12.12.2022 - 21:40
|
Actualització: 12.12.2022 - 21:58
Pot semblar increïble, però encara avui hi ha tres llocs al món que no pertanyen a cap país i que cap país no reclama. Són el que s’anomena terra nullius i tots tres tenen una història apassionant.
La terra de Marie Byrd, a l’Antàrtida
El més gran de tots és la terra de Marie Byrd, a l’Antàrtida. Limita amb les zones que reclamen Xile i Nova Zelanda, entre els meridians 90 oest i 150 oest, és a dir la prolongació cap al sud de les línies imaginàries que passarien per Tahití i les Illes Galápagos. Ocupa uns 1.610.000 quilòmetres quadrats, aproximadament vint-i-tres vegades la superfície dels Països Catalans.
Tota aquesta extensió és pràcticament deshabitada. Hi ha dues petites estacions, una de russa i una dels Estats Units, que són ocupades durant l’estiu, i d’ençà del 2018 s’hi ha establert la International Thwaites Glacier Collaboration (ITGC), que estudia la disminució de la mida de la glacera Thwaites.
Històries de VilaWeb: Thwaites: la glacera que pot canviar el món per sempre
La terra de Marie Byrd és l’única zona de l’Antàrtida que no reivindica ningú perquè quan es va signar el Tractat de l’Antàrtida el 1959 es va decidir que no s’acceptarien noves reclamacions territorials i aquell era l’únic tros que ningú no havia reclamat. Els Estats Units tenien la intenció de reivindicar-la, però van fer tard.
Bir Tawil, entre l’Egipte i el Sudan
A l’Àfrica hi ha un curiós exemple de terra nullius, el segon més gran del món. És la zona de Bir Tawil, entre Egipte i el Sudan, una àrea que cada país adjudica a l’altre sense que cap dels dos la reclami. Una situació curiosa.
Bir Tawil és una àrea de forma triangular de 2.060 quilòmetres quadrats, una mica més petita que l’illa de Mallorca que solament és habitada per pastors beduïns de pas, un nombre del qual no hi ha cap estatística oficial.
Quan es va delimitar la frontera entre Egipte i el Sudan es va fer traçant una línia recta que solament va ser discutida en el tram final, el que dóna a la mar, un altre triangle conegut com a Hala’ib, que d’ençà del 1994 és part d’Egipte, però que el Sudan reivindica i l’ocupació del qual considera il·legal. L’acord especificava que, per compensar, un país es quedaria el triangle d’Hala’ib i l’altre el de Bir Tawil. Però el primer dóna a la mar i el segon només és un tros de desert, de manera que tant Egipte com el Sudan van reclamar Hala’ib.
La paradoxa és que cap dels dos estats vol Bir Tawil perquè acceptar-lo és acceptar que cedeix qualsevol pretensió sobre Hala’ib a l’altre. I com que no hi ha cap tercer país que el reclami aquest tros de terra, ha esdevingut una terra nullius. Darrerament, hi ha preocupació en alguns estats per si grups gihadistes fan servir aquesta condició per convertir-lo en un refugi, però no hi ha cap acord per a patrullar-hi o controlar-lo de manera efectiva.
Gornja Siga, entre Croàcia i Sèrbia
El cas més curiós de tots tres és el de Gornja Siga i alguns altres petits indrets de la frontera entre Croàcia i Sèrbia.
Croàcia i Sèrbia no estan d’acord en la delimitació de la seva frontera al Danubi. Sèrbia diu que, segons la llei internacional, com que és un riu, la frontera és enmig del curs del riu. Però Croàcia diu que la frontera l’haurien de marcar el cadastre dels municipis riberencs. A conseqüència d’aquesta diferència, hi ha alguns petits territoris a la vora del riu que no són reclamats ni pels uns ni pels altres, atès que consideren que pertanyen a l’altre estat.
En el fons, la qüestió té a veure amb el fet que el Danubi s’ha desviat unes quantes vegades d’ençà del segle XIX, de manera que Croàcia reclama els límits originals del riu. Les àrees en disputa entre tots dos països representen uns 74 quilòmetres quadrats, si fa no fa la meitat de la superfície de la Ciutat de València.
Concretament, Gornja Siga, l’àrea més gran que no reclama cap dels dos països, té 7 quilòmetres quadrats de bosc, dins el qual hi ha una sola casa, abandonada de fa anys. Sobre aquest tros de terreny un diputat txec ha creat l’anomenada República Lliure de Liberland.
