07.07.2021 - 21:50
|
Actualització: 07.07.2021 - 21:54
La lingüista i filòloga Teresa Cabré (l’Argentera, Baix Camp, 1947) prendrà possessió el dia 2 de setembre del càrrec de presidenta de l’Institut d’Estudis Catalans. Substituirà el biòleg Joandomènec Ros, que l’ha dirigit aquests últims vuit anys. Hi ha molta feina a fer, diu. Una de les primeres mesures serà crear una comissió d’igualtat. Serà la primera dona que arriba al càrrec d’una institució cabdal per al país on, de moment, tan sols el 18% dels membres són dones. Hi parlem sobre els envits pendents d’una institució històrica que ha d’afrontar amb urgència la seva modernització i difusió. I com que fins ara ha estat presidenta de la Secció Filològica, hi parlem també del català i de les reformes normatives aprovades aquests darrers anys.
—L’Institut ha perdut força en la recerca. No té un paper capdavanter.
—És lògic. Ara la concentració del finançament de la recerca és a les universitats i als centres de recerca seleccionats pel propi govern. No és que hagi perdut peu en la recerca. És que en allò que s’entén per recerca competitiva, l’Institut no hi pot entrar, perquè els agents fonamentals són en altres llocs. Calen molts recursos (utillatges, laboratoris…) i l’Institut no en té. Però sí que té en el seu haver temes als quals les universitats potser no es dedicarien perquè la recerca competitiva cerca més la internacionalització.
—Com ara?
—Per exemple, ara s’està desenvolupant una base d’etnobotànica dels Països Catalans. Són obres de recopilació que formen part de l’estructura de recerca del país i que, en canvi, la recerca competitiva no prioritzarà mai. Nosaltres hem de posar la mirada en la descripció del territori, sempre amb mirada universal, però del territori. Aquí l’Institut pot fer molt bona feina.
—En tot cas, creieu que aquests darrers anys hi ha organismes que han absorbit funcions que pertocaven a l’Institut?
—Jo el que miro és què s’ha de fer com a prioritat de país. Qui se’n faci càrrec és una altra qüestió. L’Institut es va crear per a fer la recerca puntera del país. Però en aquell moment, això volia dir sobretot descripció del patrimoni. Ara, en recerca, s’ha optat per altres models. I la competitivitat s’ha centrat en universitats i centres de recerca. A l’Institut hi ha membres, no hi ha recercadors propis. L’Institut ha de trobar el seu paper cercant la seva pròpia singularitat. No pot ser mai un centre que competeixi amb les universitats en aquest sentit.
—Un altre problema és el del finançament. No sé si heu començat a moure fils.
—Sí: per a fer recerca i activitat en general calen recursos. Amb la crisi i les pròrrogues del pressupost que hem anat arrossegant, l’Institut té ara un pressupost una mica migrat per tot allò que es proposa de fer. Hem de pensar com potenciar les aportacions econòmiques de fora. Perquè l’exterior vulgui invertir, és bo que definim exactament què volem fer. És més important pensar què volem fer, que serveixi el país, que se’n vegi la utilitat i el rigor, que no pas dir: “Necessito més recursos.”
—L’exterior vol dir institucions públiques o també empreses privades?
—Totes dues. Les institucions públiques del país, i quan dic el país em refereixo a tot el territori de llengua i cultura catalanes, han de veure que l’Institut és una entitat de referència del país, perquè vertebra tot el territori. Per això cal que hi apostin, amb prou recursos per a fer la tasca que ells creuen que ha de fer i que l’Institut està disposat a assumir. I, paral·lelament, ningú no ens diu que institucions i organismes privats no es puguin organitzar en una fundació administradora que es converteixi en patrocinadora de projectes i activitats de l’Institut. Si ho enfoquem bé, trobarem entitats que patrocinin projectes de l’Institut.
—S’ha de millorar, a efectes de reconeixement i fins i tot coneixement de l’Institut entre la població?
—Moltíssim. L’Institut s’ha de fer més visible. Fa molta feina. De portes endins, sabem la feina que fem i els resultats. Però això s’ha de fer públic. L’Institut té molta obra científica digitalitzada. Hem de fer pública la quantitat de consultes que tenen els nostres recursos, perquè així se’n comprendrà la importància. Tot això no es coneix.
—Per què?
