El terratrèmol del Marroc: la tragèdia oblidada

El 8 de setembre passat la vida a les muntanyes de l’Atles, al Marroc, va canviar per sempre. Aquells vint segons van destruir sense avisar la tranquil·litat dels habitants d’aquesta serralada, quan es preparaven per ficar-se al llit. “Mai més no tornarem a ser els mateixos”, diu en Hassan.

És un home de mitjana edat que treballava a casa, amb l’ordinador, quan hi hagué el “terrorífic terratrèmol”. L’impacte va ser tan fort que el va empènyer a terra i no el deixava aixecar. Quan va poder obrir la porta i sortir al carrer, no va reconèixer allò que va veure. Algunes de les cases dels seus veïns eren un munt de runa. A terra hi havia esquerdes i, a l’aire, una densa capa de pols dificultava la visibilitat. Enmig d’aquella boira marronosa sentia crits demanant auxili.

Al poble d’en Hassan, Moulay Brahim, hi van perdre la vida 37 persones. A tot el Marroc, la xifra es va enfilar fins a més de 3.000. Un altre veí de Moulay Brahim, Mustafà Ichidi, va perdre quatre amics. A casa del seu millor amic hi havia estat tan sols uns minuts abans. També van morir dos dels nens que entrenava. A més d’entrenador de futbol, aquest jove, de trenta anys, és dissenyador gràfic. D’ençà del terratrèmol ha perdut molt de pes i rep ajut psicològic. Per acabar-ho d’adobar, espera una operació al genoll per la caiguda que va tenir quan es va produir el sisme.

La seva família és una de les poques que encara pot fer vida a casa, tot i que hi ha quedat un bon grapat d’esquerdes i forats. Prop del 90% d’edificis de Moulay Brahim són inhabitables, bé perquè directament s’han ensorrat, bé perquè han rebut danys estructurals importants. Avui, de les prop de 1.200 famílies que hi ha al municipi, 1.050 viuen en tendes.

Alguns viuen en tendes de campanya petites, donades per particulars. És el cas d’en Hassan, que ha hagut d’abandonar tot allò que tenia a casa i ara fa nit al carrer. “Tots els edificis i totes les botigues són completament destruïts –explica–. Tant casa meva com el meu negoci estan destrossats, i jo sóc qui en rep les conseqüències. Ara per ara, no aconsegueixo trobar cap feina per aquí.”

Tanmateix, la majoria dormen en tendes més grans facilitades pel govern o per ONG locals i internacionals. S’acostumen a col·locar juntes per facilitar la logística, de manera que formen grans campaments de famílies que, sense veure-ho a venir, s’han convertit d’avui per demà en sense-sostres. “És la primera vegada que veiem una cosa com aquesta”, exclama l’Ibrahim, un dels supervivents que ha perdut la casa. “Vam veure coses horribles.”

A Moulay Brahim l’associació local Afak s’encarrega de gestionar totes les feines de supervivència. Administren les donacions, les reparteixen, elaboren projectes per a millorar la situació dels refugiats i, en definitiva, vetllen perquè els veïns puguin subsistir.

El president d’Afak, Ayoub Toudite, calcula que són autosuficients en un 80%. “Les entitats locals i regionals van fent la seva feina”, diu. És optimista respecte del futur del poble, si bé és conscient que serà un desafiament. “L’estat té intenció de reconstruir les zones afectades: mirar de reparar els edificis malmesos i donar suport a les famílies víctimes del terratrèmol.”

En Mustafà ho veu més magre. “El govern ha de treballar de pressa, perquè som a les portes del fred. Aquí a l’hivern arribem a dos graus o tres sota zero. Els nens petits no poden estar en aquesta situació”, diu, adreçant-se als seus dirigents polítics. Quant a la rehabilitació de la casa familiar, una comissió del govern els va dir que els concedirien 8.000 euros per fer les obres, calculen que d’ací a quatre anys. Per al seu oncle, a qui la casa li ha quedat inhabitable, el pressupost és de 12.000 euros.

De qui sí que van rebre una reacció clara i ràpida és de la resta de conciutadans del Marroc. “El primer dia del terratrèmol, els marroquins van venir i van resistir amb nosaltres. Van fer tant com van poder per ajudar-nos”, recorda en Hassan amb llàgrimes als ulls. “Els vull donar les gràcies i dir-los que estic molt orgullós d’ells.”

