Homenatge sobri a les víctimes del 17-A en el tercer aniversari dels atemptats

Tres anys després dels atemptats gihadistes del 17 d’agost de 2017, aviat començarà el judici als tres únics supervivents de la cèl·lula que suposadament els va cometre. L’aniversari s’escau enmig de la polèmica per la decisió de la fiscalia, la Generalitat i l’Ajuntament de Barcelona de no acusar-los pel delicte d’assassinat. En canvi, els acusen dels delictes d’integració i de col·laboració amb organització terrorista, a més de fabricació, tinença i dipòsit de substàncies explosives i estralls.

La pandèmia del coronavirus també ha marcat l’acte d’homenatge amb el qual Barcelona recorda aquella fatídica tarda del 17 d’agost, quan uns joves de Ripoll van causar setze morts i prop de cent quaranta ferits. L’acte, organitzat per l’Ajuntament de Barcelona, és un record senzill, amb les víctimes com a protagonistes, sobre el mosaic de Joan Miró de la Rambla, on Younes Abouyaaqoub va aturar la furgoneta després d’haver atropellat els vianants.

Amb les distàncies de seguretat corresponents, les víctimes han ocupat l’espai central de la cerimònia, al costat del pla de l’Ós. Ha estat un acte breu que ha començat amb un minut de silenci sobre la interpretació en violoncel de ‘El cant dels ocells’ i ha continuat amb l’ofrena floral de les víctimes i les autoritats, entre les quals hi havia el president de la Generalitat, Quim Torra, el vice-president Pere Aragonès, el president del parlament, Roger Torrent, la batllessa de Barcelona, Ada Colau, el ministre de Sanitat espanyol, Salvador Illa, i la presidenta del congrés espanyol, Meritxell Batet. Alguns dels assistents a l’acte portaven samarretes i cartells amb l’eslògan ‘Volem saber la veritat’, una campanya de descontentament amb el transcurs de la investigació judicial.

Abans de l’acte, Javier Martínez, pare del nen de Rubí mort en l’atemptat, ha lliurat a Illa i Batet unes ales de la campanya ‘17-A: Volem saber la veritat‘. Els ha demanat que es reobri la comissió d’investigació dels atemptats i que puguin intervenir al congrés espanyol, però Batet li ha contestat que era difícil.

Decepció entre les víctimes per la manera com s’encara el judici

Després de tres anys d’investigacions, l’Audiència espanyola ha tancat la causa principal dels atemptats sense cap processat pels setze assassinats i els ferits que van causar els sis joves morts als atacs de Barcelona i Cambrils. La sala penal ha obert judici oral per delictes de pertinença a organització terrorista, fabricació d’explosius i estralls contra dos dels presumptes membres de la cèl·lula: Mohammed Houli Chemlal –supervivent de l’explosió d’Alcanar– i Driss Oukabir, germà d’un dels morts i al nom del qual es va llogar la furgoneta utilitzada en l’atropellament en massa. En un criteri compartit per la Fiscalia, la Generalitat i l’Ajuntament de Barcelona, la sala cenyeix el paper d’aquests dos processats a la pertinença a la cèl·lula i els preparatius de l’atemptat frustrat, sense vincular-se directament amb els atacs de Barcelona i Cambrils, tot i que ha deixat oberta la porta que les parts ho plantegin en el judici.

Més tangencial seria la participació del tercer processat, Said Ben Iazza, qui l’Audiència processa per col·laboració amb organització terrorista, perquè creu que la seva intervenció es va limitar a facilitar la furgoneta frigorífica en la qual es va transportar el peròxid d’hidrogen necessari per a fabricar els precursors dels explosius i la documentació per a adquirir-lo.

Gran part de les acusacions particulars exercides per les víctimes s’han desmarcat d’aquest criteri amb escrits que plantegen penes superiors als dos mil anys de presó i presó permanent revisable per als processats, pels assassinats i intents d’assassinats dels atacs.

El fet de condemnar els processats pels assassinats i els intents d’assassinats supera la necessitat de justícia que senten les víctimes. També estan en joc les indemnitzacions que els puguin correspondre pels danys i seqüeles que arrosseguen i que sumen xifres milionàries. En el cas que els processats es declaressin insolvents, les indemnitzacions poden ser assumides per l’estat espanyol, d’acord amb la Llei de Protecció de Víctimes de Terrorisme, però aquesta solució serà més difícil si després del procés penal no hi ha condemnats pels morts i ferits en els atemptats.

Robert Manrique, portaveu de la Unitat d’Atenció i Valoració d’Afectats per Terrorisme (UAVAT), no amaga la seva ‘decepció’ amb el procés judicial, que a parer seu permetria a l’estat d’estalviar-se indemnitzacions milionàries. ‘Com es pot entendre que aquests tres processats no sabessin què farien els seus companys? No són nou llops solitaris’, lamenta.

