Quan la immortalitat consisteix a connectar el cervell a un ordinador

Teresa Colom (La Seu d’Urgell, 1973) arriba tard. Ha acordat de trobar-se amb els mitjans de comunicació per explicar-los el seu darrer llibre, Consciència (Empúries), que alhora és la seva primera novel·la, i no comptava amb la pluja. ‘Barcelona’, ‘pluja’ i ‘trànsit’ són tres paraules que conjuguen malament però que creen una ambientació perfecta per a explicar el llibre. Les novel·les de ciència-ficció i les distòpiques sempre passen en climes extrems. Els films també. I abunden més aquelles en què plou que no pas en les quals el sol abrusa. Sigui com sigui, a la de Teresa Colom cau una pluja estranya i oliosa, que és el preu a pagar per viure climàticament protegits. La gent va amb microgavardines que s’eixuguen en uns aparells especials que hi ha a cada casa. La roba convencional ja no existeix, i si n’hi ha és altament protegida per uns films protectors que serven els objectes que podríem anomenar vintage. La samarreta de David Bowie que du l’escriptora andorrana també entraria en allò que ara –sense viure en el futur– també anomenaríem vintage.

És en aquest món futur en què la Laura Verns decideix de contractar una vida remota futura que permet de deslligar la ment del seu cos i connectar-la a un ordinador durant un període determinat de temps fixat pel preu que hom pot pagar per aquest servei. El 2090 la Laura ja fa vint anys que és un cervell connectat a un computador (el seu cos va ser víctima d’un càncer a 43 anys) i alguna cosa ve a remoure-li l’existència. Així arrenca Consciència, una novel·la de ciència-ficció inquietant, un debut novel·lístic engrescador i la confirmació de la trajectòria de Colom, iniciada en la poesia el 2001 i amb cinc poemaris fins al 2012, continuada el 2015 amb els relats de La senyoreta Keaton i altres bèsties, i que ara torna a canviar de gènere.

Colom comparteix amb la nova fornada d’autors andorrans –David Gàlvez i Iñaki Rubio, per exemple– aquesta passió per les formes literàries breus i inquietants, en què la fantasia, el terror, i d’alguna manera les possibilitats literàries diferents, són més presents o més concentrades que no pas en els altres territoris, ‘potser, com que estem encaixonats a la nostra vall, perquè necessitem mirar més les estrelles’, apunta.

Una vegada Colom ha aconseguit d’arribar a la llibreria Jaimes, a l’entrada de la qual hi ha un mosaic de colors format per tota mena de paraigües de mides i patrocinis diferents i on dos dels treballadors han decidit que avui era el dia ideal per a penjar els ornaments nadalencs, l’editor Jordi Rourera respira tranquil. Assegura que ‘un dels objectius d’Empúries sempre ha estat cercar nous autors i nous talents i la Teresa Colom és una autora de la casa amb una veu pròpia i molt original que tracta temes molt poc habituals en la nostra literatura. Us asseguro que és molt difícil d’escriure amb una protagonista que només és una ment, un personatge sense cos, i presentar algunes temàtiques que fins ara només havíem vist en l’assaig però no en la ficció. Nosaltres busquem bones històries, siguin del gènere que siguin, i aquesta n’és una de molt bona.’

Com és possible que a la novel·la de Colom la connexió cerebral ja pugui realitzar-se del cap a un superordinador? Doncs perquè les investigacions han arribat a trobar el ‘conectoma’, la manera en què cada una de les nostres neurones s’interrelaciona amb les altres per crear el fascinant misteri del cervell humà. ‘Les investigacions en aquest sentit cada vegada són més avançades i sobretot són els molt rics qui inverteixen molts diners per aconseguir la immortalitat i ho fan contra el temps, perquè precisament és el temps allò que s’acaba’, explica l’escriptora

Cal destacar que el problema de què passa amb el cos humà és un dels temes claus de tota l’obra de Colom. En aquest cas no és tothom qui opta per una vida de continuïtat dins el sistema informàtic, la qual cosa fa pensar que si aquesta opció arribés en el futur podria aparèixer un debat molt interessant entre els que sí que volen continuar vius i els qui volen morir definitivament. ‘En un principi aquest servei sempre és disponible per a qui té més diners. En l’economia es coneix com a principi de descremació. Si tu poses a bullir la llet, damunt de tot queda la nata. Al principi aquesta gent, la més rica, la nata, dóna bastants diners perquè són els primers que ho volen tot: el nou telèfon mòbil, el nou cotxe elèctric, qualsevol cosa que vulguis imaginar. Llavors fan de conillets d’índies. I després el producte baixa de preu per arribar a la resta de la llet.’ En el moment en què comencem a llegir la novel·la, el 2090, la vida de continuïtat és a l’abast de molts, després d’ajustaments variables i fins i tot experiments fallits al començament. El preu a pagar per ajustar-se a l’ordinador són algunes renúncies.

Però fins a quin punt estem disposats a renunciar en virtut de les comoditats? Si avui dia hem perdut la privacitat, som permanentment localitzats i les nostres dades circulen pertot arreu en canvi de la comoditat de tenir telèfons intel·ligents a baix cost que ens permeten de fer molt, a què no estaríem disposats a renunciar en canvi d’una vida de continuïtat? Aquest és un dels grans debats que presenta també Consciència.

Colom encara rebla més el clau: ‘Jo he hagut d’optar per la ciència-ficció com a gènere perquè actualment la tecnologia per a fer aquest traspàs de cervell no existeix, però no tant per la intenció de fer una novel·la de gènere.’ En aquest sentit, un dels fets que diferencia la novel·la de Colom de molts dels texts de ciència-ficció a l’ús és que el seu cataclisme, el 2037, l’any en què van desaparèixer les estacions, es resol amb poc més de cinc pàgines, quan moltes novel·les en necessiten moltes més per a explicar precisament què ha passat per dictaminar un origen nou del món. En aquest sentit, arrela perfectament amb el Mecanoscrit del segon origen  (novel·la escrita per Manuel de Pedrolo l’any que va néixer l’escriptora), en què el cataclisme també es resol en molt poques pàgines. ‘La meva descripció del desastre és molt pròxima a la poesia, el cataclisme té moltes lectures filosòfiques i de reflexió i no de recreació, i evidentment té a veure amb el paper de la natura, però també el llenguatge, amb la necessitat que cada frase sigui imprescindible i que no n’hi hagi cap de sobrera.’

Sigui com sigui, el llibre presenta tot un seguit d’interrogants i de dubtes ètics de primer ordre. I és curiós que els presenti una escriptora que ve d’un país on el gran debat contemporani és sobre l’avortament. No vull ni pensar què passarà quan a la vall hagin de debatre sobre les connexions cerebrals amb un ordinador. En tot cas, que ho demanin a David Bowie, que el 1972 ja ens va deixar la imprescindible i visionària ‘Starman‘. I és que els clàssics mai no són vintage.