16.09.2017 - 22:00
La intel·lectual i activista Teresa Forcades (1966) continua essent una de les cares que representa Catalunya davant el món. Per exemple, aquest mes el prestigiós canal de televisió ARTE ha enregistrat un reportatge sobre la Diada en què Forcades és l’eix conductor i el partit alemany Die Linke l’ha convidada per parlar del procés. Ara Forcades viu a cavall de Catalunya i Berlín, la ciutat alemanya on diu que escriu millor. Dilluns passat va anar a la Diada. I aquesta setmana ha atès telefònicament VilaWeb per parlar del moment polític i del seu suport a l’1-O.
—On vau anar, per la Diada?
—Vaig anar a l’acte de Procés Constituent. Va ser, que jo sàpiga, l’únic acte veritablement transversal. Hi eren Jaume Asens, Albano-Dante, Eulàlia Reguant. Hi havia votants del sí, votants del no, l’Arcadi, jo mateixa, representants de les marxes de les dignitats, una minera d’Astúries…
—I què vau dir-hi?
—Que, com a Arenys de Munt l’any 2009, no podien pas canviar l’ímpetu de la independència tots sols. Però sí que va ser un primer pas, perquè va haver-hi cinc-cents ajuntaments que s’hi van sumar. Vaig dir que m’agradaria que Catalunya fos l’Arenys de Munt d’Europa. L’Arenys de Munt del món, si tu vols, en intentar que la política deixi de ser una política del mal menor i esdevingui una manera canviar de manera radical un sistema injust.
—De manera radical.
—Aquesta paraula, ‘radical’, queda com a sinònim de fanàtic, o de terrorista, però jo la reivindico perquè no es pot ser res més que radical amb el sistema que tenim. Mira, a Open Arms els costa dotze mil euros al dia mantenir els vaixells que tenen. I darrere ells tenen vaixells de Frontex, pagats per tots, molt més capaços i amb més pressupost. La seva funció, però, no és salvar vides sinó fronteres europees. Un exemple més d’aquest absurd del sistema. A la Diada, quan vaig baixar cap a la borsa, em vaig trobar amb un senyor al número 41 de Passeig de Gràcia que duia un rètol, com tants n’hi ha, que deia: no tinc feina, tinc dos fills i tinc gana. Vaig parlar d’això i, en concret, de la importància de l’oportunitat. Una Catalunya independent, i el referèndum del dia 1 com a pas decisiu en aquest sentit, són una garantia de fer front a la injustícia creixent? De fer front a una política sotmesa a l’economia? No. No són cap garantia. Però són una oportunitat. Una oportunitat que no ens podem deixar perdre.
—Parleu de referèndum. Altres, de mobilització.
—Evidentment que és un referèndum. És un referèndum convocat de manera unilateral i, per tant, en un context hostil que fa que hi hagi una sèrie de perills, complicacions i dificultats més grans. Però és obvi que l’1-O és un referèndum convocat pel parlament legítim, que és el parlament de Catalunya. I n’hi ha molts antecedents.
—No necessiteu, per al vostre fur intern, un mínim de participació per a veure’l així de vinculant?
—No té cap sentit relativitzar les normes. Això a mi m’ho ha ensenyat el món anglosaxó. No ho fem. El referèndum és vinculant. Ho és. Però és obvi que fins i tot un referèndum vinculant com aquest no pot anar endavant si hi ha una oposició popular. Un referèndum, com diu la comissió de Venècia, no necessita un mínim de participació per a ser vinculant. Per tant, jugar amb aquests conceptes no em sembla intel·lectualment satisfactori. Ara, encara que sigui vinculant, no tenim la feina feta. Perquè si no tenim el suport popular, per molt vinculant que sigui, no serà efectiu. Però em sembla important distingir els conceptes. I ‘vinculant’ és un concepte jurídic. La legislació que tenim al voltant dels referèndums d’autodeterminació ho indica. Ara, serà efectiu? Sense un suport popular és obvi que no.
—Anireu a votar l’1 d’octubre?
—Aniré a votar l’1 d’octubre.
—Què votareu?
—Votaré que sí.
—Per què?
