de mantenir-se forts per a les famílies.

Un futur incert

Als afores s’hi han abocat runes entre les oliveres i una autopista, i ja han aparegut els fonaments de mitja dotzena d’habitatges. En uns altres indrets de la província també s’han construït cases de poble grans i arrenglerades. La construcció és supervisada per TOKI, l’agència estatal d’habitatge, els projectes de la qual van sobreviure als terratrèmols millor que molts edificis de construcció privada. Els inspectors, que treballen per al govern o per a empreses privades, diuen que en les noves promocions s’hi apliquen normes de construcció rigoroses, malgrat la rapidesa amb què s’aixequen.

Els plans demanen que es construeixin més de cinc mil habitatges a tot el districte, segons l’administració, i encara no és clar si les activitats comercials es reprendran al nucli antic o es faran a prop dels nous habitatges. Zeynel Akar, de quaranta-tres anys, resident a Nurdagi i comptable d’un contractista d’obres, diu que l’èxit del projecte dependrà de si a Nurdagi hi tornen les empreses i les oportunitats laborals i si es construeixen coses com ara botigues al nou lloc. “Si no, la gent haurà d’emigrar a un altre lloc –afegeix–. Perquè la vida no és sostenible.”

Vist de les muntanyes de Nurdagi estant, ara els campaments de contenidors dominen el paisatge. Algunes unitats provenien de Catar, on les feien servir els treballadors durant la Copa del Món de Futbol, que s’hi va fer fa poc.

En un campament, la família d’Hatice Koyuncu havia personalitzat la seva unitat. S’hi havia fet un porxo amb fusta contraxapada i hi havia conreat un jardí d’albergínies, tomàquets i pebrots, una activitat que va dir que l’ajudava a matar el temps i li calmava l’epilèpsia. La família esperava un dels nous apartaments, o bé permís per a reconstruir la casa destruïda. “Si Déu vol”, diu Koyuncu.

La seva filla de vint-i-un anys, Nuray, està neguitosa pel futur: preocupada per les seves responsabilitats com a filla gran, que l’obliga a tenir cura de la família. Té por de no poder pagar un dels nous apartaments perquè encara tenen pendents els deutes contrets abans dels terratrèmols. Era a punt de graduar-se a la universitat, on es va formar com a tècnica de laboratori, però ara es preocupa de no poder trobar feina si no se’n va de Nurdagi, i no se’n pot anar sense endur-se’n la mare i el germà petit.

“Estic molt nerviosa per tot plegat”, diu. I el passat la turmenta.

Quan ara visita el nucli antic, la sorprèn la “solitud” de la ciutat i la foscor del capvespre. La runa li recorda els que van restar atrapats a sota. “És molt devastador veure d’aquesta manera el lloc on vas créixer”, diu. “Passarà. Però no sé si s’oblidarà.”