Teresa Cunillé: “Em fa molta il·lusió fer cent anys, però també m’espanta, no voldria pas marxar”

Aquest 22 d’octubre, una de les grans intèrprets del teatre català, Teresa Cunillé, fa cent anys. Per celebrar-ho, l’anem a visitar a casa i repassem la seva carrera sobre els escenaris. Perquè malgrat que ha fet cinema, televisió i doblatge, la cosa per què realment és coneguda és el teatre. És dona de teatre. Una passió que va heretar de molt petita del seu pare, que tenia una companyia de sarsueles, en què Cunillé va debutar a tan sols catorze anys. No va ser fins setanta anys després que va posar punt final a la seva gran història d’amor amb el teatre, en què va arribar a interpretar més de cent obres. “El trobo a faltar”, confessa, trista. Fa anys que la seva sordesa li complica de poder gaudir de la seva gran passió. I té una reclamació, diu que els teatres s’haurien de modernitzar perquè la gent amb audiòfons també en pogués gaudir. I és que ella, per més que faci cent anys, ho té molt clar, encara vol durar molts anys més. “Aquí s’està molt bé i no voldria pas marxar.”

—Us imaginàveu que faríeu cent anys?
—No, no, no, mai de la vida. [Riu.] Però, mira, les coses vénen així. Em fa molta il·lusió, però també m’espanta! [Riu.] Perquè penso, ai, potser ja s’acaba, això? Vull que encara duri més, aquí s’està molt bé i no voldria pas marxar.

—Són cent anys de passió pel teatre, perquè ja de ben petita…
—Sí, des de ben petita. El meu pare dirigia una companyia de sarsuela d’aficionats. Tenia set anys, i ja li demanava: “Papa, deixa-m’hi sortir, deixa-m’hi sortir.” Recordo que la primera vegada que m’hi va deixar sortir era per a representar una nena que anava a comprar a una botiga. Només deia: “La meva mama em diu que em doni cent grans de farina.” Però, és clar, allò em va agradar tant, que sempre ho volia fer [riu]. Així que sempre li demanava que volia tornar a sortir. Al final em va deixar sortir amb el cor. Encara que sempre em deia que em posés al darrere, i jo, sense adonar-me’n, sempre acabava a primera fila. Llavors s’enfadava i em deia: “No et deixaré sortir més…”

—Recordeu el primer dia que us van donar un paper més important?
—Devia tenir uns catorze anys. Resulta que feien La del manojo de rosas. El meu pare, a part de dirigir la companyia, feia sempre el paper de tenor còmic. Aquell dia li faltava l’actriu còmica, que s’havia constipat. M’hi vaig oferir, vaig dir al meu pare que em sabia el paper. “Vas, vés… pare i filla fent d’enamorats, no pot ser”, em va respondre. Van decidir de buscar una actriu còmica perquè ho fes, però no la van trobar. “Papa, que jo m’ho sé!”, vaig insistir. I al final, em va dir: “Vinga va, fem una prova.” Li vaig demostrar que m’ho sabia tot, i que ho podia fer l’endemà. M’ho sabia d’haver-ho anat escoltant als assajos. Sempre els anava a veure. I així vaig començar a fer teatre amateur amb el meu pare. Des de llavors, tots els papers eren meus.

—Però hi ha un moment que decidiu que us hi voleu dedicar professionalment.
—Quan em vaig fer més gran, vaig insistir molt que volia anar l’Institut del Teatre. He de dir que en aquell moment l’institut no era com ara. Era un local petit. Era un palauet que hi havia al carrer d’Elisabets, molt entranyable. Pensa que hi havia set o vuit alumnes. La Marta Grau, que n’era la directora, em va ajudar molt. M’estimava molt, sempre em volia al seu costat. Quan vaig acabar, em van donar el premi extraordinari. Pensa que era important, quan jo feia primer, el van donar a Aurora Bautista. Quan feia segon, a Assumpció Balaguer. I a tercer, me’l van donar a mi.

