Teresa Sagrera: “M’agrada donar veu a persones silenciades i les dones ho han estat molt”

Teresa Sagrera (Sant Pere de Vilamajor, 1966) va irrompre fa una mica més d’una dècada al panorama literari català conrant dos dels gèneres més difícils de fer i menys valorats per la crítica: la novel·la històrica i la novel·la juvenil. Aquesta mestra de primària enamorada de les seves dues feines –fa més de trenta anys que ensenya els més menuts i vint-i-cinc que exerceix al mateix poble– a qui apassiona llegir, acaba de guanyar el premi gros per als qui es dediquen a aquesta mena de novel·lística que, ves per on, fora de les nostres fronteres té un gran prestigi: el premi Néstor Luján de novel·la històrica. L’ha obtingut gràcies a El cor del balneari (Columna), una obra ambientada a Caldes de Montbui (Vallès Oriental) en un període històric convuls, marcat pel sindicalisme, la lluita obrera, el pistolerisme i la transició entre la dictadura de Primo de Rivera i la Segona República espanyola.

—Per a aquesta novel·la heu triat una dona jove de protagonista, un fet que no sol ser gens habitual perquè les dones no en solien tenir gens, de protagonisme, i ho heu augmentat fent que tota l’acció sigui narrada en primera persona.
—Era un repte que tenia des de fa molt de temps. És la meva sisena novel·la i és la primera en què faig servir íntegrament la primera persona. No en tenia cap, d’escrita d’aquesta manera, i per mi era important que la història l’expliqués ella, la Lola, perquè ha fet el mateix procés de recerca que he fet jo i els mateixos descobriments que espero que faci el lector. Per tant, és la conductora ideal de la història en aquest món tan complex del balneari.

—I quina va ser l’espurna de la novel·la, la idea?
—Quan es fan llibres històrics hi ha dues opcions, o bé optar perquè els protagonistes siguin personatges històrics importants i ben coneguts, que és més habitual, o bé optar per donar veu a les persones que rarament sortirien al llibre, la gent del poble, que et permet de rastrejar els costums i la manera de viure del moment i fer un estudi sociològic de l’època. Això et deixa les mans lliures per a poder trenar les relacions entre persones, perquè si tries un personatge històric, t’ho condiciona tot. Per això volia que la protagonista fos una dona jove, i que fa l’evolució, que és la mateixa que fa el poble de Caldes, de la dictadura de Primo de Rivera cap a la Segona República, amb un moviment sindicalista potent pel mig. M’agrada donar veu a persones silenciades i les dones ho han estat molt.

—Si no m’he descomptat, aquest és el llibre en què us situeu més a prop del present.
—És cert. Amb Llaços de sang sí que havia arribat al segle XIX, però en el camp de la novel·la històrica aquesta és la que es troba més a prop del present. Amb les juvenils, no. I em venia de gust, és molt diferent que escriure sobre l’edat mitjana, per exemple, perquè de documentació tens tota l’hemeroteca de l’època. En aquest cas, fins i tot els plens de l’ajuntament, que estan digitalitzats i són consultables. També pots sentir la música, veure el cinema o consultar les guies turístiques del moment o llegir els dietaris dels metges dels balnearis.

—Coneixíeu bé tot el món del termalisme de Caldes de Montbui?
—He de reconèixer que tot i ser del Vallès el coneixia relativament poc, i aquesta és una de les màgies de la investigació, que pots trobar-te un espai com el balneari Rius, que ara és en part dependències municipals i una altra part està pendent de reforma, que a l’època tenia més de cent habitacions i quaranta piques per al tractament amb aigua, a més d’un jardí magnífic on s’arribava per un pont de pedra, grans salons, un teatre dins el balneari, sales per al cafè i per a jugar… Tot això era comparable als grans balnearis de l’època de tot Europa i el convertien en un lloc molt especial.

—Curiosament, hi ha indrets termals a Catalunya que ara tenen més anomenada que no pas Caldes de Montbui.
—És cert, i per això hauria pogut triar un altre indret per ambientar-hi la novel·la, però a finals del segle XIX Caldes de Montbui era la vil·la termal per excel·lència del país. Pensa que hi havia vuit balnearis en funcionament i dos hospitals, un de militar i un de civil, que també recomanaven tractaments d’hidroteràpia als malalts, això era equiparable als millors balnearis europeus, i tot en una població que no arribava a quatre mil habitants. Si hi sumes una línia de tren que hi arribava des de Mollet, amb vagons de primera classe, un moviment sindical important, petites fàbriques de tèxtil, cistelleria, licors… tot això aportava un entramat social molt complex i interessant a la novel·la.

