Teodor de Mas: “Si necessiteu diners, no aneu al banc”

Teodor de Mas i Valls (1973) és economista per la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) i treballa de director d’inversions a Capital Cell, on cerca petits inversors que vulguin invertir 2.500 euros en empreses emergents de biotecnologia i salut. El senyor De Mas, resident a Sant Cugat, també és autor del curiosíssim llibre Fer diners. Un mètode judeocatalà per estalviar i fer-se ric (Columna), que combina consells per a gestionar bé els diners de l’economia familiar i, alhora, és un repàs biogràfic de la seva família. La majoria són jueus, criptojueus i jueus conversos que es remunten al 1391, alguns dels quals van acabar essent cristians, carlistes, però que van mantenir hàbits i costums amb els diners que ara el seu descendent explica en un llibre de 458 planes que es fa amè i llegidor. De Mas rep VilaWeb davant el Parc Central de Sant Cugat del Vallès.

—El llibre traça els orígens familiars, molts criptojueus i jueus conversos.
—Un 50% ho deu ser. Per part de pare i mare, sí. I alguns dels avis, també. Jo, que quedi clar, no vull ser un jueu religiós, vull ser un jueu cultural. I de fet, ja ho sóc. Per això no crec que m’hagi de convertir al judaisme. Aquí, a Sant Cugat, he trobat una comunitat que m’ha permès d’acostar-m’hi de manera lliure i oberta.

—Fem un repàs a alguns dels personatges que expliqueu. Per exemple, l’avi Teodor de Mas.
—La família De Mas eren originaris de Vic, carlistes de dretes, de missa, furs, pàtria i Déu. Criptojueus vinguts dels Urals del Sud, segons un estudi de la UPF. L’any 1936 els rojos afusellen l’avi del meu avi. A Vic dius Teodor de Mas i aixequen les celles. Hi ha un carrer de Teodor de Mas i tothom recorda l’afusellament. El fill de l’afusellat es mor en un accident i el nét (el meu avi) és de la quinta del biberó, i ha de combatre amb els que van afusellar el seu avi. De missa i combatent amb els rojos!

—Expliqueu l’anècdota del tresor d’aquest avi.
—Aquest avi no tenia mai diners al banc. Res. Ni domiciliacions. Es presentava al banc i pagava la llum, el gas, el que fos. I el que li sobrava, ho tenia en monedes, segells, dòlars, or, plata. I ho tenia amagat per tota la casa: rajoles que s’aixecaven, fons d’armari. Però mai al banc. Això li ve del drama de veure que els diners republicans que havien estalviat a casa seva van passar a no valdre res, amb l’arribada de Franco. I es van trobar pobres del tot.

—Per branca de mare, els Valls. Jueus d’ençà del 1391.
—Quan el meu avi Valls es va morir, a casa hi tenia el llibre Casa Valls, que comença a explicar els nostres familiars des del 1391. L’autor és un avantpassat, a Balaguer, que era ric i tenia temps. Va estudiar sànscrit i la història familiar. Ara, si li expliquessis a la meva mare et diria: “Però què dius que som jueus?” Hi ha tanta por! Però tu has vist el llibre, mare? Valls, cognom xueta, que vivia al Call, era mercader i treballava pel rei i recaptava impostos pel rei. Però si de la casa de Balaguer on vivia en deien la casa d’Israel!

—L’avi Valls era bipolar i comprava llibres de dos en dos.
—Un se’l quedava, l’altre el regalava. L’avi Valls era molt dandi, la vida li havia anat bé. Enginyer, a divuit anys tenia cotxe i va muntar una empresa importadora de vàlvules, amb els diners del sogre. Va viure a les Tres Torres tota la vida. De lloguer. Jubilat a Sant Cugat. Al matí es comprava l’Avui i llibres. De dos en dos, sí.

—Els parents Izard, franquistes.
—El meu avi, Arnau Izard, quan arriba la guerra del 1936 és el president de la Cambra de Comerç de Sabadell, i el volen matar, els rojos. Se’n va a Suïssa i desapareix. Té una parenta que es diu Victòria per la victòria de Franco. I, alhora, catalanistes. Aquesta contradicció. Tot en català. No eren espanyols. Eren catalans i francesos. Però supercol·laboradors de Franco.

