Teresa Pàmies: “Jo penso en català. Sofreixo en català i disfruto en català”

La diada de Reis de 1971, Teresa Pàmies va guanyar el premi Josep Pla amb Testament a Praga. El seu pare, Tomàs Pàmies Pla, mort a la capital txeca, havia deixat a ella i els seus germans el text manuscrit de les seves memòries, amb el prec que fossin mecanografiades sense afegir-hi res. Però Teresa Pàmies va aprofitar l’herència per adreçar-se, en un diàleg impossible, al seu pare mort, el seu heroi, l’home que havia mort tan lluny del seu Balaguer seguint el seu compromís comunista. Un compromís que la seva filla havia heretat i compartia, tot i que no podia impedir un to de retret personal cap a la generació paterna, la que continuava fidel a l‘URSS malgrat l’esclafament de les esperances del socialisme amb rostre humà que s’havia comès a Praga, on va viure i va morir Pàmies pare.

El guardó no significava únicament el començament de la carrera literària de Pàmies, sinó que possibilitava el seu retorn després d’un exili de més de trenta anys que l’havia portat de Santo Domingo a París, passant per Mèxic, Belgrad i Praga. Les cent mil pessetes del premi –les altres cent mil corresponents a Tomàs Pàmies havien anat a parar al partit– havien de servir per a instal·lar-se a Barcelona i reprendre, a cinquanta-un anys, la professió de periodista al seu país.

Un epistolari de seixanta anys

Arribada a Barcelona, l’escriptora es va apressar a visitar el nínxol on reposaven les restes del president Lluís Companys. “No crec que des del cel estant em mirés. Allí dreta, davant del seu nínxol, i recordés la xiqueta de Balaguer que un dia va rebre al seu despatx de la Generalitat”, anotava en una carta al seu germà Josep, on també evocava aquell míting del 7 de març de 1937 on la jove militant comunista havia intervingut abans del president i la ministra Frederica Montseny: “Què vols, Josep!, jo no podia venir a Barcelona a recollir un premi literari que duu el nom de Josep Pla després d’haver guanyat un que duia el de Lluís Companys i no visitar el nínxol d’aquest darrer.” De fet, en la mateixa missiva assenyalava les males cares d’alguns vells camarades per haver associat el seu pare amb el gran papus que era l’autor del Quadern gris “Hi ha gent que viu encara en els anys ‘todo el poder a los soviets’ cridat a la Rambla per alguns sectaris…”

Aquesta carta i una trentena més formen part del petit volum “M’agrada escriure. M’agrada rabiosament”. Cartes (1938-2002), a cura de Montserrat Bacardí i editat per la Institució de les Lletres Catalanes com a escoli de l’Any Teresa Pàmies que es va celebrar el 2019. Aquest grapat de cartes enviades per Pàmies –qui, com explica el seu fill Sergi al pròleg, guardava còpies en paper carbó i paper ceba– permeten de resseguir la biografia de l’escriptora, des del viatge propagandístic als Estats Units, l’any 1938, fent un míting diari o dos en diferents ciutats, agafant trens i canviant d’hotel, intervenint a la ràdio i a la universitat i assistint, fins i tot, a recepcions solidàries a cases de milionaris, que li permeten de conèixer de ben a prop la societat americana del període d’entreguerres. Un poble “de bona fe i que ajuden molt el nostre poble”, però que troba sovint ingenu i ignorant d’allò que passa a Europa, excessivament influït pel cinema.

“Si el que escric val, arribarà a imposar-se”

Les cartes permeten de datar les primeres temptatives de Pàmies de fer-se un nom en la literatura catalana: des de mitjans dels anys seixanta enviava originals als premis, sense aconseguir de convèncer el jurat. Un esforç fet des de l’exili, amb la voluntat tenaç de dedicar-se a la literatura: “M’agrada escriure. M’agrada rabiosament. No disposo de gaire temps i he de fer-ho, com aquell qui diu, mentre couen les mongetes. No us estranyi, doncs, que aquest desfici meu em faci treballar amb l’esperança de veure publicat allò que escric. Penso que si el que escric val, arribarà a imposar-se, àdhuc en un món com el nostre en el qual hi ha tants interessos creats, tanta beneiteria oficial i, perdoneu l’expressió, tanta ‘mandanga’. Amb aquesta convicció treballo”, confessava a Rafael Tasis, membre del jurat del premi Joaquim Ruyra, al qual s’havia presentat amb La xiqueta de Balaguer.

Al mateix Tasis li afegia, en una altra carta: “Per mi escriure en català per a un concurs a Catalunya és com si –d’alguna manera– tornés a la terra”, perquè “només en la meva llengua puc posar-hi tota l’ànima. […] Jo penso en català. Sofreixo en català i disfruto en català”, tot i que era conscient que l’allunyament del país, les vacil·lacions en l’ortografia i el contingut polític dels seus texts li podien jugar en contra.

Les coses quotidianes sempre són polítiques

La política i la literatura es barregen en l’epistolari amb les realitats quotidianes –l’arribada d’una televisió al domicili familiar o les qüestions de salut del seu home, Gregorio López Raimundo, dedicat íntegrament la política institucionals després de tota una vida clandestina–, convençuda com n’estava Pàmies que les coses quotidianes sempre són polítiques. En aquest cas, les quotidianitats són travessades per la realitat de l’exili i la diàspora familiar. Com les cartes enviades des de París al seu fill gran, Tomàs, qui juntament amb el seu germà Pau –que havia tingut amb el seu primer company, Félix Barriga– estudiava en un internat soviètic per a fills de comunistes exiliats de tot el món.

Les cartes als fills allunyats són tristes i emotives, i l’allunyament dels fills gran s’intenta d’aconsolar amb reflexions polítiques i retalls de la vida familiar a París, al costat de López Raimundo i els petits Antoni i Sergi. Amb aquest, a qui un Nadal van regalar un mecano i un arc amb fletxes d’indi, va mantenir una correspondència intensa durant l’etapa en què el futur escriptor feia el servei militar, i comparteix les descobertes poètiques d’un jove a qui recomana que, com Makarenko, aguanti fort sense gemegar, “i si no tens més remei que gemegar, que no et senti ningú”.

A més, les cartes demostren tant les relacions literàries de Pàmies –amb postals i notes a Xavier Benguerel, Tomàs Garcés, Rosa Leveroni, Maurici Serrahima i Vicenç Riera Llorca, a qui, arran de les precisions històriques que li oferia, assegura: “Jo no escric manuals d’història i la memòria, com ha dit molt bé Corpus Barga, és molt punyetera”– com el caràcter ferm en la defensa dels seus interessos i drets com a escriptora. Veiem Pàmies enfrontant-se a la censura del tardofranquisme i també als editors i als mitjans que complien, en unes cartes que són, al capdavall, un retrat de l’autora de Quan érem capitans, per dir un títol de la cinquantena que va publicar. Però també són un testimoni per a acostar-nos a la dona que, pel seu compromís polític, va haver de viure mitja vida allunyada del seu país. Aquell que finalment la va reconèixer i estimar.