—Perquè ha fallat la comunicació. No hi ha hagut una política estratègica de comunicació de cara a la societat. Molta gent desconeix l’Institut. En el millor dels casos es relaciona amb la llengua. “Ah, sí, els que fan els diccionaris.” L’Institut ha de fer visible la tasca que fa. Hi ha d’haver un procés de transparentització. Aquesta casa no pot romandre tancada a l’exterior. Hem de poder retornar a la societat el benefici de la inversió pública. Que tinguem tres gramàtiques al carrer i ens plantegem un diccionari nou ja és retre comptes d’allò que vols fer i cap on vols anar. Però ho hem de fer amb tots els sectors científics i totes les seccions de l’Institut.
—S’hauria de reequilibrar el pes de la Secció Filològica dins de l’Institut, en benefici de les altres?
—Hauríem de pensar-ho d’una altra manera: per què la gent ens coneix més per la llengua? Perquè en la llengua, som singulars. Som l’única institució que té potestat de fixar la normativa. Com a centre d’estudis, passa que hi ha altres organismes. L’Acadèmia de Bones Lletres, la de Ciències, la de Doctors, la de Medicina, la de Veterinària, etc. Ara: hi ha competidors des del punt de vista del tema. Però no n’hi ha des del punt de vista històric ni de la transversalitat ni del fet que els membres formen part d’aquest conjunt virtual que són les terres de llengua i cultura catalanes.
—Què considereu que ha restat pendent, a la Secció Filològica?
—La posada en marxa del nou diccionari normatiu. Ara les gramàtiques i l’ortografia formaran part d’una cosa que anomenarem la plataforma normativa. Entrareu al web, a la pàgina de recursos, i podreu passar de la gramàtica a l’ortografia. No hi hem pensat de posar-hi el DIEC tal com està ara. Per què? Perquè tenim pensat de fer un nou diccionari. Quan? En el moment que alliberem recursos humans d’altres projectes com el diccionari manual, que ja hauria d’estar acabat.
—Què vol dir que aquest diccionari nou tindrà una vocació pancatalana?
—Que ha de poder ser un diccionari que representi el catalanoparlant mitjà amb independència del seu origen dialectal. La normativa es basa en l’estàndard. Doncs s’ha de concebre un estàndard ampliat. Això inclou no tan sols les unitats que són comunes en dues o més de les grans varietats dialectals, sinó tots els fenòmens i alternatives que són propis d’un sol territori on tenen prestigi o que són la solució única en aquest territori. Hi ha un estàndard natural, que sorgeix de manera espontània quan es fan servir més unes formes. Nosaltres, al costat, n’hem de tenir un d’induït en què considerem que les formes han de formar part de l’estàndard perquè identifiquen els parlants d’una de les varietats. Encara que no s’hagi fet de manera espontània. Per això en diem pancatalà. Perquè un diccionari sigui reconegut com un diccionari de referència, cal que els parlants de tots els territoris i varietats s’hi sentin identificats.
—Quin paper hi tindrà, aquí, l’Acadèmia Valenciana de la Llengua? Hi ha relacions?
—N’hi ha. D’ençà del juny de l’any passat hi ha un acord signat formalment al qual es va arribar després d’una etapa de diàleg llarga. Amb moltes ganes d’empatia i de col·laboració per totes dues bandes. El document es titula “Cap a una normativa unitària”. El president de l’Institut, el de l’Acadèmia Valenciana i el rector de les Illes Balears van signar aquest acord, de caràcter polític, dient simplement: les tres institucions estan d’acord a avançar en aquesta línia. I la Secció Filològica, l’Acadèmia Valenciana i la comissió de les Illes que s’encarrega de l’assessorament normatiu vam signar un altre protocol, en què dèiem que el nostre treball tècnic anirà cap a aquest model.
—Això vol dir, per exemple, que en el diccionari hi haurà col·laboració?
—N’hi haurà. Quan s’estableixi el model organitzatiu de l’elaboració del diccionari s’ha de veure a quin nivell es materialitza. El mínim serà un acord dels criteris de la representació de les unitats al diccionari i de quines unitats hi han d’anar. El segon nivell passaria per distribuir-nos uns i altres les tasques per arribar a una obra no només unitària, sinó cooperativa. Perquè la cooperació reforça la idea d’unitat. I nosaltres hem d’anar cap a la unitat de la llengua. Les llengües que es troben en contextos com els nostres han de tendir sempre a sumar esforços.