—I quan vau acabar de l’Institut del Teatre, què va passar?
—La Marta Grau em va dir que hi havia una companyia, la d’Irene López Heredia, que actuava al teatre de Barcelona i que necessitaven una noia. Em van preguntar si voldria anar-hi, i jo vaig dir que evidentment. La Marta Grau m’hi va acompanyar i em van presentar a la senyora, i no li vaig agradar gaire. Era més alta que ella, i em mirava així de reüll [riu]. Però al final, això ho solucionàvem fàcilment. Quan tenia una escena amb ella, em feia posar d’esquena al públic i ella de cara. [Riu.] Així vam anar passant… Vaig estar amb ella gairebé un any fent una ronda per Espanya. Però, per Setmana Santa, els meus pares em van venir a veure amb el meu xicot. (Perquè el meu marit i jo vam ser parella des dels setze anys. Vam estar tota la vida junts…) Total, que el meu pare, quan va veure el que fèiem, em va dir que era millor que tornés a Sabadell, em casés, i després ja ho veuríem, tot plegat. I així ho vaig fer.

—Vau deixar el teatre?
—Mai, després de casar-nos fèiem teatre d’aficionats. Un dia que fèiem Terra baixa, en un entreacte, va entrar l’acomodador i ens va dir que hi havia uns senyors de Barcelona que volien parlar amb nosaltres. Eren els empresaris del Teatre Romea que ens van proposar si volíem formar part d’una companyia que organitzaven. Volien una companyia de gent jove, per renovar una mica l’estil del teatre. I, és clar, tu diràs! No podíem dir que no! De seguida vam dir que sí [riu]. I allà, vam estar-hi uns deu o quinze anys.

—Treballàveu amb el vostre marit, Domènec Vilarrasa.
—Sí, sempre ho fèiem tot junts. Érem un gran equip. De fet, després vam deixar aquesta companyia i vam formar-ne una de pròpia. Ell dirigia, en sabia molt. I jo era la primera actriu. Vam treballar-hi molt de temps.

—Malgrat que ell n’era el director, la companyia duia el vostre nom.
—Sí, això sí. El meu home no s’hauria posat mai davant meu. Al contrari, ell sempre darrere. Era un home molt bo. M’estimava molt, amb bogeria. Només feia les coses per fer-me feliç. Només feia que preguntar-me si allò m’anava bé, si ho volia fer… Sempre havia de dir que sí perquè alguna cosa tirés endavant.

—Creieu que la vostra vida hauria estat diferent sense ell?
—No ho sé, potser la meva vida hauria pogut anar per un altre cantó, però va anar per aquí. Ell sempre va estar per mi, sempre va estar al meu costat. I sempre es feia el que jo volia. Jo no manava, però ell sempre em preguntava.

—Segons això que expliqueu, una mica sí que manàveu.
—Érem un equip! El meu marit era meravellós, era un home tan encantador…

—Es nota que el trobeu a faltar.
—I tant! [S’emociona i se li trenca la veu quan recorda el seu marit.] I tant que el trobo a faltar… Se’n va anar! Una nit es va trobar malament i vam enviar a buscar el metge. Quan va venir, se’l volia emportar a l’hospital, però ell no hi va voler anar de cap manera. Se’n va anar a dormir. Recordo que l’endemà em va trucar la Carla, una de les meves nétes, per preguntar com estava. Jo li vaig dir que encara dormia. Però llavors vaig pensar que era millor anar-lo a cridar. I me’l vaig trobar fred. S’havia mort dormint. No va patir gens…

—I el teatre, el trobeu a faltar?
—Moltíssim, però ja no puc fer res [riu].

—I si poguéssiu, què faríeu? Què teniu pendent?
—M’encantaria poder tornar-ho a fer. Hi ha una obra que m’he quedat amb ganes de poder fer, La boja de Chaillot. M’hauria agradat molt fer-la. Però no, no la vaig fer… Em va quedar pendent, què hi farem.

—Ara tampoc no podeu anar a veure obres de teatre?
—No, perquè els teatres no estan preparats perquè ho puguem sentir bé les persones que portem audiòfons. Això s’hauria d’arreglar, perquè hi ha molta gent, com jo, que no hi sentim prou. Pensava que quan deixés el teatre podria anar a veure totes les obres. Però ara ni a la primera fila entenc què diuen. Llavors em poso molt nerviosa. Tot el que voldria veure, no puc veure-ho. Ho trobo a faltar, perquè sempre m’ha agradat fer teatre, però també m’ha agradat molt veure’l. M’agrada més veure teatre que cinema. Sóc dona de teatre. Encara que també he fet doblatge, però el que més m’agrada és el teatre. De fet, quan em van fer triar entre el doblatge i el teatre, ho vaig tenir clar: sempre el teatre.

—Què té, el teatre, que us enamora tant?
—No ho sé! L’he viscut tant d’ençà que era molt petita, amb el meu pare. Ho tinc aquí, dins meu. El meu pare em va inculcar aquesta passió.

