Teresa Pàmies, la capitana que va fer narrativa de la seva vida

“La meva mare, cinquanta llibres sobre ella i les seves vides i tot, que te les pots saber gairebé de memòria, i hi ha coses que no ha explicat. Per exemple, de la filla és molt difícil trobar referències. I algun dia, els biògrafs, els fills, algú haurà d’explicar coses que la meva mare no podia explicar.” Ho diu Sergi Pàmies al diàleg amb Quim Monzó, conduït i editat per Julià Guillamon, i publicat amb el títol Si la memòria no ens falla. A Cançons d’amor i de pluja ja havia deixat anar aquesta resistència de Teresa Pàmies a parlar més enllà de la seva bibliografia narrativa: “Asseguts al jardí, li pregunto per allò que mai no ha volgut explicar (quan els meus germans i jo li ho preguntàvem, adoptava el rictus d’escriptora professional i responia: ‘El que vulgueu saber ho trobareu als meus llibres’).” Finalment, la catedràtica de la Universitat Autònoma de Barcelona Montserrat Bacardí ha entomat el desafiament i acaba de publicar La veritat literària de Teresa Pàmies (Eumo), una biografia que poua de l’arxiu de l’escriptora –conservat pel seu fill Sergi–, de nombroses entrevistes amb els seus familiars i una anàlisi acurada de la seva obra i que té la pretensió d’esdevenir un retrat fidel, que no té por d’acarar els clarobscurs d’una vida que travessa el segle XX, i que ha estat mereixedora del III premi d’assaig Ricard Torrents Bertrana.

La forja d’una capitana

Nascuda a Balaguer l’any 1919, filla de Tomàs Pàmies i Rosa Bertran, un peculiar matrimoni de devocions distintes: mentre el pare –un home tan carismàtic i coratjós com brutal i faldiller, amb el qual la filla tindrà una relació estranya d’admiració profunda– va esdevenir de seguida un comunista admirador de l’URSS, la mare –callada i discreta, però que s’havia de tirar la família a l’esquena– era una catòlica fervorosa. Així, entre el retrat de Lenin i la imatge de la Mare de Déu del Miracle, la nena Teresa va aprendre de lletra i poca cosa més, i es va formar literàriament amb les Pàgines Viscudes de Folch i Torres, mentre políticament es formaria amb l’exemple patern. De l’etapa de Balaguer destaquen les fidelitats que la capital de la Noguera era capaç de teixir més enllà de l’enquadrament partidista: Tomàs Pàmies va acudir a la crida de Macià per a ocupar Olot, durant els fets de Prats de Molló, animat pel seu conterrani Josep Carner-Ribalta. El fill va estudiar per enginyer gràcies al diputat i ex-ministre Felip Rodés. Amb l’esclat de la guerra, el pare va ajudar a fugir dos homes de dreta, Eduard Tarragona i Josep Maria de Porcioles, i més endavant, la família es va haver d’hostatjar a casa la mare de Joan Sauret.

A vint anys, els anys del 1936-1939 són la gran experiència vital de Teresa Pàmies. La revolució ho capgira tot i propulsa una nova generació al capdavant. Ella serà capitana, a primera línia, com a militant de les Joventuts Socialistes Unificades de Catalunya, com a propagandista, com a dirigent amb despatx a l’Hotel Colón i com a capdavantera de l’Aliança Nacional de la Dona Jove, formada per les diferents organitzacions femenines dels partits i organitzacions republicanes. A divuit anys encara no, participa en el míting del “Dia de Madrid”, al costat de Frederica Montseny i Lluís Companys, i és immortalitzada per Agustí Centelles, vestint una camisa regalada pel cònsol Antónov-Ovséienko.

“Nerviosa i inquieta, la nostra Teresa Pàmies, representant indiscutible de la noia socialista, encarnada amb simpatia i entusiasme. Infatigable propagandista d’autoritzat verb… Teresa Pàmies, la infatigable lluitadora femenina, la noia tota ella voluntat revolucionària…”, escriu la premsa. Amb aquestes credencials, participarà en el II Congrés Mundial de la Joventut, fet al Vassar College de la ciutat de Poughkeepsie, a l’estat de Nova York, i sota la presidència honorífica de la primera dama Eleanor Roosevelt. Era el seu primer viatge a l’estranger, que s’allargarà amb una ronda pels Estats Units en suport de la causa republicana, on la “Spanish war’s girl” parlarà davant auditoris de ciutats com ara Nova York –a l’immens Madison Square Garden–, Cleveland, Chicago, Filadèlfia, Washington, Boston i serà invitada en cases de la jet-set americana simpatitzant de la República.

Els anys foscs i una història d’amor

Com tants combatents republicans, la jove capitana Pàmies es va convertir en refugiada. La família es va disgregar. Mentre el patriarca prenia el camí de l’exili, la mare romania a Balaguer, tancada a casa i aterrida, on moriria en un “accident” prop del riu, que també pot ser vist com un suïcidi. Un fet luctuós que Pàmies no es va treure del cap. En tant que exiliada i, alhora, militant comunista fidel al mandat soviètic emanat del Kremlin, no es va estalviar la presó francesa abans d’embarcar cap a Amèrica. Amb identitat falsa, dins la clandestinitat en què es movien els agents comunistes, primer va passar per la República Dominicana, on el delirant dictador Leónidas Trujillo pretenia d’emblanquir la població acollint refugiats peninsulars i, posteriorment, per Cuba i, especialment, Mèxic. Aquest darrer país és, tal com assenyala Bacardí, el forat negre de la seva obra memorial. Tampoc no en donarà gaires detalls, en entrevistes, d’aquests sis anys, en què descobrirà la passió pel bolero, estudiarà periodisme i, sobretot, serà mare amb el també militant comunista Félix Barriga.

