Teresa Duran: ‘L’escola és una vivència, no una assignatura’

Dijous passat, en el si de la Setmana del Llibre en Català, es va atorgar el premi Trajectòria, que enguany ha rebut l’escriptora, il·lustradora i traductora de literatura infantil i juvenil Teresa Duran. De fet, aquests només són tres dels àmbits professionals que ha conreat Duran, i n’ha estat una activista, perquè la seva és una trajectòria llarga i, sobretot, molt diversa: es va iniciar en el món del disseny i també és pedagoga, ha dirigit i col·laborat en les revistes principals per a infants i joves, ha traduït Apel·les Mestres i Gianni Rodari, i fins i tot ha fet de cuinera. Diuen que les seves croquetes d’albergínia a partir d’una recepta familiar secreta són imbatibles.

A l’acte de reconeixement, una Teresa Duran sorneguera i xerraire va defensar la literatura infantil i juvenil i tot el col·lectiu de persones que la fan possible i, davant la nova consellera, Àngels Ponsa, que fins ara era responsable de biblioteques, Duran va dir gairebé a crits que les bibliotecàries valen un imperi i que el país no ho sap. I la consellera, que anava fent amb el cap que sí, també va aprofitar el seu parlament per dir que aquella mateixa tarda havia signat l’ampliació a un milió d’euros del fons del Servei d’Adquisició Bibliotecària (SAB), a fi que les biblioteques públiques puguin adquirir novetats literàries en català.

Hem parlat amb Teresa Duran d’una part de la seva trajectòria, sobretot de la seva formació, i ens ha interessat la seva mirada sobre l’escola d’avui i com veu ella aquest retorn després de mig any amb les escoles tancades.

La conversa, animada, comença amb anècdotes de quan era petita. Ens explica que ‘era la punyetera de la família’ i que, per contra, la seva germana gran era molt seriosa.

—Jo només tinc una germana gran i és tremendament seriosa. I no em preguntis com vam sortir tan diferents. Al meu pare li agradava molt la història, sobretot la història naval, i cada setmana baixàvem al port i m’ensenyava un vaixell de càrrega, un bricbarca i un llagut. La mare era més d’història de l’art i m’ensenyava el romànic i el gòtic. I sempre parlaven d’història. Un dia no sé què havia passat al Canal de Suez i el pare va preguntar: ‘A veure, qui va fer el Canal de Suez? I la meva germana, setciències, va dir: ‘Ferdinand de Lesseps.’ I el pare va continuar: ‘I d’on era Ferdinand de Lesseps?’ I la meva germana: ‘Francès.’ I jo vaig saltar: ‘Francès? Si tots els tramvies diuen Lesseps-Paral·lel!’ Jo, d’història, no gaire, però les històries ja me les inventava. Era un mecanisme de defensa.

—De petita, doncs, ja teníeu el conte com a recurs.
—Sí, era molt mentidera.

—A quina escola vau estudiar?
—La primera escola on vaig anar i em van ensenyar a llegir es deia Norma. I era norma de nom i de fets. Perquè la mare havia estudiat en una escola de la República i no volia que anéssim a monges. Però vam fugir de les monges per caure a la Guàrdia Civil, perquè aquella ‘senyoreta’ era una Rottenmeier. I no li recordo ni el nom, pobre dona. Però després vaig anar al que es considera una bona escola, que era el Talitha, una escola de renovació pedagògica. I allí la Marta Mata n’era la bibliotecària. Jo llegia tant que quan feia quart em van prohibir treure més d’un llibre a la setmana, perquè, si no, no estudiava. Tenia morro, era barruda, era supervivència. Els petits ja ho fan això. Com que no poden competir amb els grans, fan fintes, van d’esquitllentes.

