Teresa Gimpera: “A la vida s’ha de ser valent”

Teresa Gimpera (1936) acaba de publicar un llibre de memòries, Així és la vida (Columna), que ha escrit amb l’ajuda del periodista Toni Vall. L’actriu i model, de vuitanta-sis anys, repassa a través de capítols molt curts diversos flaixos de la seva intensa vida: filla de refugiats de la guerra, amb pare al camp d’Argelers, model de la gauche divine, actriu en cent cinquanta-cinc pel·lícules, esposa de dos matrimonis, l’un, amb Octavi Sarsanedas, i l’altre, amb l’actor nord-americà Craig Hill. VilaWeb va entrevistar Teresa Gimpera al bar Flash Flash de Barcelona dimecres passat.

—M’agradaria que comentéssiu frases del llibre: “Jo, a vostè, no el conec.”
—Li vaig dir al meu pare. Sóc de les supervivents dels refugiats de la guerra civil. Vaig néixer el 1936 i a dos anys vam anar cap a França. Nosaltres vam tornar, però el meu pare va tardar una mica més. Va ser refugiat d’Argelers. I quan jo tenia cinc anys, va venir a casa. Vaig anar a obrir la porta i em diu: “Que em fas un petó?” “Escolti, que jo, a vostè, no el conec.”

—“Les nenes no han d’estudiar.”
—M’ho va dir la mare, que era mestra. Havia patit molt per la feina i econòmicament. “Nena, no cal que estudiïs, perquè, total, et casaràs jove i no val la pena.” I així va ser! M’hauria agradat estudiar, però havent tornat de refugiats, l’economia era horrorosa i van decidir que estudiés el meu germà gran. Era l’hereu. És enginyer de patents mundials. Viu a Alemanya des que va acabar la carrera. I després tinc la germana, que viu a Menorca, i és estupenda. És la meva nena estimada. Ha treballat molt en publicitat, com a productora. Havia fet de model a París, quan va començar.

—“L’amor que tenen els avis, i que mai vaig veure en els pares.”
—Els meus avis a vegades es feien petonets a la boca a taula. Als meus pares no els ho havia vist fer. Els avis materns eren fora de sèrie. L’àvia m’acollia molt més que no la mare. Els pares estaven preocupats per treballar i guanyar diners. L’avi sempre em deia: “Tu triomfaràs.” I mira, vaig triomfar a la meva manera.

—“Era una persona diferent.”
—Frase que va dir el meu fill a l’enterrament del meu primer marit, Octavi Sarsanedas.

—Descriviu el marit amb conflicte intern.
—El problema és sempre quan et cases molt jove. Jo tenia vint anys. El meu pare va haver de firmar un permís i tot. En aquell moment, la convivència pre-matrimonial era impossible. Si volies aquell home, t’hi havies de casar. Molta gent l’espifiava. Ell era una persona molt interessant, per això m’hi vaig casar, però complicada.

—“Tots estàvem casats, però no amb qui volíem.”
—Exacte. Tots estàvem casats, però no amb qui volíem. La qüestió era aquesta. I en el moment que vam descobrir-ho tot, i la vida lliure, dèiem: “L’hem espifiada.”

—Vau tenir un primer fill a vint-i-un anys. Aquest fill en té un a vint-i-un anys, també.
—I aquest nét ha tingut el primer fill a vint-i-un. Sóc besàvia i tinc un besnét de setze anys.

—Ai, quan el besnét en tingui vint-i-un…
—Si fa com el seu pare, seré rebesàvia. Ja ho veurem. Però espero que no.

—“Quan tornes?”
—Això era tremend. Em feia patir molt. Si anava a filmar una pel·lícula, vés a saber a quin país, quan em deien “quan tornes?”, se’m trencava el cor. Podien ser setmanes. Per la feina, no he pogut fer mai de mare, ni d’àvia. No he pogut anar a buscar el nen a l’escola. No he estat una àvia normal.

—El capítol de la infidelitat el trobo molt interessant. Veniu a dir: “Què és la infidelitat?” Com si estigués sobrevalorada, la fidelitat.
—La paraula sona molt malament. Infidelitat. És agressiva. Enamorar-te és la cosa bonica que et pot passar. Aquest enamorament pot fer que facis mal a algú altre.

—Amb el segon marit, l’actor nord-americà Craig Hill, no teníeu una relació oberta, però tampoc no us mentíeu gaire.
—No. Perquè jo sempre he estat molt sincera en aquest sentit. Ell no em va dir mai res. I si hagués passat, no sé si m’ho hauria dit. Però jo sempre ho he explicat tot. M’he quedat tranquil·la. I sort que ell sempre m’ha recuperat, al final. Perquè jo era ximple, fent això. M’entusiasmava en aquell moment. I després m’adonava que era una ximpleria.

—Per què creieu que acabeu junts, amb Craig Hill?
—Ens vam casar i tot. L’any 1990. Em va ajudar molt a ser com sóc ara. Els nord-americans són molt més oberts. M’ha ajudat a ser amable. L’última vegada vam estar als Estats Units sis mesos. Quan vaig tornar aquí, demanava a la caixera del supermercat si estava enfadada. Sembla que et facin un favor. Ens ho hauríem de vigilar. Allà la gent és molt més amable, t’obren la porta. Ell em va ensenyar a saber somriure.

