Una teoria: tenim una sobreproducció de graduats de ciències socials?

Les eleccions catalanes i europees han provocat un terrabastall tan gran als espais d’esquerra que s’ha fet més palès que mai que la gran motivació per a aconseguir el poder ja no és exercir-lo, sinó mantenir el càrrec. Així hem vist una revolta de les bases d’ERC a Barcelona davant d’una executiva que volia entrar al govern de Jaume Collboni, i també com els quadres de Compromís han passat de voler grimpar a Madrid a fer un “qui és eixa tal Yolanda?”. Segurament qui millor ha explicat aquest fenomen és l’historiador Carles Sirera en un fabulós article de la setmana passada, on deixa anar aquesta perla quan descriu els nous moviments progressistes: “la proliferació d’activistes de l’atenció es deu a l’excés de classes mitjanes amb un màster de desconstrucció cultural sense futur laboral a la universitat o l’administració que s’han de forjar un futur a la política.”

Això m’ha fet pensar en Peter Turchin, un ecòleg nascut a Rússia i que des del 1977 que resideix als Estats Units. Després d’anys dedicat a la biologia, fa vint-i-cinc anys que intenta aplicar mètodes matemàtics a la història, i després d’estudiar com funcionen els cicles socials, ha desenvolupat el concepte de la sobreproducció d’elits. Segons aquesta teoria, els períodes amb més turbulències sociopolítiques coincideixen amb les èpoques en què una minoria acumula cada cop més capital i poder, i redueix les oportunitats de les generacions següents. Això crea frustració i descontentament entre aquells que volen ascendir i no ho aconsegueixen. Al llibre End Times en posa diversos exemples, com ara que les revoltes del segle XIX a la Xina eren liderades per fills de classe benestant que havien suspès l’examen per a accedir a l’administració.

Turchin usa la seva teoria per explicar l’emergència tant dels populismes de dreta com dels nous moviments progressistes. Aquests aspirants a elits (siguin econòmiques, ideològiques o burocràtiques) juguen al joc de les cadires, i cada cop hi ha més participants per a un nombre fix de places. I llavors què passa? Com explicava l’autor en una entrevista, “els aspirants solen ser enèrgics, ambiciosos, ben educats i saben organitzar-se, i quan no poden arribar al lloc a què aspiraven, miren d’infectar i d’enderrocar un ordre social que perceben com a injust.” Això també passa als graons superiors de l’escala, com veiem amb la quantitat de milionaris que volen accedir a la presidència o al Congrés dels Estats Units –espais on també hi ha un nombre constant de places–, sovint pagant-se ells mateixos la campanya.

El missatge que va rebre la generació mil·lennista (nascuts entre els primers vuitanta i final dels noranta) deia que tenir una carrera universitària era garantia de progrés social, i que a la vegada era bo estudiar allò que més t’agradava; però els que van triar periodisme van viure l’ensorrament dels mitjans tradicionals, els de dret van trobar una societat en què hi havia més advocats que mai, i seguir una carrera acadèmica volia dir passar-se anys amb un sou baixíssim sense gairebé cap expectativa d’aconseguir una plaça. La lluita contra el patriarcat, la cultura de la cancel·lació o moviments com Black Lives Matter també tindrien aquest origen. Com escriu el periodista nord-americà Noah Smith, “si el nombre de places als departaments universitaris, les empreses, les escoles i les agències governamentals deixa de créixer sobtadament, la mobilitat ascendent dels joves queda bloquejada per una cohort de gent gran que, atesa la major discriminació i la diferència demogràfica de les dècades anteriors, és formada sobretot per homes blancs”. Fa uns quants anys ho vaig intentar descriure al llibre Generació Tap.

Smith explica que des del 2010 als Estats Units ha caigut en picat el nombre d’estudiants de ciències socials, però a Catalunya això no ha passat. Si mirem les dades del curs 2021-22, les últimes disponibles, hi trobem que a les nostres universitats un 40% dels estudiants cursa una carrera de ciències socials, de llarg el grup més nombrós (si hi sumem humanitats i arts, les carreres de lletres són un 54%). Hi ha gairebé 14.000 estudiants del grau de dret (i hi incloc dobles titulacions), i uns 3.000 dels de ciències polítiques i de l’administració. Algú creu que el sector públic i el món privat poden absorbir tota aquesta gent? I què en fem de les 427 persones que cursen estudis de gènere? No crec que les nostres administracions puguin crear places per a tothom.

La sortida que els queda per a sortir del desert laboral, com escrivia Sirera, és la política (l’origen de Podem és, recordem-ho, una colla de professors d’universitat precaris). Aquesta motivació més gran a l’hora d’escalar per les estructures dels partits també explica per què fa vint-i-cinc anys els consellers de la Generalitat eren enginyers, metges i economistes, i ara gairebé tots són politòlegs i llicenciats en dret. A Catalunya serà complicat canviar les dades, perquè l’enfonsament del nivell educatiu fa que només un 45% dels alumnes triïn el batxillerat de ciències, i a banda aquestes carreres tenen un nombre de places molt limitat i la nota de tall és alta.

Com passa amb totes les teories, assignar el motiu de totes les turbulències a la sobreproducció d’elits sembla una simplificació, i caldrà rumiar-hi més. Tot i això, tinc la intuïció que si Ada Colau, Laura Vilagrà o Pablo Iglesias haguessin estudiat medicina, matemàtiques o enginyeria industrial, avui no sabríem qui són.