—Per tant, l’Institut no aspirarà a tenir un paper acadèmic rector als Països Catalans, sinó que la unitat s’aconseguirà amb projectes conjunts.
—Ho diré d’una altra manera. Si entrem en la dialèctica d’aquí qui mana, acabem la col·laboració. Molt ràpidament. Hem de crear un altre diàleg. Quin és l’objecte a l’abast de cada organisme? Nosaltres diem: l’Institut d’Estudis Catalans, pel seu sentit històric, per la seva evolució, per la seva composició, amb membres de totes les parts del domini lingüístic, i per la seva voluntat, sempre ha posat la mirada en el conjunt de la llengua, de les varietats. Hi ha altres organismes, creats més tard, amb membres que són només de la pròpia varietat i que només s’han creat per ocupar-se o per protegir la pròpia varietat. Hem de procurar que encarregar-se d’una varietat sigui en acordança amb la mirada de conjunt. És la manera de no crear escissions.
—Quan es va publicar la reforma de la gramàtica hi va haver crítiques que admetia uns quants calcs del castellà.
—Però va ser molt menor. Estàvem molt acostumats a gramàtiques directives: fes això i no facis allò altre. I, és clar, ens vam trobar amb una gramàtica nova que et deia: en aquestes circumstàncies, és millor que facis això que no pas això altre. Implicava una posició molt més activa per part del parlant, i no sempre el parlant estava prou preparat per a fer aquesta selecció. D’aquí que després se’n fessin dues més de més intel·ligibles. Ara, sobre calcs del castellà, no, perquè la normativa sempre es basa en l’estàndard. I només formen part de l’estàndard aquells usos molt, molt, molt generalitzats, i que des del punt de vista de la genuïnitat no presenten grans problemes. No són castellanismes flagrants. S’han consultat corpus històrics, com el de les universitats de València i d’Alacant, i hi trobes usos que ja eren del català del segle XV o del XVI.
—De tota manera, en un context de bilingüisme, hi ha risc que la interferència del castellà dialectalitzi el català i que l’estàndard parlat vagi ple d’interferències.
—Penso que les interferències, l’Institut ja les ha tingut en compte. Però moltes coses no són interferències. Un exemple: els pronoms febles. Que escriguis ‘l’hi’ en lloc de ‘la hi’ o ‘li ho’ no és cap interferència. D’una manera ortodoxa, tal com era la normativa, els pronoms s’escrivien de manera explícita: “Li ho donaré.” Però què diem, quan parlem? “L’hi donaré.” Quan una gramàtica et condueix al ‘l’hi’ en lloc del ‘li ho’, reflecteix molt més la llengua viva i no crea cap problema gramatical, perquè cada forma de pronom té la seva funció. Som una llengua minoritzada i és lògic que estiguem sempre en vigilància. Però tenim tendència a simplificar les coses i dir: això és un castellanisme. I no sempre. S’ha d’analitzar.
—Hi ha pensat d’elaborar també una gramàtica amb vocació pancatalana?
—Considerem que la nostra ja és bastant pancatalana. Ja hi ha moltes solucions que només són en tals territoris. Hi ha aquesta vocació. Només l’ha feta l’Institut, això sí. I aquesta pancatalanitat es pot posar una mica en dubte en el sentit que no s’ha concebut com un projecte col·laboratiu. També és cert que quan formes una unitat, les parts es poden dir equitatives, però no sempre funcionen ben bé equitativament. Sovint es diu que “hi ha més distància de Barcelona a València que no de València a Barcelona”. És veritat. Ho deia Alzamora arran d’aquesta trobada bilateral entre les Illes i el País Valencià. Hi ha molts escriptors baleàrics que no són coneguts a Catalunya, i en canvi nosaltres els coneixem tots. Això és conseqüència d’una posició inconscient de centralitat. Hem de vèncer els prejudicis.
—L’Institut ha de tenir cap paper a l’hora de revertir o alertar de l’empitjorament de les dades sociolingüístiques dels últims anys?
—Ha d’alertar, és evident. L’Institut no té com a mandat la responsabilitat d’actuar sobre la situació de la llengua. En tot cas, segons els estatuts, també té la responsabilitat de seguir el procés del desenvolupament de la llengua arreu del territori. I dir, ep, alerta, aquí passa això, i aquí, allò. Però això no ho ha exercit mai, l’Institut. Entre més raons, perquè ja hi ha organismes públics, com la secretaria de Política Lingüística, que se n’encarreguen. I la Generalitat va crear un Consell Social de la Llengua Catalana que s’havia d’encarregar precisament d’això. Vigilar l’ús del català. Aquest organisme es va inspirar en el Consell de la Llengua Francesa, creat al Quebec, on es va concebre com un òrgan independent del poder polític.