En paral·lel al procés judicial, el ministeri d’Interior espanyol ha reconegut com a víctimes dels atemptats cent setze persones, entre elles els setze morts, a les quals ha pagat més de sis milions d’euros en indemnitzacions i ajudes, segons dades de la Direcció General de suport a les Víctimes del Terrorisme. La UAVAT va denunciar que aquesta xifra es quedava curta i va dir que el 82% de les víctimes del 17-A que han assessorat i que han enviat una sol·licitud de reconeixement per danys psicològics han obtingut una resposta denegatòria.

El rastre internacional

Amb la causa principal dels atemptats enllestida per al judici, l’Audiència espanyola manté sota secret de sumari més línies d’investigació que rastregen les possibles connexions internacionals de la cèl·lula i els suports amb què van poder comptar a l’estranger per als seus plans.

Alguns moviments sense explicació aparent dels autors dels atacs a França, Bèlgica i el Marroc alimenten aquestes sospites: en especial, un viatge llampec a París dies abans dels atemptats, en el qual van comprar una càmera de fotos i targetes de telèfon i van estudiar els accessos a la Torre Eiffel.

Ja el desembre de 2016, tres d’ells –entre ells Abouyaaqoub– havien viatjat a París entre els dies 25 i 28 de desembre, amb una breu escapada d’un dia a Bèlgica, on Abdelbaki es-Satty, l’imam de Ripoll, havia estat exercint d’imam en una mesquita de la qual va ser expulsat per la seva deriva radical.

La relació de l’imam de Ripoll amb el CNI

Les connexions amb el CNI amb es-Satty, que mentre va estar pres a Castelló entre el 2012 i el 2014 per tràfic de drogues es va entrevistar amb dos agents policíacs, desperten molts dubtes entre les víctimes i àmplies capes de la societat catalana. Jaume Alonso-Cuevillas, advocat de la família del nen de Rubí assassinat a la Rambla, ha intentat sense èxit que l’Audiència espanyola indagués en les relacions d’es-Satty amb el CNI, i fins i tot ha posat en dubte que l’imam morís en l’explosió d’Alcanar, atès que ningú no n’ha reclamat el cos ni, assegura, es van trobar les restes dels seus mòbils i targetes telefòniques. El jutge instructor, d’acord amb el criteri de la Fiscalia, va denegar les diligències sol·licitades per Cuevillas argumentant que no hi ha cap indici d’aquests vincles.

El diari Público va fer públiques unes informacions que apunten a una relació estreta dels serveis secrets espanyols amb el cervell dels atemptats de Barcelona i Cambrils. D’una banda, va publicar que es-Satti era confident del CNI fins al mateix moment de la seva mort, hores abans dels atemptats, i que el CNI estava al corrent que el grup de joves de Ripoll preparava un atemptat. També va informar que els serveis secrets espanyols vigilaven de molt a prop el grup gihadista que va cometre els atemptats, fins al nivell que van tenir punxats els seus telèfons mòbils fins a cinc dies abans dels atemptats.

A més, va destapar que membres del CNI van fitxar es-Satti a canvi de no deportar-lo, i posteriorment el van ajudar a esdevenir l’imam de Ripoll. L’any 2010, va ser detingut mentre conduïa una furgoneta amb cent trenta-sis quilos d’haixix que volia embarcar al ferri Ceuta-Algesires i va al·legar que ho havia hagut de fer per les amenaces d’un grup islamista. Això, segons Público, va despertar l’interès del CNI per captar-lo com a informador.

Javier Martínez, pare del nen assassinat, ha impulsat ‘17-A: Volem saber la veritat‘, una ‘iniciativa per a afrontar el judici’ dels atemptats. L’objectiu: ‘Una comissió d’investigació, necessària per a resoldre preguntes que moltes persones, i, en concret, les víctimes, ens fem.’ Martínez explica que l’origen de tot plegat és el moment en què, cercant orientació i suport de les institucions, ‘la resposta va ser incertesa, frustració i, per desgràcia, solitud’. Però l’impuls definitiu el pren per dos motius. Primer, una conversa personal al despatx del jutge que instruïa el cas de l’assassinat del seu fill, a Madrid. Martínez explica que el magistrat li va dir, textualment: ‘Li demano perdó, senyor Martínez, per no haver donat informació de l’imam als Mossos d’Esquadra.’ És llavors que es fa cada cop més preguntes: ‘Per què la policia nacional va visitar l’imam de Ripoll fins a tres vegades abans dels atemptats? Per què no va ser extradit després de la seva condemna a la presó de Castelló? Per què Espanya nega una comissió d’investigació, quan en tots els països de la Unió Europea s’ha dut a terme? Què es va parlar en la comissió de secrets oficials d’estat a Madrid, que les víctimes no puguem saber? Per a què ha servit la mort del meu fill i de quinze persones innocents més?’