Viure entre pantalles: entendre i acompanyar els joves en el món digital (Rosa dels Vents) és un llibre escrit a quatre mans pels psicòlegs experts en addiccions Josep Matalí i Jordi Bernabeu. Aquest llibre mira de posar seny entre l’alarmisme antipantalles i el menfotisme de l’altre extrem. I prova de fer veure que sovint l’excés de pantalles dels joves amaga uns altres problemes de fons, que existeixen amb pantalles o sense. El llibre, alhora, dóna dades preocupants sobre els pares (tan sols una minoria posa límits als fills), les diferències entre nois i noies (perquè elles estan poc diagnosticades) o quins són els senyals d’alarma que els pares han de tenir clars. VilaWeb va entrevistar per Zoom el doctor Josep Matalí, psicòleg i psiquiatre, cap clínic i coordinador de la Unitat de Conductes Addictives de l’Àrea de Salut Mental de l’Hospital Sant Joan de Déu de Barcelona, i Jordi Bernabeu, psicòleg de la Fundació Althaia (Xarxa Assistencial Universitària de Manresa).

—Ara com ara, els vostres pacients són addictes. Teniu més addictes a les pantalles o a les drogues?
—Josep Matalí [J. M.]: Coordino una unitat de conductes addictives en un hospital de tercer nivell. Vaig muntar la unitat el 2005, pensant en l’epidèmia del consum de cànnabis, i parlem d’adolescents. Al principi, teníem addiccions a cànnabis, cocaïna i alguna cosa més. Doncs ara som en un 65-35 de pantalles. Tenim més demanda de pantalles que de tòxics, a la unitat.

—Expliqueu que de mitjana s’ha estudiat que la gent passa 6 hores i 58 minuts a la pantalla i la generació Z, 9 hores. Això vol dir que la generació Alfa passarà a 12 hores?
—Jordi Bernabeu [J. B.]: Les hores són variables crítiques, però sobretot hem de tenir present el nivell d’impacte que té tot aquest ús en la nostra vida. Ningú es qüestionaria usos si són amb finalitats acadèmiques, d’aprenentatges. Nosaltres pensem que si els usos van lligats a qualitat i no exclouen la vida presencial, etcètera, doncs…
—J. M.: Des d’un punt de vista clínic, el temps cada vegada defineix menys la problemàtica de les pantalles. Si tens un nano connectat 12 hores el dia, la probabilitat que li passi alguna cosa és alta, però sobretot hem de mirar-ne el context. La gent de Primera Persona (pacients de salut mental) ens va dir: “Estem molt cansats d’aquesta visió que teniu perquè a mi, que he passat un trastorn depressiu enorme, encara sort, que tenia el mòbil. No perdeu de vista aquesta utilitat.”
—J. B.: Sempre hem defensat que tots els problemes són multicausals. Moltes vegades les pantalles tenen aquell efecte de ploure sobre mullat, és a dir, poden ajudar a construir vulnerabilitat en persones que són vulnerables per se. I moltes vegades fem servir les pantalles per compensar-ho. Sort que algunes persones que tenen dificultats de relació amb l’entorn poden disposar d’alguns usos de pantalles.

—Frase del llibre: “A vegades mirem l’adolescència amb la mirada boomer i, per tant, nosaltres també hem de canviar la mirada.”
—J. M.: Com a pares tenim la responsabilitat de donar exemple i de revisar quins usos fem de les tecnologies. I com fem tot aquest procés d’introducció, supervisió i educació del bon ús digital. L’objectiu final és el benestar digital de la població. I pensar que un nano de quinze anys, setze o catorze no té criteri em posa els pèls de punta. Aquest discurs de, l’hem de treure de la societat fins a divuit anys, em fa explotar el cap.

—Hi ha una dada que m’ha impressionat: “Només una tercera part dels pares posa el límit a les pantalles dels fills.”
—J. M.: Sí, només una tercera part dels pares posa el límit a les pantalles dels fills. Però mira, qui ve a la teràpia de grup dels pacients atesos a l’hospital? Molt poca gent. Qui va a les conferències de les AMPA de les escoles? Poca gent. Normalment, vénen els que no haurien de venir perquè ja ho fan bé.

—Quina és la diferència entre nois addictes i noies addictes?
—J. B.: Els nois potser tenen un ús des d’una perspectiva més lúdico-recreativa i les noies possiblement més conversacional. Els riscos dels nois segurament aniran lligats més a una qüestió d’intensitat i les noies, assetjament i ús d’imatges. Als nois, se’ls atorga més una lògica de videojoc i les noies més possiblement de conversa.

—I quins us vénen més, els nois o les noies?
—J. M.: De cada 100 casos que vénen per addicció als videojocs, el 95% són homes. Però pot haver-hi un biaix greu de gènere. Què vol dir això? Que les dones al final no acaben en unitats com la nostra, perquè encara que tinguin problemes amb els videojocs se les interpreta des d’una altra perspectiva. I, per tant, les noies estan poc diagnosticades perquè se les diagnostica de trastorns de personalitat, de trastorns depressius, d’unes altres coses. Hem de millorar l’aproximació pel gènere. Moltes vegades a les noies que poden tenir problemes els ho tracten com un símptoma, no com un trastorn.