—Però el vostre pare no s’hi va poder dedicar professionalment.
—No, tenia una malaltia del cor. Ara l’hi haurien arreglat, li haurien canviat el cor, però en aquella època això no s’ho havien inventat. Tenia un cor que li creixia contínuament. I, és clar, quan ja no hi va cabre, es va ofegar i es va morir. I es va morir una nit de Nadal que teníem el teatre ple. Fèiem tres funcions de teatre cada dia. Recordo que quan es va morir, vaig anar cap a Sabadell a veure’l i estar amb la família. De seguida van venir els empresaris del teatre i em van dir que ho teníem tot ple i que no podia no anar-hi. Amb el meu pare de cos present, vaig haver de fer la funció. Un paper d’una dona que es passava tota l’obra rient i molt alegre. Ho vaig haver de fer… Ho vaig haver de fer perquè no hi havia més remei. Això és el teatre, haver-nos de sobreposar a aquesta mena de coses. Però és un dels moments més tristos de la professió. A més, en aquella època fèiem tres funcions el dia. Primer en fèiem una per a nens, un conte. I després, les dues funcions que fèiem. Eren diferents, eh?

—Per fer tot això necessitàveu una memòria privilegiada, no?
—Sí, això ho tinc. Ara ja no. [Riu.] Abans ho llegia dues vegades i ja m’ho sabia. Ara, les coses relacionades amb el teatre, la resta no, eh? [Riu.] No he estat mai gaire estudiosa. Pensa que en aquella època en el moment que estrenàvem una obra, ja començàvem a assajar-ne una altra. Per si fallava i no agradava. Si aquella obra que havies estrenat veies els primers dies que no tenia èxit, llavors et posaves a assajar la següent que s’havia de fer, perquè te l’havies d’aprendre de pressa, perquè la volien estrenar com més aviat millor. No és com ara, que les coses es programen i fan una obra durant uns quants mesos, sense saber si tindrà èxit o no. Llavors, si una obra tenia èxit, podia durant més d’un any.

—I teniu pendent de treballar amb ningú?
—No, veus?, això no. Amb tothom amb qui vaig treballar em vaig portar sempre molt bé. Ens hem estimat sempre molt tots. No ho sé, hi havia la Mercè Bruquetas, que érem molt amigues. Me l’estimava molt. He treballat amb tothom. I amb gent que encara està activa, com en Josep Maria Flotats, que m’estima molt. O Fernando Guillén, [Adolfo] Marsillach… He tingut una vida molt feliç, molt! Perquè sempre m’ha anat molt bé el que jo volia fer. No em puc queixar de res, no.

—En aquell moment, voler ser actriu era ben vist? O la gent us deia que amb això no us podríeu guanyar la vida?
—No ho sé. No m’hi fixava. Al meu pare, ja li agradava que ho fes, per tant, no hi va haver mai cap problema. [Riu.]

—Però sí que vau viure la censura…
—Sí, però teníem un truc. Sabíem el dia que havia de venir. I, llavors, ens deien: “Demà vindrà la censura, això no ho diguis.” I llavors no ho dèiem aquell dia i l’endemà continuàvem amb normalitat. Era un tràmit. Els enredàvem. No dèiem allò que no volíem que diguéssim i ja està.

—En aquell moment, era diferent, el teatre? Abans hi havia moltes més companyies?
—Sí. Tots els anys que vaig ser al Teatre Romea, va ser quasi sempre amb la mateixa companyia. Va canviar quan va venir… Ai! Quin era aquell actor tan còmic, que en realitat era tan trist? Ara no em surt el nom.

—En Capri? [Diu la seva filla, que escolta la conversa.]
—Això, en Joan Capri. Ara no em sortia el nom. Era un gran actor, quan sortia a l’escenari tothom reia, però, en canvi, ell era la persona més trista que et pots arribar a imaginar. Mira el que et diré. Un dia fèiem una obra que només érem ell i jo, que es deia L’amic del ministre. Un dia, vaig dir a l’escenari: “Ara arriba.” Ell havia d’entrar en aquell moment. Però miro cap allà i el veig a terra, plorant. Li queien les llàgrimes. Al seu costat tenia un altre actor que l’animava a sortir, que li tocava. És clar, mentrestant jo havia d’anar improvisant perquè la gent no notés res… I en Carles Lloret agafa i li dóna una empenta i el tira a l’escenari. I, de cop, quan va sortir a l’escenari va canviar completament, ja tornava a ser aquella persona que feia riure tant! Era molt bo, en Capri, però era la persona més trista que et pots imaginar.