—A aquesta edat al Talitha què llegíeu?
—Llegia de tot. Per fer la biblioteca, les famílies havien contribuït amb llibres. A mi m’agradaven les rondalles i n’hi havia moltes. Recordo amb especial interès un llibre de l’editorial Juventud, que no s’ha editat mai més, que es deia Ho-Ming, hija de la nueva China i també A orillas del alto Yangtze. Eren del mateix autor i explicava la vida quotidiana a la Xina i era molt bonic. La Marta Mata tenia molta punteria i anava repassant amb el dit els lloms dels llibres, i de cop i volta feia: ‘Aquest t’agradarà.’ I jo pensava: ‘Que té un imant al dit?’ L’encertava molt. I quan ja vaig fer catorze anys, em va dir: ‘No sé si el pairàs, no sé si t’agradarà, però em sembla que ja pots llegir una novel·la d’adults.’ Era Plora, pàtria estimada, de l’Alan Paton, que és una història de Sud-àfrica. Em feia por llegir-lo, perquè veia que l’assassinaven. No és que no sabés que hi havia assassinats, el que no sabia és que allò es podia escriure i que jo ho podia llegir. Em va fer molt d’impacte.

—Per què creieu que us el va fer llegir, la Marta Mata?
—Potser perquè ella també l’havia llegit, potser perquè, mentrestant, jo em distreia amb Zane Grey i Simenon i va pensar: ‘Si en vols d’adult, jo te’n donaré un.’ Però com que m’havien prohibit llegir… Potser me’l va donar, per ‘a veure si deixa el llibre i es posa a estudiar d’una vegada!’

—Del Talitha, ex-alumnes que hi han passat en tenen un record extraordinari de la manera d’aprendre.
—Sí, considero que he pogut tenir una bona formació religiosa sense que jo sigui creient. Comparàvem el que deia La historia empieza en Sumer amb la Bíblia. I recordo una anècdota fantàstica: era el temps que es va estrenar Els deu manaments de Cecil B. DeMille i llegíem el pas del Mar Roig, i la Glòria, que era una nena de la classe, va aixecar el dit i va dir: ‘No senyoreta, que això no és així, que jo he vist la pel·lícula!’ M’encanta, perquè demostra com els nanos llegeixen les imatges, i tots nosaltres també.

—En algunes entrevistes que us han fet, he detectat que sou crítica amb l’escola.
—Jo, del Talitha, reconec que en vaig rebre una bona formació, però ser feliç, feliç, no ho vaig ser. En guardo un record bo, però sense nostàlgia. Hi anàvem les mateixes deu nenes de la classe, d’ençà que teníem vuit anys fins que en vam tenir catorze. I això que ho sabessin tot de mi, em feia sentir molt controlada. On realment vaig ser feliç va ser a l’escoltisme. Vaig tenir la noció de llibertat que no hi havia al Talitha. Jo sempre he sigut una mica independent, i demà més.

—I rebel se us veu, també.
—Sí, no cal negar-ho.

—Heu fet moltes coses a la vostra vida, però de mestra, no n’heu fet.
—No, mai.

—Però vau estudiar pedagogia.
—Vaig estudiar pedagogia perquè em feia farts d’ensenyar als mestres literatura infantil, il·lustració, què és l’àlbum, qüestions de plàstica… I pensava: ‘Ets una impostora, tu ensenyant uns que s’hi troben cada dia i tu no t’hi trobes.’ Sí que és veritat que he impartit classes a l’escola de disseny. A veure, pel que fa als estudis, jo vaig entrar a la facultat en època franquista. En Rafael Argullol i en Lluís Bassets anaven a la meva classe i eren els responsables de curs.

—En aquell moment què vau estudiar?
—Jo volia estudiar psicologia, que era la primera fornada i es feia a la facultat de Filosofia i Lletres. Però em van posar un suspens polític. Perquè jo aleshores ja dibuixava i era la que feia els cartells de les assemblees. Sortia de casa amb un sarronet i a dins portava cartells del PSUC, cartells de la CNT… Pensava, ‘com et detingui la policia!’ No em van detenir mai. Però se sabia, i era la delegada de cultura de la classe i em van posar un suspens polític. No he estat l’única que l’ha tingut. I això volia dir que t’ho suspenien tot, setembre inclòs.