—Teniu un feminisme que apodera. “Dones, espavilem-nos”, veniu a dir.
—El feminisme s’ha de portar d’una manera intel·ligent. Passa que no he tingut gaires entrebancs, perquè la meva és una feina en què et busquen, et desitgen. No he viscut els problemes home-dona. Però no entenc la relació tan horrorosa que hi ha. Que maten les dones. Què és això? Les dones n’han d’aprendre. Però a la meva època jo no en sabia, tampoc, i pensava que havia de fer cas al marit. Fins que descobreixes que… Crec que a la dona l’ajuda molt ser autosuficient econòmicament. Si ets autosuficient, per què has de dependre d’un home? Això és important per mi.

—Al llibre parleu d’alguns casos de tocaments patits a mans d’homes, però també a mans de dones. Abús de poder d’elles, també. En un rodatge, la productora i la directora són dues dones, parella, que fan un cert abús de poder.
—Sí. Amb mi, no, perquè era la coprotagonista. Van intentar ficar-me en l’embolic, però no en vaig fer cas. Vaig veure que a una noia, que feia el paperet petit, una d’elles l’anava tocant. “Per què et deixes tocar?” “És que em fa por que em treguin de la pel·lícula.” És terrible tenir aquesta sensació.

—Expliqueu com us trèieu de sobre aproximacions indegudes d’homes.
—A la vida s’ha de ser valent. I no fer ximpleries per feina. I no deixar que et prometin això, si fas allò, i arribaràs aquí. És una bestiesa. Els deia: “Això que m’ofereixes és com ser puta. O sigui que no.” M’he escapat de moments difícils. He estat llesta.

—Sou molt serena en el capítol en què parleu de la mort del vostre fill per heroïna.
—Sí. Va durar molts anys, el patiment. Quan fa dotze anys que pateixes, dotze anys que l’ajudes, i al final agafa sida… Per a ell va ser l’alliberament de si mateix. És molt greu, morir-se, però també va ser un alliberament per a ell.

—Pel·lícula La ocasión. Què va passar?
—Vaig decidir deixar-ho. Un actor llegeix el guió i se’l fa a la seva manera. Te l’imagines. Però a l’hora de la veritat, hi va haver unes escenes que vaig dir: “Això no pot ser.” Vaig deixar de fer cinema per aquesta pel·lícula quasi pornogràfica.

—I a El espíritu de la colmena, de Víctor Erice?
—El espíritu de la colmena és una de les pel·lícules més importants. Hi ha un llibre americà titulat Les 100 millors pel·lícules que has de veure abans de morir en què surt aquesta. Tinc l’honor de ser-hi. Que sigui una de les 155 que he fet. He treballat amb Vicente Aranda, amb Garci i amb Vittorio de Sica.

—En parleu molt bé, de Vittorio de Sica.
—És clar. Estava casat amb una catalana. I era un director que abans havia estat actor. I et donava la feina feta. Ja et feia el personatge. Tu l’havies de copiar i ja està.

—Helmut Berger. Un capítol espectacular.
—Va venir a fer Victòria. I el tractaven com un actor superimportant. Havia estat l’amant de Visconti. Però estava sonat. Tot el dia drogat o begut. Era molt pesat i difícil. No se sabia res de memòria. De la darrera carta que vaig rebre d’ell, de París, no vaig entendre res. I aquí, en canvi, el tractaven de gran estrella.

—Brigitte Bardot i Claudia Cardinale. Dues actrius que descriviu ben diferents.
—La Bardot era una espècie de bellesa pesada, molt pesada, volia estar envoltada de gent que l’adulés. La Cardinale era una actriu normal. Com jo.

—Per què l’entrevista amb Baltasar Porcel és de les millors que us han fet mai?
—Perquè hi deia la veritat. Hi parlava del cinema que feia a Madrid, unes pel·lícules del moment, que jo trobava horroroses. El Porcel m’ho va treure. Havia de començar una pel·lícula dilluns i vaig rebre un telegrama que deia: “Teresa, no cal que vinguis. Contracte rescindit.”

—Frase vostra: “Crec que amb la independència hi guanyaríem tots, però em costa de ser taxativa.”
—El meu fill gran no ho entén, però és que vaig créixer amb la por de parlar de política. Als anys cinquanta, a casa, tothom callava. Ara sempre dic que sóc catalana. D’on ets? Catalana.

—Què vau fer, el Primer d’Octubre?
—Anar a votar amb una il·lusió fantàstica. “Apa, quin dia us espera”, vaig dir als Mossos. No em van contestar, pobrets. Eren educats. Un dia fenomenal.

—Parleu de tres olors. L’olor de l’espardenya.
—Dono molta importància a les olors. Quan a l’hivern tenia nostàlgia dels estius a Menorca, del mar, anava a buscar les maletes i treia les espardenyes i les olorava, per veure si feien olor de mar.

—L’olor de la gespa tallada.
—Olor d’esperma. No ho entén, la gent. Però jo hi veig la relació.

—L’olor d’una pinta.
—Em vaig emportar la pinta d’en Craig quan ell se’n va anar a Califòrnia i jo a Barcelona. No sabia si el tornaria a veure mai més.

—Quan us moriu, què voleu que us facin?
—Quan em mori vull que em pintin els llavis. Ho dic al llibre. És el meu senyal. Sempre els porto pintats. Però ara ja ho dic de conya. Quan em mori no vull que em vegin. Pintada, o sense pintar.