Amb ells tornarà a Europa. I al vell continent, a la banda oriental del teló d’acer, la infelicitat de la parella es tornarà com més va més evident. La relació s’esllanguirà entre Belgrad i Praga, mentre neixen dos fills més, un nen i una nena, aquesta darrera amb síndrome de Down. Aquest és un dels capítols més dolorosos de la vida de Pàmies, que es va veure empesa a internar la seva filla en un centre especialitzat en què s’acabaria morint al cap de vint anys. La mare va conservar sempre les fotografies que li enviaven les monges entre silencis, però anys a venir convertiria el dolor en relat. Amb els altres dos fills, la separació del matrimoni Barriga-Pàmies implicaria la criança i educació lluny dels pares, a l’aparent paradís socialista de la Unió Soviètica. Un altre dels episodis de Praga seria un avortament voluntari que, malgrat tot, la deixaria atuïda.

Però encara mancava un episodi propi del cinema que tant li agradava: el retrobament amb l’amor de la seva vida. L’aragonès Gregori López Raimundo i Teresa Pàmies s’havien conegut quan tots dos eren uns joves comunistes en un país en guerra, dos capitans, i de seguida van començar a festejar. La guerra els separaria. Quan es retrobaren, ella sortia d’un matrimoni fallit i ell, tot i la seva fama de tímid seductor, s’havia mantingut en una solteria necessària per a la seva feina clandestina de reorganitzador del PSUC a l’interior. I ja no se separarien, tot i que durant molts anys Gregori seria més un fantasma, un amant i pare fugaç i ocult, que no pas el marit i company a l’ús.

La sorpresa d’una escriptora popular inesperada

Més enllà de la vocació política –que la portaria a fer de radiofonista, de guia turística i fins i tot a alguna mena de missió d’espionatge a Praga– i la supervivència que la portaria a la costura i la traducció, en Pàmies bategava una periodista i, especialment, una escriptora en potència. “M’agrada escriure. M’agrada rabiosament. No disposo de gaire temps i he de fer-ho, com aquell qui diu, mentre es couen les mongetes. No us estranyi, doncs, que aquest desfici meu em faci treballar amb l’esperança de veure publicat allò que escric”, escrivia a Rafael Tasis. Una escriptora que va esclatar als anys seixanta, en paral·lel a un cert desencís dels ferms ideals familiars. No solament havia calgut passar la desestalinització, que en molts militants comunistes havia produït la sensació que havien servit una estratègia equivocada i criminal –tot i que l’ideal marxista-leninista restés intacte–, sinó que la invasió de Praga per sufocar la primavera del socialisme amb rostre humà els va acabar de fer caure del cavall. Teresa s’ho mirava de París estant –on va ser testimoni del maig francès–, però la mort del pare va servir-li per a posar en net el seu pensament i ajustar comptes.

Tomàs Pàmies havia mort a la capital txeca, i havia deixat a ella i els seus germans el text manuscrit de les seves memòries, amb el prec que fossin mecanografiades sense afegir-hi res. Però Teresa va aprofitar l’herència per adreçar-se, en un diàleg impossible, al seu vell heroi, l’home que havia mort tan lluny del seu Balaguer seguint el compromís comunista inalterat i la fe en Moscou. Amb Testament a Praga, guanyador del premi Josep Pla del 1971, no solament debutava en la literatura sinó que li possibilitava el retorn després d’un exili de més de trenta anys. Les cent mil pessetes del premi –les altres cent mil corresponents al pare havien anat a parar al partit– li havien de servir per a instal·lar-se a Barcelona i reprendre, a cinquanta-un anys, la professió de periodista i escriptora al seu país. Els anys setanta va publicar alguns dels seus títols més famosos, com ara Quan érem capitans, Quan érem refugiats, Va ploure tot el dia, Si vas a París, papà i Aquell vellet gentil i pulcre. Aquell sobreesforç va acabar passant-li factura en forma de depressió.

Bacardí ressegueix amb tot detall l’obra narrativa, memorialística, assagística i periodística de l’escriptora, que, instal·lada a Catalunya, va esdevenir de seguida un personatge popular. Una escriptora estimada, especialment, com ella mateixa deia, per les porteres i les burgeses de l’Eixample, fidel als seus articles a l’Avui i una presència habitual a la seva estimada ràdio, que va escriure fins al final dels seus dies, en una residència geriàtrica de Granada, on vivia un dels seus fills. La biografia també dóna detalls extensos de les primeres obres de Pàmies, dels premis en què va participar sense arribar a guanyar –la ironia familiar la comparava amb el ciclista Raymond Poulidor, l’etern segon–, de l’obstinada obsessió que hi tenia la censura i com el seu desig de publicar sovint finalment la feia claudicar i de la dificultat inaferrable de viure d’escriure en català. També de com biografia i narrativa s’entrellaçaven. Teresa Pàmies, que es considerava “una escriptora testimonial”, ho va deixar escrit en una nota de Va ploure tot el dia: “Quedi ben entès que heu llegit una novel·la. Algunes persones, certes situacions del llibre, són estrictament imaginades. Altres no. Hi ha molt d’autobiogràfic. No pas tot.”