—Havíeu de repetir per força.
—Alguns professors com en De Ventós i en Vilanova t’aprovaven, però tenies el suspens guardat. Aleshores em vaig passar a disseny, perquè jo ja treballava a Cavall Fort, i vaig estudiar disseny gràfic i se’m van quedar per fer classes als alumnes de preparatori. Uns caps de brot encantadors, perquè tots tenien quatre o cinc suspensos polítics. Recordo que a un li vaig preguntar: ‘Què en saps de Napoleó?’ I em va contestar: ‘Petit, però malparit.’ Vaig pensar: ‘No es pot dir més en menys’. Ho va clavar, no el podia suspendre! O quan preguntava: ‘Què en sabeu de Carles III?’ I em deien: ‘És un conyac.’ Eren molt bons. A una escola, el programa et ve donat. A disseny gràfic, el programa ens el fèiem.

—Abans us preguntava sobre si éreu crítica amb l’escola actual.
—Ho sóc, crítica i compassiva. Crec que no hi poden fer res més, que ara tots estem esverats amb la ràtio, però ja fa molts anys que ho sabem, que hauríem de tenir entre dotze i divuit nens a l’aula. Parlem molt de l’èxit de l’escola finesa, i jo, que he estat a Finlàndia, sé positivament que no hi ha cap escola que tingui trenta-dues nacionalitats en una mateixa aula. És molt difícil comparar l’escola rural de Tuixent amb els Jesuïtes de Casp. I tots han de fer el mateix i seguir el mateix. Penso que fan tot el que poden, per excés de normativa. Quan es va acabar el franquisme i en Miquel Martí i Pol va dir: ‘Tot està per fer i tot és possible’, i era veritat. I aquesta generació que ho va esbotzar tot, i m’és igual parlar del Canet Rock, que dels Ara va de bo, els Comediants, l’arquitectura més innovadora… S’esbotzava tot perquè no hi havia normativa. En canvi, la nostra generació no sé si hem sabut donar la mateixa llibertat als qui ens han seguit. L’escola de la República, amb els Ainaud, els Martorell, deien: ‘Feu, feu, si rellisqueu ja us castigarem.’ I a nosaltres ens van dir el mateix: ‘Tira milles, si no, ja us farem parar el carro!’ I nosaltres no sé si ho hem sabut fer.

—És una crítica dura a la vostra generació.
—Jo vaig entrar a Cavall Fort a dinou anys, voltada de gent de quaranta, l’Albert Jané, en Tremoleda… Quan jo en vaig tenir quaranta, sí que vaig procurar buscar feina a la gent de dinou, i els tinc tots aquí de claca avui, però com a generació, no sé si els de quaranta no ens vam aferrar a la cadira, a còpia de fer normes. Jo no he hagut d’ensenyar mai el meu currículum. I ara un currículum poca-solta com el meu, va i el premien.

—M’han dit que vau quedar molt parada quan us van dir que us concedien el premi Trajectòria.
—Molt parada. Perquè, a més, crec que hi ha un problema entre el nom i el destinatari: la trajectòria d’una bala o d’una javelina és en línia recta, i per culpa de la llei de gravetat, és parabòlica però contínua. La meva trajectòria té unes corbes i uns meandres i uns encadellats… que no hi ha qui en tregui l’aigua clara. Allò de dir: ‘Qui desembullarà la troca del meu currículum? Que ho faci el biògraf.’

—Però, quan vau adonar-vos que us volíeu dedicar a l’àmbit dels infants?
—Per la meva alçada. Jo faig metre cinquanta. Allò de dir: ‘Jo no podré dominar mai els de metre vuitanta.’ Però vaig tenir un xicot de metre noranta-sis i no me l’acabava. Havíem de buscar pedrissos i replans per fer-nos els petons. A mi, el baix poble em va bé. I perquè sempre m’ha interessat en món dels infants, perquè m’agrada jugar, m’agrada fer el ximple, dir mentides. Tot això, si ets una persona seriosa, no ho pots fer. T’he de confessar que quan estava a punt de fer-ne quaranta, vaig decidir comprar-me un vestit jaqueta per fer respecte. Vaig entrar en una botiga, em vaig emprovar un vestit jaqueta i em vaig posar a riure, perquè amb vestit jaqueta encara se’m veia pitjor. No me n’he posat mai més cap.

