Teresa Jordà: “La lluita contra el canvi climàtic l’hem perduda”

Teresa Jordà (1972), consellera d’Acció Climàtica, Alimentació i Agenda Rural per ERC, demà se’n va a la conferència sobre el canvi climàtic de Glasgow i fa pocs dies va presentar el nou decret d’energies renovables per mirar que Catalunya produeixi energia neta en massa. En aquesta entrevista, parlem d’aquests dos aspectes amb aquesta llicenciada en història per la UAB, ex-batllessa de Ripoll, i ex-diputada a Madrid. Jordà ens va rebre dimarts al despatx de consellera.

—Demà sereu a la conferència sobre el canvi climàtic de Glasgow. Quines reunions teniu previstes?
—Participarem en el comitè executiu, l’assemblea general i reunions multilaterals de la Under2 Coalition, que és formada per més de 260 governs estatals i regionals de tot el món, que representen 1.750 milions de persones i el 50% de l’economia mundial. Participaré en reunions multilaterals dels 4 Motors per Europa i farem reunions bilaterals amb els governs d’Escòcia, Baden-Württemberg , Flandes i Bretanya.

—Parleu anglès?
—No. O molt malament. Els del Ripollès d’una certa edat estudiàvem francès. No és cap excusa.

—La vostra formació és d’historiadora. De qui teniu suport, al departament, per als aspectes tècnics, no polítics?
—Ara penso en Assumpta Farran, directora general d’Energia. O Anna Barnades, secretària d’Acció Climàtica, que vindrà a Glasgow.

—En el temps que fa que sou consellera, què us ha impactat més?
—Que no s’hagi fet res. I que no s’hagi informat de l’estat del planeta. Que la ciutadania no hagi estat prou informada. D’aquesta emergència, els grans mandataris n’eren conscients. I, segurament, perquè hi ha eleccions cada cert temps, perquè algunes mesures poden passar per impopulars, perquè no hi ha hagut prou valentia, no s’ha fet res. És indignant. Estic indignadíssima.

—Teresa Jordà és ecologista?
—Absolutament. Vaig ser abans del grup de defensa del Ter que d’Esquerra Republicana.

—Per què Catalunya és tan enrere en renovables?
—No s’ha fet res. I no tan sols és enrere Catalunya. Som enrere com a humanitat. No ens ho hem cregut. O no hem estat valents. Ara som en plena emergència climàtica. I tots hem de complir els objectius marcats. Perquè és evident que la lluita contra el canvi climàtic l’hem perduda. Ara hem d’adaptar-nos-hi i mitigar-la.

—“La lluita contra el canvi climàtic l’hem perduda.” També ho heu dit al parlament. Què voleu dir, amb això?
—Lluites per guanyar una cosa. Em remeto als números que tenim ara. És a dir, els reptes del 2030 i el 2050 són per a adaptar-nos-hi, perquè el canvi climàtic ja ens ha guanyat. Com a humanitat, ens hem pensat que podíem amb tot. I no és veritat. Els recursos són finits.

—Les empreses més contaminants a Catalunya, quines són?
—Contamina molt el transport, evidentment. Amb energia contaminem.

—Pensava en noms d’empreses.
—Tothom s’ho pot imaginar. No hem d’assenyalar ningú. Tots podem fer-hi molta cosa, i nosaltres, com a ciutadans, també.

—Per què no podem tenir una llista de les empreses que contaminen més?
—Sí que la podem tenir i donar. No ens ha de tremolar la mà. Però em sembla que no és l’objectiu, ni la cosa més important.

—Decret de renovables, acabat d’aprovar. Quina n’és l’ànima?
—Carregar-nos el model extractivista i els oligopolis i fer participar-hi la ciutadania. Apoderar la ciutadania. La ciutadania ha de formar part d’aquesta transició.

—Llegint el decret, penso: per què no voleu grans parcs eòlics, ni grans projectes, en general?
—No és que no en vulguem. De grans projectes, n’hi haurà. Sense cap mena de dubte. Per més autoconsum que fem, per més comunitats energètiques, per més cooperatives energètiques, per més plaques que posem a totes les teulades de les ciutats del país, no arribarem al 100% de renovables. Necessitarem instal·lacions més grans. I aquestes, i així ho marquem en el decret, hauran de complir unes condicions. I oferir a la ciutadania, i a les institucions, de poder-hi participar i formar-ne part. Volem carregar-nos el model de sempre. El decret no tan sols és un canvi de recursos fòssils i radioactius, sinó que és canvi de model. Vol ser distribuït. Tenim 35.000 quilòmetres de xarxa de mitjana tensió. És aquí on ens hem de connectar. I defugir d’aquestes grans torres on es connecten les grans produccions d’energia, MAT i etcètera. Si no fem això, de pressa i amb la gent, ens ho faran. És una oportunitat que hem d’abraçar.