—Com deia, perquè és una oportunitat d’or. No només de fer volar coloms. Sinó que és una oportunitat que obre possibilitats reals de canvi.
—Quines?
—Tenim uns veïns una mica més amunt, que no és que siguin un model per a mi, perquè no vull que Catalunya sigui com Suïssa, en general, perquè arriba fins i tot a ser un paradís fiscal, però això no evita que jo m’adoni que els suïssos tenen unes eines de qualitat democràtica marcades per la constitució que nosaltres també podríem tenir. Per exemple, un referèndum de vet. Si el parlament passa una llei i l’1% de la població hi signa en contra, aleshores, immediatament, el govern està obligat a posar-ho en discussió i, fins i tot, a fer un referèndum per decidir entre la llei i una proposta alternativa del grup organitzat. Un altre cas: que la ILP sigui vinculant, no com aquí, que la ILP no obliga. En tercer lloc, poder tenir un referèndum revocatori, i no només la moció de censura. I en quart lloc, un referèndum de procés constituent. Tot això són temes que es podrien incloure a la nostra constitució. Si els incloguéssim farien de la nostra constitució la més avançada en democràcia participativa.
—Us agradaria participar en el procés d’elaboració de la constitució?
—Sí.
—Com?
—Primer en l’àmbit popular. Ara tenim una llei de transitorietat jurídica que ens indica que hi haurà una fase popular. Almenys ara tenim una llei. Hem estat dos anys aturats. Però la llei no ens diu com es fa. Si al final a Catalunya hi ha deu assemblees constituents repartides pel territori, doncs això serà una burla. Si n’hi ha cent vint ja no, perquè tothom tindria una assemblea constituent a pocs quilòmetres. Ja seria més seriós. M’agradarà participar en la que em correspongui per territori. I si eventualment es fessin eleccions constituents també m’agradaria. I que no fossin unes eleccions en què només s’hi poguessin presentar partits polítics. Hauríem d’intentar que no hi hagués continuïtat dels poders fàctics. Si no hi ha una burla de la possibilitat de canvi democràtic.
—Us agradaria presentar-vos a les eleccions?
—Si les entitats s’hi poguessin presentar, sí, m’agradaria.
—I Procés Constituent us presentaríeu com a entitat?
—No ho hem discutit encara.
—A la consulta de Catalunya en Comú hi voteu?
—No. No sóc membre de Catalunya en Comú.
—I què votaríeu? Diríeu que sí a participar en la mobilització o diríeu que no?
—Mira, d’entrada jo diria que no és una mobilització. És un referèndum. Això diria.
—Valoreu, si us plau, l’espai del comuns.
—Em sembla que és un espai real, que existeix. És important que pugui articular-se amb un distintiu propi. Un espai que sembla que no és independentista i, per tant, una esquerra catalana sobiranista i no independentista. Aquest espai polític no només és bo que existeixi sinó que si no existís s’hauria d’inventar. La pluralitat democràtica ho exigiria. És l’espai que representa l’Albano-Dante, com a secretari general de Podem. Ell reivindica un sobiranisme, i, per tant, votarà l’1-O. Però no és independentista, i, per tant, votarà que no. I diu obertament que no es pot desvirtuar aquest referèndum. Doncs m’agradaria que aquest espai, definit així, reflectís una necessitat democràtica, i una realitat sociològica, però el que detecto ara és una mica de tensió entre el que pot ser aquesta base sociològica i les decisions més o menys marcades per aliances de partits que sembla que prenen els dirigents.
—Ada Colau no és Albano, no, en aquests moments.
—En aquests moments no ho és, no.
—I ho serà?
—Un dels problemes que hi veig és el de convertir la política en politiqueig. Ara tu i jo ho faríem.
—Com valoreu políticament Carles Puigdemont?
—Mira, com se sap, entre Mas i març, jo deia març. No hi tenia confiança. No era cap suspicàcia subjectiva, sinó que vaig veure què va passar el 9-N i les seves tàctiques dilatòries. I deia: fieu-vos de mi, que ho porto bé. I ho portava fatal, i posava bastons a les rodes contínuament. Quin heroi de la independència. Però en en Puigdemont hi tinc confiança. N’hi tinc des del principi. Jo la confiança només la retiro si hi ha motius. I en Puigdemont no me n’ha donat cap. De moment ha anat fent els passos que havia promès.