—Abans que parlàveu de Cavall Fort, no trobeu que les revistes per a infants estan en un moment de baixada?
—A veure, cada vegada n’hi ha més, només cal mirar a l’estand de l’Associació de Revistes en Català. Una altra cosa és que va bé per als il·lustradors, perquè genera molta feina contínua. Crec que s’ha entronitzat el llibre, com si fer un llibre per a infants fos fer un llibre i editar-lo. Has de pensar que a Catalunya hi ha dotze escoles que emeten el títol oficial d’il·lustrador. Vol dir que cada any surten al carrer entre cinc-cents i sis-cents il·lustradors nous, que s’afegeixen als vells. En aquest país no hi ha tantes editorials. I els escriptors s’han bolcat massa en la novel·la, perquè la novel·la és l’únic gènere que té premi i, com que volen guanyar-se la vida escrivint en una llengua minoritzada, doncs fan novel·les. Però jo els recomano molt que escriguin articles, guions, perquè aquestes varietats d’escriptura fan taules. Aprens molt l’ofici traduint, fent un guió, perquè veus totes les tramoies. A mi m’ha anat molt bé, la veritat. En contrapartida, reconec que l’Acadèmia dels senyors i senyores seriosos continua dient que la literatura és poesia, narrativa i teatre. Obvia el guió, que és una derivada del teatre, que en el cas de l’audiovisual tothom consumeix cada dia entre cinc i vuit guions diaris i és un retorn a l’oralitat. Trobo que l’Acadèmia va endarrerida si no reconeix el guió.

—Com va endarrerida perquè no reconeix la literatura infantil i juvenil.
—Una vegada, a un conseller de Cultura dels moooooolts que hem tingut (que tenir-ne cinc en quatre anys em sembla una bogeria), li vaig comentar que quan farien més cas a la literatura infantil. I amb una mirada condescendent, em va dir: ‘Però, Teresa, és que és tan curta, que no pot ser literatura.’ I jo em mossegava la llengua per no replicar-li: ‘I un sonet són catorze versos i una tanka encara menys i tothom reconeix que són literatura!’

—Dilluns els infants tornen a l’escola després de sis mesos. Com veieu aquesta tornada, que és polèmica?
—Necessària i atractiva per als nens, perquè no serà la mateixa escola que van deixar al març. Això pel que fa a l’alumnat. I després trobarem mestres desbocats i una societat capficada. Però ho veig esperançada. Com que això passa a tot el món, tota la generació estarà marcada per aquest any estrany. I dins d’aquesta maleïda educació per la competitivitat, tots en igualtat de condicions. Potser sí que aniran més a poc a poc. L’elogi de la lentitud tampoc em sembla mala cosa. I, a més, els pares i mares potser han reflexionat més sobre el paper de l’escola en la vida dels fills i la seva vida. Per tant, esperançadament penso que no perquè l’escola sigui diferent, serà pitjor.

—La irrupció del món virtual a l’escola ha estat abassegador.
—Jo crec fermament que l’escola no es redueix a unes assignatures. Que l’escola són els amics, els companys, la Glòria que diu: ‘He vist la pel·lícula!’ Tot això no passa a les classes en línia. L’escola és una vivència, no una assignatura. I això ho hem de salvar sigui com sigui, encara que sigui a distància.

—Aquesta idea de passar tant de temps com sigui possible fora de l’aula a l’escola n’és una via.
—Sí, i entendre que no tan sols els llibres de text ensenyen. Poder veure pel·lícules, anar una estona a la biblioteca… tot això educa.

—Creieu que cal recuperar la idea de fer-te la biblioteca a casa? Sense que això vulgui dir deixar d’anar a la biblioteca pública.
—Aquí he de callar com una morta, perquè a casa tinc cinc mil llibres.