—El decret diu que les empreses que vulguin fer projectes amb renovables han d’oferir el 20% de la propietat a la comunitat local: veïns, institucions. Però no obliga a res més que a “oferir-lo”. Es pot oferir, que cap veí o ajuntament no el vulgui, i el projecte tiri endavant igualment?
—Sí. Però la nostra obligació és ser prou hàbils, i fer allò que no s’ha fet durant molts anys: comunicar-ho bé. I acompanyar la ciutadania perquè hi pugui ser. Portarem tècnics als consells comarcals. Farem el pla territorial sectorial, apoderarem les comunitats energètiques i ho acompanyarem amb recursos i subvencions. A través de l’Institut Català de Finances (ICF) ajudarem que la gent hi pugui participar. Que així i tot ningú s’hi apunta? Pot ser, però serà més fàcil així que si no empenys, no expliques i no vas al territori.

—El decret diu que el 20% ha de ser en mans dels veïns o administracions de la comarca. Crítica que he sentit: per què de la comarca? Hi ha comarques amb molt poca gent i ajuntaments petits. No arribaran al 20%. No ho podeu obrir a veïns de fora de la comarca?
—És obert. Una comunitat energètica que tingui més de cinquanta socis, que és allò que demanem per a poder participar en aquest 20% –per exemple, Som Energia–, pot ser de fora de la comarca. Evidentment que es pot.

—El 20% de la propietat no ha de ser de gent o institucions dins la comarca?
—No.

—Passem a un projecte gran: el parc de Tramuntana. Sé que aprovar-lo no depèn de la Generalitat, sinó de l’estat espanyol, però com el veieu?
—Com bé dius, el parc de Tramuntana s’escapa de les nostres competències, perquè són més de cinquanta megawatts. Tant de bo depengués de nosaltres, però no puc obligar-los a la participació. Sí que hem estat molt exigents amb un seguit de coses, per exemple, preservar el calador de peix. Importantíssim. En segon lloc, aquest parc es presentava com una cosa immensa i s’ha anat redimensionant. I no ha estat per casualitat. Hi ha hagut un pacte amb el territori. Es parlava de molts molins. Ara em sona que volen fer-ne una prova amb 3 o 4. Imagina’t com es redimensiona. Jo no dic que hi estigui d’acord o no. Dic que hem de fer la transició energètica, i això requerirà instal·lacions. Sí que puc dir-te que l’enginyeria que ho porta, escolta. Escolta el territori i la gent. I ens agradi més o menys, tenim una oportunitat al davant.

—Estèticament, us molesten els molins molt grans?
—Em molesten moltes coses més. De molins, en veurem a tot arreu del món mundial si tothom fa les coses com s’han de fer. Ara, amb rigor i amb planificació.

—Quina serà l’actitud amb les plataformes que hi ha organitzades en contra de molts projectes de renovables al territori? Comprensió o tirar milles perquè hi ha emergència climàtica?
—Les plataformes han de poder-hi dir la seva. N’hi ha que formen part d’una comarca en què és evident, i això ens ho dirà molt clar el mapa de la prospectiva de l’ICAEN, que ja hi han contribuït. Ja no n’hi caben més.

—Un nom concret de comarca saturada, quin seria?
—Ara no tinc els noms aquí, perquè el mapa encara no ha sortit.

—El sud de Catalunya ja ha fet la feina i ha complert amb renovables?
—Per exemple.

—Girona podria contribuir amb més projectes de renovables?
—Per exemple. Sí. Aquestes plataformes totes tenen la seva raó. En un any, es van proposar sis-cents projectes. Propietaris de cellers que t’expliquen que hi ha tres projectes damunt de casa seva. Això va originar rebombori i indignació, i les plataformes sortien de sota les pedres. El territori no són un munt d’hectàrees. Són moltes més coses. Per això cal el pla territorial sectorial i impulsar la participació. Si les plataformes diuen: “Renovables, sí, però d’aquesta manera, no”, segur que farem coses junts.

—Referèndums als pobles per a votar si es vol un projecte o no, s’ha pensat?
—El referèndum no pot ser: molins sí o molins no.

—I si és: aquest molí en concret, sí, o aquest molí en concret, no?
—Votar sempre és bo. Però el compromís ha de ser del país. I del Parlament de Catalunya amb una llei. O ho fem, o ens ho faran. Votar, si convé, evidentment que sí. Però posem les eines perquè en una taula hi hagi tots els agents del territori i que decideixin on no i on sí.