Un dels qui va anar fins a l’Atles va ser l’Abdelhadi, un noi de Marràqueix, de vint-i-sis anys, que tan bon punt va saber que havia passat va agafar el cotxe d’una revolada i se’n va anar allà on més el necessitaven. “No es pot fer res més, tothom ho hauria fet”, mussita amb modèstia. Ell també s’emociona quan recorda aquell dia i, sobretot, la reacció del poble marroquí. A la carretera s’hi va trobar centenars de cotxes que havien tingut el mateix impuls que ell.

Vaig anar a una cafeteria al poblet de Tinmel. Era l’únic comerç que havia vist obert en tot el dia, recorrent quilòmetres amunt i avall per l’Atles. Resseguint la vall, havia topat amb més pobles afectats com Moulay Brahim. Alguns, completament arrasats pel terratrèmol, sense cap edifici dret. Una imatge com les que ens arriben dels bombardaments de Gaza. Em preguntava si aquells municipis s’arribarien a refundar després d’aquella tragèdia, o directament desapareixerien dels mapes.

A Tinmel, en Muhàmmad, el propietari d’aquella solitària cafeteria, m’havia convidat a passar-hi la nit. Feia temps, tot esperant l’hora de tancar el local quan, tot d’una, es va sentir un rugit profund que va anar augmentant d’intensitat. Vaig estar uns segons sense donar-hi importància, pensant que era algun cotxe del carrer. Quan vaig veure les parets que tremolaven i el sostre que deixava anar grans de pols i alguna pedra petita vaig comprendre que era un terratrèmol. Em vaig aixecar d’un salt i vaig córrer cap a la porta de sortida, on hi havia en Muhàmmad amb un somriure tort.

Amb un gest d’aparent tranquil·litat, mirava de calmar un grup de clients que tenia al porxo. Però els ulls transmetien una altra cosa, de la mateixa manera que les rialles dels clients sonaven forçades i nervioses. Jo mateix em notava aterrit després d’aquells pocs segons de sisme, però la seva por es veia diferent, més real. Per uns instants havien recordat vívidament aquell fatídic dia, fins al punt de sentir que es repetia. S’havien tornat a obrir “les portes de l’infern”, com ho havia anomenat el propietari del local.

D’ençà del gran terratrèmol, no ha estat estrany de veure rèpliques més o menys sovint. Però aquella havia estat la més intensa. A Moulay Brahim mateix, tres cases malmeses s’havien acabat d’esfondrar pel nou sisme. Per sort, sense causar ferits. El terror havia tornat a l’Atles, ni que hagués estat només per uns instants.

“He obert la cafeteria perquè és la meva aportació a la gent que ha tingut aquesta tragèdia. Per ells, aquest lloc és ara un refugi, un espai on poden recuperar una certa normalitat que fins ara ha estat inexistent”, diu en Muhàmmad. S’ha gastat tots els diners per tornar a obrir el negoci, i això que no tenia cap obligació de fer-ho. La seva família l’espera amb els braços oberts a Casablanca, però ell no ha volgut “abandonar” el poble de l’Atles, amb el qual sent que la tragèdia l’ha vinculat per tota la vida i d’una manera molt especial.

Precisament va ser gràcies a la pressió de la seva dona i del seu fill que va decidir d’acampar amb mi al porxo per no estar dins la cafeteria, visiblement esquerdada pel terratrèmol. “Si m’ho dieu tots, val més fer-vos cas”, va etzibar, mentre treia la tenda d’acampada i la muntava al costat de la meva. Al final, aquella la nit la vam passar sense més ensurts, si bé encara hi hagué algunes rèpliques més de menor intensitat.

“No és fàcil de tenir una vida normal ara. Tu mateix ho has vist. És per això que vull aplegar la gent d’ací perquè puguin parlar d’allò que van viure.” En Muhàmmad diu que els horrors que va veure i viure aquell dia l’han canviat per sempre. Ara té unes altres prioritats: “La cosa més important és la humanitat. Tant se val si ets d’Espanya, del Marroc, de Tanzània o del Japó. Tots som humanitat. Això sento ara, tots som iguals, tots som humans.”

L’esforç d’en Muhàmmad és com un far dins la foscor que han experimentat els habitants de l’Atles. La seva iniciativa aporta una certa rutina a les víctimes, que han quedat sense casa o han perdut éssers estimats. Però entre els supervivents hi ha un temor clar: l’hivern s’acosta i, de moment, no hi ha cap indici que les seves condicions d’habitatge hagin de canviar. Després del gran ressò nacional i internacional dels primers dies, senten que ara la seva tragèdia ja és una tragèdia oblidada.