—Com recordeu l’última obra?
—Fèiem una obra de la Montserrat Cornet, que es deia Revisió anual, que la feia amb la Bruquetas i l’Imma Colomer. Aquella comèdia va tenir molt d’èxit. Vam estar cinc mesos al Teatre Goya i sempre era ple. Va agradar molt. I després vam fer ronda per teatres. En aquell moment, jo ja tenia vuitanta-dos anys. I vaig dir, plego. Ja no pot ser, això d’anar viatjant i tot plegat… Ja se’m feia una muntanya. Llavors se’m va acudir de fer un recull de les obres de [Josep Maria de] Sagarra. Vaig recollir molts dels tangos de la primera actriu que tenien les seves obres, els vaig ajuntar i en vaig fer un espectacle. El vaig titular: Heroïnes de Sagarra, dones com jo. Però ho vaig fer amb idea de deixar el teatre i acabar. I quan ja ho acabava, Francesc Nel·lo em va dir que no podia acabar, que volia que li fes una comèdia de Santiago Rusiñol, El jardí abandonat, en què hi havia un paper d’àvia molt bonic.

—I com recordeu aquest últim dia al teatre?
—Ai! Molt trist! Quan vam acabar l’última funció, vaig dir a Hermann Bonnín: “Avui ha sigut l’últim dia.” I em va respondre: “No, de cap manera, no pot ser.” Però sí, ho tenia clar, aquell era el meu últim dia. Me’n vaig anar convençuda i no vaig fer més obres. No, perquè ja a vuitanta-cinc anys no podia ser… És així, la meva vida, ja la veus!

—Però quina vida, no?
—Una vida molt maca, sempre plena de coses boniques. No em queixo gens, de cap manera!

—Si em volgués dedicar al teatre, què em recomanaríeu?
—Et diria que t’hi dediquis i que t’hi posis de ferm. Que agafis el paper i te l’estudiïs de pressa. Què te’l facis teu i que ho sentis, ho sentis de debò, com si et passés a tu. I només dient el que tu sents, ja et surt. És senzill si ho sents de debò. Si ho tens clar, lluita per això.

—Malgrat no actuar i no poder-hi anar, d’alguna manera continueu lligada al teatre.
—Sí, hi ha un premi que porta el meu nom.

—Amb el premi Teresa Cunillé, lluiteu per recuperar la història del teatre. Creieu que la coneixem poc?
—Sí, molt poc. I estaria bé que els que s’hi presentin busquin coses. N’han passat moltes, de coses. Hi ha hagut actors i companyies molt macos i se’n poden explicar moltes coses. Però la gent no s’anima a investigar. Cada any se’n presenten alguns, però no tants com voldria. M’agradaria que més gent s’interessés per la nostra història.

—I a partir d’ara? M’heu dit que volíeu viure molts anys més!
—Sí! No ho sé. Aquí ja s’acaba tot. Ara ja no podria ni estudiar-me un paper…

—Però m’han dit que encara reciteu poesia.
—Sí, això sí! Hi ha coses que encara recordo. Això queda gravat. De vegades, a la nit, quan no puc dormir, rumio i em surten aquestes poesies antigues. Me’n recordo de totes. Ara, he perdut molta memòria. Sobretot de les coses immediates. Tu ara em dius, demà has de fer això, i després ho oblido i no ho faig. M’ho noto per exemple llegint. Llegeixo un llibre i quan he avançat més, de cop penso, ara no sé què ha passat. M’he oblidat del començament de la història. M’adono que em passen aquestes coses. La memòria té coses curioses.

—Veig que llegiu Pedrolo.
—Sí, m’agrada molt. Sempre llegeixo. Manuel de Pedrolo escrivia molt bé. M’agrada molt. És un dels autors que m’agraden més.

—Ara com és el vostre dia a dia?
—És llevar-me, m’assec, llegeixo. Coses així. De vegades vaig a donar una volteta. No puc caminar, però tinc una cadira de rodes que condueixo jo mateixa. És molt moderna, ho faig tot només amb el dit. No puc caminar, les cames les tinc molt fotudes. També pinto, m’agrada.

—I el Rummikub! [Apunta la seva filla.]
—Sí, és cert! Sempre guanyo. Saps què és? És molt divertit.

—Sé què és, però crec que no sóc tan bona com vós… Haurem de fer una partida.
—[Riu.] Hi tinc força traça, acostumo a guanyar.