28.03.2022 - 19:31
Enguany fa cent anys del naixement a Agramunt del farmacèutic i escriptor Guillem Viladot (1922-1999). L’oblit inicial de l’aniversari d’un autor tan indisciplinat i insubornable per part del Departament de Cultura va originar una onada d’indignació ciutadana a les terres de Ponent, que va fer que es mirés de rectificar en part aquest menysteniment cap a un escriptor considerat massa local.
En aquest context, l’escriptora, arxivera i activista cultural Teresa Ibars (Aitona, 1962) acaba de publicar El silenci de l’angle. Guillem Viladot o el desfici del jo, editat per Fonoll, un llibre singular, fruit de la seva feina en l’arxiu de la Fundació Guillem Viladot – Lo Pardal, dedicada a la memòria de l’escriptor, però escrit en primera persona. Parlem amb l’autora d’Atles de l’oblit per videoconferència. Nosaltres, a Barcelona. Ella, a Ponent.
—Dediqueu al llibre “als que són perifèria i no ho saben i als que ho volen ser i la seua memòria és esborrada”. L’oblit de Viladot ha estat la gota que ha fet vessar el got de la paciència de Ponent?
—A tots els que no som metròpoli ens fa sempre l’efecte que t’has d’esgargamellar molt perquè una cosa tingui ressò. Lo Pardal, l’Ajuntament d’Agramunt i tota la gent viladotiana de Lleida esperàvem el centenari amb candeletes i que, una vegada més, es considerés que era un escriptor “lligat a un àmbit territorial concret” ens va decebre. Hi va haver una sensació de revolta contra aquesta desconsideració. Els viladotians estem convençuts que és un valor literari català.
—Viladot escrivia d’Agramunt estant amb la voluntat de ser al marge del món cultural, però amb voluntat d’arribar a tothom?
—Viladot és a la perifèria d’una manera voluntària, fa la seva obra des d’aquesta perifèria. Però em fa la sensació que volia i dolia, perquè li sap greu que no el tinguin massa en compte a les capelletes de Barcelona. Tanmateix, quan hi fica una mica la poteta, s’hi rebota, perquè, més que no pas multidisciplinari, Viladot és un autor indisciplinat i provocador.
—Quina relació manté Viladot amb el seu poble?
—Passa mitja setmana vivint a Barcelona, perquè la seva dona, Montserrat Felip, hi té una farmàcia, i té una relació ambivalent amb Agramunt. Jo mateixa tinc una relació bipolar amb el meu poble. L’he fet servir d’excusa i motiu per reflexionar sobre el món, però també n’he volgut fugir. Viladot vol marxar d’aquell lloc que l’ha oprimit, amb la religiositat i conservadorisme familiar, així i tot, està atrapat per les arrels. Què pots fer: matxucar les teves arrels o bé convertir-les en material literari?
—Em parlàveu de la vostra identificació amb Viladot. Com va ser la vostra aproximació a la seva obra?
—Quan es va morir, jo tenia trenta-set anys i el veia com un personatge altiu. N’havia llegit alguna poesia, però no havia entrat a la seva prosa. En resum, no era un personatge que m’agradés massa. M’hi aproximo quan descobreixo aquell nen de Temps d’estrena. M’interessa saber què ha passat pel mig, entre aquell nen tan fràgil i aquell home gran que és com una vedette.
—Llegint-lo i treballant-lo descobriu un infant tímid i desvalgut, marcat per un pare sever –que titllaria d’amo– i una mare obsedida per la religió.
—Ell s’analitza tota la vida per arribar a pacificar-se. És un nen extremadament sensible i percep el pare, un home de la Lliga de pocs romanços, com a sever. Entre aquest pare tan rígid i aquesta mare obsessionada per resar per un pare que es va suïcidar, hi ha un nen molt faltat d’afecte.
—L’epifania d’aquest nen és l’obra de Leandre Cristòfol, que descobreix abans de la guerra.
—L’art el salva. Però, en aquesta relació amb el món artístic que el salva, sempre busca i l’atreu la diferència. Allò que no era convencional.
—El professor Guillem Díaz Plaja l’assenyala com a futur escriptor, juntament amb Nèstor Luján. Ho haurà de combinar amb l’ofici de farmacèutic, al qual es veu abocat com a hereu.
—En una entrevista a televisió diu que el seu primer poema el va fer per la primera comunió. I és cert que hi ha poemes sense datar, que són provatures d’un jove que neix en una família de la burgesia culta, que parla en llatí per casa i en què les germanes canten òpera.