—Un entramat social que, sense aixafar guitarres, podem explicar que és molt ben resumit en un dels dinars que fa la Lola amb els seus companys de feina, en què tothom ocupa el seu lloc com una partida d’escacs i es veu que el servei, sovint, és més conservador que no pas els clients.
—El món dels balnearis ja l’han tractat uns altres autors i el cinema, perquè una de les coses que interessa més és que hi ha una clientela fixa que hi torna cada any, a l’època de prendre les aigües, i s’estableixen relacions interessants entre ells i els treballadors, que són dos mons, el de dalt i el de baix, amb una jerarquia molt clara també dins el món dels treballadors. Sorprenentment, aquests treballadors i molta gent del poble, de classe humil, eren més conservadors que els de dalt, com també passa ara. Per què no són més agosarats i no volen canviar les coses? Evidentment, n’hi ha que sí, però molts estan acostumats a aquesta manera de viure i la volen perpetuar.

—Hi ha alguns escenaris clau al llibre que tenen punts en comú amb unes altres fites de la vostra narrativa: el jardí, que entronca amb la vostra passió per la natura, i la cuina.
—El jardí que apareix al llibre ara és un parc municipal, el de can Rius. Era un jardí espectacular que permetia als clients de passar pel pont de pedra i accedir a tot un espai magnífic. I, com bé dius, les plantes i la vegetació són molt importants als meus llibres perquè m’encanta la natura, m’entusiasma i m’hi fixo molt, i les cuines també són una constant, perquè són espais on passa la vida i aporten molta informació.

—A casa nostra, la novel·la històrica, com en general tota la literatura que té èxit popular, és connotada negativament per la crítica. Vós hi heu optat sense embuts, i també per la juvenil, una altra Ventafocs de la literatura.
—Com a lectora llegeixo de tot, però la novel·la històrica m’agrada molt i, per tant, m’agrada molt escriure’n. No hauria de tenir aquesta fama, perquè una novel·la, si és ben escrita, és igual a quin gènere s’adscrigui, el valor no li dóna el gènere, sinó que sigui ben escrita i que faci que el lector gaudeixi. Jo intento ser molt rigorosa en la documentació i que quedi clar que fas novel·la històrica, però de vegades m’agrada barrejar-la també amb uns altres gèneres, com el fantàstic, i això agrada molt als lectors i és una barreja en què em sento còmoda. En aquest cas, no hi ha barreja, és novel·la històrica convencional. No entenc aquesta al·lèrgia als gèneres populars.

—I és clar, en aquest context, guanyeu el premi que consagra tot escriptor d’aquest gènere. Què ha suposat el Néstor Luján per a vós?
—És com en una cursa de fons quan arribes a l’avituallament i et donen una ampolla d’aigua. Ha estat exactament això, agafar aigua per continuar la cursa, un copet a l’esquena que indica que anem bé, a més de la possibilitat d’arribar a molts més lectors i com més gent millor. És el que volem els escriptors, que ens llegeixin.

—Sou mestra de primària i aquest curs tota la comunitat educativa està molt preocupada pels baixos nivells assolits a les proves PISA. Feu novel·les històriques i cada vegada us trobareu més lectors mancats dels referents històrics per a entendre-les. Quin panorama…
—És un neguit, certament. Aquest és el vuitè curs que faig reducció de jornada perquè si no, no podria escriure, i he vist una evolució social singular a l’escola, que en molts aspectes està bé, però que en lecto-escriptura és un desastre. Fins ara s’ha donat molt poca importància a les escoles i als instituts i hi ha alguns mestres, per sort cada vegada més, que lluitem contra corrent perquè no baixi més, perquè es llegeixi i per intentar motivar-los. Si continuem la tendència actual, no hi ha futur, és totalment desesperançador.

—I ara, una vegada acabat i publicat El cor del balneari, què?
—Tinc una novel·la juvenil pendent de sortir i de moment aquest estiu descansaré. Necessito aturar-me i agafar forces per a la tardor, per a tirar endavant projectes nous. Em cal una parada d’estiu.

—En un balneari?
—Sempre és un bon moment per a fer-hi una escapada, no et dic que no. Ara estic en un punt en què no em ve de gust embolicar-me per fer grans viatges, això cansa, vull fer-ho molt més fàcil i un balneari és una opció excel·lent.