—Hi ha un conflicte entre agricultura i ecologistes.
—Sí, però cada vegada es dilueix més. Aquesta conselleria ha de ser l’eina clau per a aconseguir que remem en la mateixa direcció. Hem de ser capaços de no contraposar, com s’ha fet en alguns fòrums, la sobirania alimentària i l’energètica. Som prou capaços de fer que totes dues bateguin. Han de bategar totes dues. Mengem cinc cops al dia.

—Expropiar terrenys i posar plaques solars per tot el municipi. Coses així, els ajuntaments petits podrien fer-les, però necessitarien ajuda.
—Qualsevol idea del territori, per boja que sembli, a favor de les renovables, aquest departament l’escoltarà. I més si ve del territori. Per això, un altre element és la creació de l’energètica pública. Ha de servir per a això.

—Respecte d’aquesta energètica pública, en què penseu? Plaques solars, molins de vent?
—En tot. I en les hidroelèctriques a què s’acaba la concessió. En fer energia nosaltres mateixos en llocs on el sector privat no ho faria perquè no li sortiria a compte. Embassaments, recs, canals, carreteres, vorals. Tot.

—Quants diners necessitaríeu per a aquesta energètica pública. Ho sabeu?
—No. Perquè la primera cosa que hem de fer és que un equip d’experts ens digui on són els límits, què es pot fer i què no. I ho hem de tenir en sis mesos. Tinc el compromís del govern, cosa que és clau. Els diners, els trobarem.

—Com s’impulsa l’autoconsum?
—No t’ho puc avançar, però en qüestió de dies traurem una ajuda de més de dos dígits en milions en pro de l’autoconsum.

—Un edifici podria ser autosuficient amb plaques solars al terrat?
—No sé quants metres quadrats fa el terrat, ni quants veïns hi ha. Però tenim números.

—Quantes plaques necessita una família per a ser autosuficient?
—Depèn. És molt relatiu. Una casa unifamiliar ho té més fàcil perquè la decisió és d’una sola família. Però en un bloc, el codi civil marca uns percentatges i no es pot fer qualsevol cosa. Modificarem el codi civil, ja ho treballem amb la consellera Ciuró, perquè amb una majoria simple sigui molt més fàcil de col·locar-ne. Aquí hi ha la clau: posar totes les facilitats perquè la ciutadania pugui fer la transició. Volem posar plaques a tots els teulats que veus d’aquí estant. I que les ciutats també hi contribueixin.

—El vostre cotxe és un Volkswagen Golf.
—Sí.

—I per què no teniu un cotxe elèctric?
—Doncs perquè me’l vaig comprar el 2015. I en aquell moment els elèctrics no eren com ara. Però quan me’l canviï, òbviament que ho serà. Només faltaria. Però també t’he de dir que jo sóc pro transport públic.

—A Ripoll, no hi aneu amb tren.
—Ara m’hi porten. Però tota la vida hi he anat amb tren. Em vaig treure el carnet amb quaranta anys. He estudiat la carrera amb tren, he estat diputada anant amb tren, i quan em vaig treure el carnet, al cap de res, vaig ser consellera d’Agricultura i em venien a buscar. Cosa que agraeixo. És a dir, tinc el cotxe molt nou.

—El portal de transparència ha fet públic el patrimoni dels diputats i consellers. Diu que Teresa Jordà té 1.800 euros al compte corrent. Tan sols 1.800?
—És clar que en tinc més. Una mica més. No sóc una rica marxant, però alguna cosa més. Quan fem la declaració, ens demanen si tenim hipoteca, el cotxe, etc. Tinc una hipoteca en què dec uns 90.000 euros. I tinc això que fan els bancs, calés invertits. Una inversioneta. Dels bancs. Res de borsa. Uns estalvis.

—Res que m’hagi deixat o que vulgueu afegir?
—Som en una revolució sense precedents que vivim i protagonitzem. I és un desastre que no hàgim estat capaços de transmetre-ho abans, amb deu anys d’antelació. La situació és d’emergència i ens hem de tornar a connectar.

—Potser caldria un partit ecologista fort al parlament? L’agenda ecologista dins els partits grans, potser no té prou força…
—No. Considero ecologista el meu partit. I la Candidatura d’Unitat Popular també té aquesta part. I vull pensar que els companys de govern de Junts també la tenen. Ara, ha d’haver-hi molta valentia dels governs. No he vingut aquí per escalfar la cadira. M’explico? Si la valentia em porta que els de sempre em foragitin, ja veurem si podran, però en tot cas, no deixarem de fer res en pro de la salut d’aquest país.