Teoria del tret al peu i l’autogol

Hi ha qui, practicant la defensa amb tota la intensitat, es fa gol a la pròpia porta. Hi ha qui, en la brega, s’engega sense voler-ho un tret al peu. I, després, hi som nosaltres. Aquests dies tinc la impressió que, amb aquesta dèria de fer-ho tot sempre encara més bé i tan bonic, estem aconseguint engegar-nos un tret al peu quan marca l’autogol. I a sobre, acte seguit, ens passarem setmanes, si no mesos, discutint que si el peu s’ho mereixia per deslleial, per traïdor fins i tot, o, al contrari, que si el gol ha estat conseqüència del tret que ha rebut en el mateix moment de tocar la pilota. I, mentrestant, l’adversari pot ser que visqui una remuntada, o que la simuli…

Teoritzava així d’aquesta manera veient què diuen i què fan els actors polítics del procés, vull dir els tres principals partits independentistes amb representació parlamentària. De la CUP em sembla que ja no cal parlar-ne gaire, si més no després de l’opinió publicada per Marc Sallas, en què donava algunes claus del que hi passa des de dins i que des de fora costa tant d’entendre. Ja veurem si la dimissió de prop de  mitja executiva hi retorna en alguna mesura el senderi o els acaba de situar en l’estratosfera exterior, i bon vent.

Però d’Esquerra i de Convergència potser sí que n’haurem de tornar a parlar, ara que s’han posat a fer campanya mal dissimulada els uns contra els altres. Com si tingués gaire importància quin de tots dos partits pot guanyar aquestes eleccions imminents, sobrevingudes, que ens toca patir. I més sabent que ‘guanyar’ voldrà dir, amb moltes probabilitats, aconseguir ser, si tot va bé, a tot estirar, segona força…

Jo, què voleu que us digui, ho trobo tan fora de temps això de pretendre guanyar les eleccions! Vull dir pugnar des d’unes sigles de partit per imposar-se a uns altres. I és que des de la convocatòria del 27-S no en tinc, de sigles –si és que mai n’havia tingudes–: d’ençà d’aleshores i fins que completem el procés, les meves sigles són i seran, sempre, les de Junts pel Sí. Ni que no es presentin mai més a una convocatòria electoral. Cada vegada que em criden a les urnes voto també, i sobretot, per la independència. Perquè ho necessito. I perquè sé que, ni que primer vulguin fer veure que no –com vam veure el 27-S i el 20-D i ho tornarem a veure ara–, és el que després comptaran tots, especialment els qui ens voldrien soterrar, i encara més si poden fer cap joc aritmètic que ens mostri minvants.

Doncs per això no entenc que en mala hora Oriol Junqueras es posi a dir que Esquerra vol guanyar què sé jo què. No, no ho entenc, perquè jo vull que sigui tot el país que guanyi la independència. I veig els partits que tenim ara com a simples instruments conjunturals que després sí que caldrà refundar de debò. Com tota la resta d’institucions formals i informals que ens embullen, sense excepció –però d’això ja n’anirem parlant.

Ni entenc que Quico Homs s’esgargamelli retraient el que no toca a la CUP o, encara menys, a l’Assemblea quan es planteja, d’una vegada, la possible necessitat d’un moment final d’unilateralitat. Que és que vol fer-nos creure que no en caldrà, d’unilateralitat, i una gran capacitat de resistència quan sigui que gosem fer el pas? Que és que encara vol que pensem que hem d’esperar que algú ens doni cap permís o ens vingui amb propostes d’encaix a deshora? La gran diferència entre el 9-N i el futur RUI serà precisament aquesta: ens sabran tan decidits a proclamar la independència que fins i tot els unionistes hi aniran a votar per mirar d’evitar-ho. I si no hi van i som capaços de mobilitzar-nos com hem fet prou vegades, ja s’ho trobaran.

Mentrestant, mentre ve que arriba aquest moment que alguns ja sentim tan a tocar, diumenge que ve tornarem a votar i votarem independència, tant se val sota quines sigles. Només amb una veritable por: que els nostres representants electes continuïn enderiats a disparar sobre els seus peus mentre marquen gols a la pròpia porta.