—Doneu molta importància a l’estructura. No solament és important el peix, sinó també la peixera. A vegades l’estructura pot fer molt de mal, o molt de bé.
—J. B.: Si haguéssim de resumir aquesta idea, segurament hi hauria dos grans factors protectors: una vida organitzada, que tingui un sentit, que tingui una lògica, que et doni uns estàndards de funcionament. I, en segon lloc, acompanyada, que et sentis part d’alguna història. Es posa d’exemple l’impacte de les pantalles en els resultats de PISA. Doncs després es va veure que aquells nanos que sopen cada dia plegats, amb la família, tenen unes notes relativament molt més altes.
—J. M.: Fa vint-i-cinc anys algú es va inventar que el món era perillós i llavors ens vam tancar als domicilis, i vam començar a fer tota una aproximació des de la sobreprotecció dels infants que els ha malmès la capacitat d’aprenentatge. I ara posem tot el pes en les pantalles quan hi ha tot un rerefons.

—Quins senyals d’alarma poden detectar els pares per veure que els fills tenen un problema?
—J. M.: Una disminució de la part relacional (deixes d’anar a karate, a futbol…) n’és una. Hi ha un senyal que és claríssim i que es confon molt amb l’adolescència normal, que és la mala llet. Comença a tenir irritabilitat. I comença a haver-hi tot un procés d’aïllament (ja no vol anar amb els seus amics, ja no vol dinar amb vosaltres, ja tot li fa mandra). I aquí podríem entrar amb el son, que és un dels aspectes clau, que se’n va a dormir tard, s’aixeca tard. O que menja quan no toca, menja malament.

—Hi ha un tros maco que és quan demaneu als pacients que responguin què els ha passat. Hi ha una resposta que diu: “No sóc el mateix a les xarxes que a fora.”
—J. B.: És quan hi ha una inversió de rols molt important. La gent funciona a les xarxes correlacionalment més o menys com és. Més o menys. Però quan es fan servir les xarxes per compensar alguna mancança en la qüestió més relacional, doncs jo m’atreviria a dir que és un problema. Quan una dimensió es menja l’altra o l’anul·la, hi ha un problema.

—Expliqueu-me, si us plau, un cas que us hagi impactat.
—J. M.: Mira, vaig atendre un noi, aleshores era un noi, que físicament era una muntanya: quasi 2 metres, 180 quilos, i no sé si tenia 15 anys o 16. Em va costar sis mesos que parlés a la visita. Feia un o dos anys que era tancat a casa. Un quadre depressiu, fòbia social, tot el dia connectat, i ens semblava que era una addicció als videojocs. Quan venia s’amagava darrere el monitor, no li veia la cara. Després d’un any, un any i mig, vam aconseguir que agafés confiança. I el rerefons era que era una noia trans! Va començar a fer tot el procés de trànsit, semblava que la cosa anava bé, i, de cop, fa una recaiguda. Doncs resulta que tenia un grup de suport trans, a Mèxic, que l’havia ajudat a fer tots els processos però va haver-hi un terratrèmol a Mèxic i va estar dos mesos sense poder-se connectar amb aquesta gent i es pensava que s’havien mort. Vull dir, tenia un problema amb els videojocs? Doncs potser sí. Complia tots els criteris. Però quan parlem del fons, la complexitat d’aquest cas era brutal. Si hagués seguit les pautes que diuen alguns companys (li ho treus tot), no hauria servit de res. Potser aquest és un cas paradigmàtic.

—A un addicte a l’heroïna li has de dir: “Mai més heroïna.” A un addicte a la pantalla, mai més pantalla?
—J. M.: No, aquí fem un símil amb l’alimentació. Si tens una anorèxia o una bulímia, no diem que deixis de menjar. Reeduquem aquesta persona en relació amb la seva alimentació. Doncs amb les pantalles fem igual. El que no podem fer és un món dicotomitzat. Els adults que utilitzin les pantalles i els joves que es quedin a l’època de cromanyó. No pot ser. Hem de fer que la població tingui benestar digital. Que en faci un ús correcte.

—I això com s’aconsegueix?
—J. B.: Si tens una vida més o menys funcional, la digitalitat hi ocuparà un paper. Si tens un pla de vida amb elements molt problemàtics, les pantalles apareixeran com a elements que aguditzaran aquesta problemàtica. L’ús raonable passa quan és complementari, no genera problemes i en certa manera no n’aguditza. Un xaval pot decidir si canviar-se de sexe o no i en canvi sembla cada vegada els fem més inoperants amb la digitalitat. El problema que ha explicat en Pep, o molts altres, sense pantalles també els tindríem, però gestionats per unes altres vies de fuga.
—J. M.: Bàsicament, veiem quines són les dues grans problemàtiques: els videojocs i les xarxes socials. I per mi no és el mateix WhatsApp que TikTok. Pot ser que TikTok a tretze anys no toqui, però d’aquí a dir que el nano no pot tenir un WhatsApp per avisar els pares que arribarà a deu minuts tard perquè se li ha escapat l’autobús… El missatge que volem donar al llibre és que és important tenir criteri i que cadascú ha de tenir el seu criteri segons el seu context.

—Poseu data a l’entrada a les pantalles? Us preocupa que un nen de deu anys, onze o dotze hi tingui accés? O no us preocupa tant, l’edat?
—J. B.: Òbviament, la data és una variable crítica, però, i parlo per mi, jo no em basaré en criteris d’edat. La idea és que, si en fa ús, sigui un ús acompanyat, supervisat, progressiu i mínimament que correlacioni amb l’edat. Si un nano ha de tenir un inici a Instagram, que sigui supervisat, progressiu. I que hi hagi elements de control que puguin ajudar-lo a tenir una responsabilització.
—J. M.: Amb en Jordi no sempre estem d’acord. Si tu tens un fill de deu anys o onze anys, la pregunta que t’hauries de fer és quina necessitat té de tenir una xarxa social. O de tenir un telèfon, fins i tot. Quan els meus fills tenien onze anys, els tenia supervisats les vint-i-quatre hores del dia. Necessita un telèfon un nen d’onze anys o dotze?