—La seva és una actitud de provocació, experimentació i llibertat individual constant?
—Tot això el defineix, però alhora el lliga la seva quimera interna per acotar-se i identificar-se. Tota la vida el corseca el jo. És com una obsessió. S’autodefineix com a maníac-depressiu, és a dir, bipolar, i, quan ho fa, és perquè ha llegit psiquiatria i psicoanàlisi com un boig.
—Fins a quin punt el va ajudar la psicoanàlisi a comprendre els seus fantasmes?
—A mesura que es va fent gran la psicoanàlisi li permet d’anar posant etiquetes a la mala relació amb el pare, amb la mare… Considerava que, així com el marxisme era la millor anàlisi de la història, la psicoanàlisi era la millor anàlisi de la persona humana. Diu que ha ballat sobre la tomba dels seus fantasmes, però com més etiquetes posa, la seva obra perd espontaneïtat.
—La religió és molt present a la seva obra, d’una manera tan personal que farà que Joan Sales no li publiqui una novel·la.
—La religió el fa pensar tota la vida. Abans de la crisi que té l’any 1956, és un home de profundes conviccions religioses que fa conferències amb títols com ara “Tota poesia és oració”. Molt aviat entra en contacte en els sectors més avançats de l’Església, d’allò que serà el Concili, i a Tingues memòria de mi formula tota la seva crisi religiosa. Abans de morir-se, va demanar confessió i es morí creient. Una altra cosa és que tingués una actitud provocativa i menja-capellans, i la resposta de Sales l’enfurisma.
—Parlàveu de la crisi del 1956, que el fa replantejar-ho tot del punt de vista polític i lingüístic. Viladot comença escrivint als mitjans del franquisme lleidatà fins que topa amb la censura.
—Vol ser llegit i escriu a Ciudad, l’òrgan del “leridanismo”, i a Labor, la més oberta dins el règim. Però que la censura fes que no pogués escriure més l’afecta molt. És un nen de casa bona, sap que no li faran res, tanmateix, no deixar-lo escriure a Lleida és fatal. A partir d’aquí comença a firmar a Destino com a Guillem i pensa que la seva llengua és el català.
—Amb Brossa i Iglesias del Marquet fan la primera exposició de poesia concreta a Lleida l’any 1971. De tota manera, se n’acabarà distanciant radicalment.
—Brossa se separa del grup aviat, perquè a Barcelona té una capella pròpia i el suport del PSUC. La necrològica que escriu quan Brossa es mor és esfereïdora. Se sent menystingut i no ho suporta. El trencament amb Iglesias de Marquet és inexplicable.
—Ell, que escrivia a Destino, no tenia una bona opinió de Josep Pla i l’acaba convertint en personatge literari.
—Des del començament té una fixació amb Josep Pla, i el converteix en un personatge histriònic a Memorial de na Nona, la història d’una noia que s’hi embolica.
—Un exemple de la modernitat de Viladot és que s’aproxima a qüestions com ara l’homosexualitat i la transsexualitat.
—La psicoanàlisi li fa qüestionar-se la seva pròpia sexualitat. Ricard és la història de la relació de dos adolescents homosexuals. A Ruth es posa en la pell d’una dona trans i a Simetria, d’una dona lesbiana.
—Voleu dir que aquesta literatura sobre qüestions sexuals venia dels dubtes sobre si mateix?
—En algun moment algú li arriba a dir públicament si és que ell és homosexual, i ell s’enfada molt. Tenia la cua de palla en aquest afer. Sigui com sigui, la qüestió sexual l’obsessiona.
—No heu escrit una biografia convencional. Partiu de la vostra tasca arxivística per escriure un llibre en primera persona, amb digressions personals, amb la pandèmia pel mig…
—Des que vaig començar a treballar en l’arxiu de Viladot, tenia necessitat d’escriure coses que em suggeria un món al qual el meu company havia estat tan lligat i m’evocava personatges de qui fer memòria. Quan Josep Gelonch, de Fonoll, em va proposar d’escriure una biografia de Viladot, li vaig proposar de recuperar allò que havia escrit, que no és ben bé una biografia. Un llibre en primera persona, del qual no sé qui acaba essent el protagonista.
—No vau conèixer Viladot. Què us agradaria dir-li?
—Li diria que el nen que era i que es va anar construint a base de capes i capes em recorda molt a mi.