—I aquí què ha passat?
—Que se’n va donar la presidència al conseller de Cultura i la secretaria al director de Política Lingüística. I si un organisme que ha de dir, “ep, la direcció de Política Lingüística no actua prou en tals sectors” no ho pot fer perquè en el fons està intricat amb el mateix poder públic, això ja serveix per a una altra cosa. En aquest cas, penso que l’Institut podria fer un paper. I també el podria fer un Consell Social concebut externament a la Generalitat.
—Un exemple: l’Institut hauria d’alertar de la pèrdua de referents audiovisuals en català entre la canalla? O de l’augment del castellà a la televisió pública?
—Doncs sí. I en aquest cas, potser, en lloc de només alertar, l’Institut potser hauria de dir “ep, aquí hi ha un problema”, fem un estudi amb dades contrastades que mostri que això no és només una intuïció, sinó una realitat. I en el moment que això ho tingui confegit i estudiat en forma d’informe, posar-ho damunt la taula del govern. Aquesta és la funció que jo dic que ha de fer l’Institut.
—En el cas de la nova ortografia sí que hi ha hagut més contestació.
—Però és lògic. L’ortografia és una representació gràfica. La paraula “dónes” la veus. I sempre l’has vist amb accent. Una cosa tan incorporada és difícil de canviar. I l’ortografia també té un marge enorme d’arbitrarietat. És fruit d’unes decisions, d’uns pactes. Pots dir: és que vull una llengua més simplificada, més complicada, més el que vulguis. I l’ortografia ho segueix. Per això desperta passions. És molt important, l’ortografia? No, el que és important és que hi hagi una ortografia. Que no n’hi hagi més d’una en marxa. Perquè la diversitat ortogràfica fa trontollar la unitat d’una llengua. Quan has après una cosa no la vols desaprendre. És com si te la prenguessin. Però no et poses en la pell dels qui la comencen a aprendre.
—Per què l’Institut no ha pres posició sobre els usos anomenats de llenguatge inclusiu?
—Perquè l’Institut té una gramàtica. L’Institut s’ha de basar en l’estàndard. Fins que no hi hagi una generalització d’aquests usos no pot incorporar cap novetat en la gramàtica. I això encara no està generalitzat. L’Institut no pot posar el carro davant dels bous. La normativa de dalt cap a baix mai no té èxit. S’ha de basar en els usos. I els usos han de ser consensuats, acordats, generalitzats. Només en aquesta mesura l’Institut podrà introduir dins de la gramàtica una modificació. Si no, seria una acció autoritària.
—Però hi ha marge, realment, de canviar el consens sobre això?
—Si es vol aconseguir no fer servir el llenguatge de manera esbiaixada, hi ha recursos per a fer-ho. Un pot ser el desdoblament. M’agradarà més o m’agradarà menys. En uns casos serà absolutament necessari perquè es pot crear aquesta exclusió, i en uns altres no, perquè el context ja t’ho fa veure. Crear una tercera categoria, amb un morfema ‘i’ o ‘e’, segons els casos, és una altra cosa.
—Ara ho fa la consellera d’Igualtat.
—Incorporar un nou morfema a la gramàtica és clar que es pot fer. Però en el moment que estigui prou generalitzat perquè la població ho hagi acordat. Però no d’entrada, en forma de decisió de dalt a baix.
—Però al marge de si hi ha consens o no, vós creieu que hi ha marge perquè es decideixi per raons ideològiques si el masculí és el marcat o la creació d’un morfema?
—Jo respecto totes les militàncies…
—…però la condició de gènere no marcat del masculí no és una qüestió de militància.
—No, és una qüestió de gramàtica. I que facis la concordança en femení en lloc d’en masculí és una qüestió de militància, perquè la gramàtica no ho diu. Jo puc entendre la legitimitat d’una posició d’aquesta mena. Perquè hi ha el desig que això es generalitzi. És una qüestió d’estil amb un objectiu determinat. Però no es pot encabir en la gramàtica si no està prou consolidada en els usos estàndard.