—Com valoreu políticament Xavier Domènech, amb qui vau coincidir a Procés Constituent?
—Ell sempre ha defensat l’encaix federalista. La diferència és que quan estava a Procés deia que, en les circumstàncies actuals, per defensar un federalisme autèntic, primer s’hauria de donar suport a un referèndum d’autodeterminació. Que la constitució i el règim caldria trencar-los, perquè des de dins seria impossible fer el pas. En canvi, trencant-los, esperaríem canvis a tot l’estat espanyol, que en un futur podria veure un encaix federal. És la postura que ell defensava. I està clar que no és la postura que defensa ara. A mi em sap greu. L’altra em sembla una postura més coherent. Abans semblava possible que Pablo Iglesias arribés a la Moncloa, però després de les eleccions generals això és un horitzó que ningú, crec, no es planteja seriosament. Amb les possibilitats reals pel que fa a l’estat espanyol no entenc aquest canvi de perspectiva.
—No sé si els tindrem de cara, els de Podemos.
—No ho sé, tampoc. Jo ja ho veig, que tenen els càlculs electoralistes. Però és que en el cas català, la possibilitat de canviar és prou clar quina és.
—Voleu afegir res?
—Sí. Una cosa que he llegit a Le Monde Diplomatique. Et sonen les lleis ‘mentrestant’, d’Alemanya?
—No.
—Les lleis ‘mentrestant’ tenen a veure amb el Tribunal Constitucional. I em sembla important dir-ho. El Tribunal Constitucional alemany, des del 1974, adverteix d’una judicialització de la política per part de la Comunitat Europea i la Unió Europea. I per protegir-se d’això ha fet unes lleis. Les lleis ‘mentrestant’. Mentre la Unió Europea no pugui garantir els drets fonamentals i l’Europa social no existeixi, a l’estat alemany es protegirà la sobirania i no permetrà cap ingerència en l’àmbit dels drets socials.
—Flipa.
—És important saber-ho. El senyor Grimm, un dels principals impulsors de les lleis ‘mentrestant’, explica que la jurisprudència del tribunal de justícia de la Unió Europea, no el de drets humans, té rang de constitució. Passen per sobre dels països. Excepte Alemanya. Perquè s’han protegit. Si Catalunya ha de quedar-se a la Unió Europea, aquesta és una cosa que hauríem de discutir, però és que dins la Unió Europea podríem tenir lleis ‘mentrestant’ a la catalana. I una última cosa.
—Última cosa.
—Hi ha gent que se’n riu, quan parles de les oportunitats que obre la independència. Si no desmantelles tot el capitalisme, diuen. Doncs hi ha coses que es podrien fer. Una de les que cito és el que va incloure Jeremy Corbyn a la darrera campanya electoral anglesa. Et sona?
—Nacionalitzar la indústria. Voleu dir això?
—Mira. Ell deia: puc arribar a ser primer ministre i començar a nacionalitzar a tort i a dret. No podré. Tindrà conflictivitat social. Però sí que puc fer una altra cosa. Passar una llei en virtut de la qual qualsevol empresa que estigui a punt de canviar de mans, ja sigui perquè ha fet fallida o està en venda, els primers que tinguin opció de comprar-la siguin els treballadors organitzats en cooperativa. I també deia: l’estat prestarà els diners als treballadors perquè puguin comprar l’empresa. Que l’empresa cooperativa els va bé? Podran tornar els diners sense interessos. Que l’empresa no se’n surt? No caldrà que tornin els diners. Em sembla extraordinari, això. Jo puc parlar d’una transformació cooperativista de l’economia, que penso que és l’única que ens pot portar a un futur millor. Però no tenim una cultura cooperativa. No tenim confiança els uns amb els altres. I pensem: aquests encara ens endeutaran. Però amb aquest tipus de llei, penso, s’incentivaria al màxim aquesta transformació i la por al deute desapareixeria. Penso que per a la Catalunya del futur ens interessa un 400% de parlar-ne i discutir-ho. I crec que l’ambient de Catalunya en aquests moments és propici perquè coses com aquestes tinguin suport.
