02.09.2021 - 21:50
Uns quants països, entre els quals els Estats Units i el Regne Unit, es preparen per a posar una tercera dosi del vaccí de la covid-19 als immunodeprimits. Però, per què els qui tenen sistemes immunitaris més febles són al capdavant de la cua per a rebre-la?
A mesura que avança la vaccinació arreu del món, les dades que apareixen mostren que els immunodeprimits no estan tan ben protegits per les dues primeres dosis. Per tant, per a ells, la tercera pot ser especialment beneficiosa.
En primer lloc, qui està immunodeprimit?
Els que tenen immunodeficiències, és a dir, que una part del seu sistema immunitari no funciona tan bé com caldria. Al voltant del 2,8% dels adults als Estats Units ho estan. Podem suposar que la taxa serà semblant en uns altres països.
A grans trets, les immunodeficiències es divideixen en dues categories:
- Les immunodeficiències primàries són condicions molt rares, sovint heretades, causades per mutacions en l’ADN.
- Les immunodeficiències secundàries són més comunes i s’adquireixen després del naixement. Poden causar-les la desnutrició, certes infeccions, el càncer i alguns tractaments farmacològics, entre més factors.
Les immunodeficiències varien de gravetat segons la part de sistema immunitari que falti o el grau de funció que es perdi. L’extrem moderat a greu de l’espectre inclou els que tenen immunodeficiències primàries serioses, els infectats pel virus de la immunodeficiència humana (VIH) no tractats, els receptors de trasplantaments d’òrgans o de medul·la òssia i els tractats amb quimioteràpia o dosis elevades de fàrmacs immunosupressors.
Els greument immunodeprimits són susceptibles de patir una covid-19 més seriosa i prolongada.
Fins a quin punt funcionen els vaccins en els immunodeprimits?
Una pre-publicació –un estudi que encara s’ha de revisar– del Regne Unit mostra que els vaccins de Pfizer i AstraZeneca tenen una eficàcia del 73% i del 74,6% respectivament per a prevenir la covid-19 simptomàtica en immunodeprimits.
No obstant això, uns quants estudis publicats i pre-publicats informen que els que ho estan greument presenten taxes molt elevades d’infeccions “de ruptura” –en què s’infecten tot i estar totalment vaccinats. Això indica clarament que els vaccins no funcionen de manera òptima en aquest grup.
Algunes persones amb immunodeficiències primàries poden generar una resposta immunitària als vaccins de la covid-19, però sol ser més baixa que no la de gent sana. Aquesta disminució de la immunitat pot originar un creixement de les infeccions “de ruptura”.
Normalment, després d’una dosi del vaccí de Pfizer, gairebé el 100% de la gent sana produeix nivells detectables d’anticossos contra el virus. Però en un assaig amb receptors de trasplantaments d’òrgans, només el 4% van tenir una resposta immunitària detectable després d’una dosi, que va créixer al 40% després de la segona i al 68% amb la tercera.
Per tant, és probable que una tercera dosi proporcioni un benefici significatiu als pacients greument immunodeprimits. Cal afegir que ja reben dosis addicionals d’alguns vaccins. Per exemple, es recomana que els que tenen medul·la òssia trasplantada rebin dues dosis del vaccí contra la grip el primer any després del trasplantament, en lloc de la dosi única habitual.
Què passa amb la tercera dosi en una altra gent?
A més de les immunodeficiències clàssiques, l’envelliment pot causar un dèficit immunitari discret. La gent gran és més susceptible a algunes infeccions, inclosa la covid-19. Els estudis amb el vaccí de Pfizer mostren que tenen respostes immunitàries més baixes en comparació amb els joves. Pfizer ha compartit les primeres dades que mostren que una tercera dosi del seu vaccí pot fer créixer la immunitat en els de seixanta-cinc anys a vuitanta-cinc.
Alguns països han començat a oferir la tercera dosi a la gent gran. Per exemple, Israel va començar a posar-ne als més grans de seixanta anys a final de juliol –abans d’obrir el reforç a grups d’edat més joves durant l’agost. No obstant això, totes dues dosis i fins i tot una de sola dels vaccins de Pfizer o AstraZeneca protegeixen molt eficaçment la gent gran contra una covid-19 greu. Per això, encara no és gens clar si es necessita urgentment.
Es podria fer servir per a totes les edats en última instància per obtenir una immunitat òptima contra la covid-19, atès que alguns estudis previs suggereixen que pot disminuir modestament uns tres mesos després de la segona.
Pfizer ha compartit dades preliminars que mostren que una tercera dosi pot reforçar la immunitat en gent sana. Tanmateix, posar-la a més gent en els països amb ingressos més alts té implicacions per a l’equitat del vaccí. El director general de l’Organització Mundial de la Salut, Tedros Adhanom Ghebreyesus, ha encapçalat les crides perquè se suspenguin les terceres dosis generalitzades fins que no es pugui vaccinar més gent dels països menys desenvolupats, però també ha dit que els immunodeprimits sí que se l’haurien de posar.
I què passa amb les variants?
Una tercera dosi específica per a una variant també podria ser una opció en el futur, atès que pot oferir una versió actualitzada de l’antigen del coronavirus –l’objectiu que el nostre sistema immunitari aprèn a detectar en la superfície del virus– per a reenfocar el sistema immunitari cap a variants noves com la delta.
Això seria similar a l’actualització anual del vaccí contra la grip. Pfizer, Moderna i més fabricants fan proves clíniques de vaccins contra la covid-19 específics per a la variant.
Fins i tot amb la dosi de reforç continuaran essent importants unes altres mesures per a protegir de la covid-19 als immunodeprimits, com ara el “blindatge” –romandre a casa i minimitzar el contacte personal–, el tractament de substitució d’immunoglobulina –que canvia els anticossos necessaris per a combatre la malaltia– i un percentatge alt de vaccinació a la resta de la població. Però és clar que una tercera dosi seria especialment beneficiosa per a aquest grup.
Emily Edwards és investigadora al laboratori d’al·lèrgies i immunologia clínica de la Universitat de Monash. Kylie Quinn és vice-rectora investigadora de l’Escola de Ciències de la Salut i Biomèdiques de la RMIT University. Aquest article es va publicar originalment a The Conversation.