—Els Ventosa.
—Arriben a Balaguer fugint del call jueu de Barcelona, perseguits. Hi fan de banquers privats durant segles. Més de sis-cents anys. La senyora Ventosa a principi de segle XX tenia una fàbrica de mitjons a Barcelona. Quan es mor el seu marit, el banquer Valls, a quaranta anys, ha de liquidar els seus deutes. La Ventosa, en època de la rosa de foc, agafa la fàbrica i l’envia a Eivissa, on no hi ha organitzacions sindicals. Encara existeix. Ara és un centre cultural de l’ajuntament.

—Pilar Rocabayera.
—La meva àvia. Memòria extraordinària. Superdotada. Podia llegir en francès sense haver-ne estudiat mai. Llegia en alemany. Els números, els brodava. Però totalment aixafada pel seu marit, Teodor de Mas, i el masclisme de l’època.

—Els Tejedor. Es fan rics amb el metall. I amb aquella gran frase: compra, ven i no fabriquis mai.
—Ho diu mon pare. Es fan d’or a la Primera Guerra Mundial. Com que Espanya era neutral, feien negoci amb totes dues bandes, França i Alemanya. Els venien ferro i bigues, fossin alemanys o francesos. Es fan molt rics. Però els seus fills eren uns vividors que es llevaven al matí, agafaven el carro, i cap al passeig de Gràcia, a deixar-se veure.

—Passem als consells del llibre. Per exemple, sí al lloguer.
—Visc de lloguer.

—Per què?
—Perquè on visc, davant el Parc Central de Sant Cugat, no m’ho puc comprar. La gent es fa trampes al solitari i et diu: “Has d’anar on t’ho puguis pagar.” Però aleshores no viuré on vull. Vull viure aquí, davant el Parc Central, al costat de l’institut públic bo, la meva dona hi treballa, hi va caminant. Els nens hi van caminant. L’entorn socio-cultural és correcte, els fills faran amics que van a la universitat, i que rebran bones influències.

—La regla dels dos-cents lloguers. Què és?
—He viscut a França, Alemanya i Austràlia, he anat a la Xina, la meva germana viu als EUA, el meu germà als Països Baixos. I la fórmula funciona a tot arreu: una bona inversió immobiliària, un bon pis, l’has de poder recuperar en 200 lloguers. Això són 16 anys. El rendiment hauria de ser del 6%.

—Vós no heu comprat la casa on viviu. Però n’heu comprades unes altres per fer negoci.
—Sí. Nosaltres vivim tots cinc, amb espai, on hem de viure, de lloguer. Però entenc que anirem envellint i ens poden passar coses, de salut o de feina. I anem estalviant. I aquest estalvi acaben essent habitatges de lloguer.

—Consell que doneu: si voleu comprar un pis, no aneu al banc. Demaneu diners als amics i familiars.
—Exacte. Si necessites diners, no vagis al banc. El pis de Barcelona que vam comprar, per inversió, valia 125.000 euros. Any 2012. No teníem diners. Vam comprar un pis i teníem 500 euros. Vam aixecar diners amb la família. Pares, el meu germà, una cosina de la meva mare, l’Oriol. Els vam demanar els diners. Alguns t’ho presten al 0%, i alguns altres al 6%.

—Els familiars us deixaven diners amb interessos?
—Sí. I ningú s’enfada. De fet, el 6% el suggeria jo mateix. Això és molt típic no solament dels jueus, també dels xinesos, els paquistanesos, els hindús. I els catalans ho fèiem, i ho oblidem. Aquí tenim capital acumulat perquè la gent es prestava entre ells. El restaurant més gran del món és xinès, d’una senyora que de mil euros en mil euros va aixecar un milió d’euros. Per amics. Et diré més: el meu pare, quan era jove, em cobrava 150 euros el mes per a poder fer servir el seu cotxe. Cap problema. Deixeu-vos diners dins la família, si cal amb interessos.

—Consell i obsessió del llibre: estalviar el 25% dels ingressos.
—I el 25%, de fet, és mínim. Si pots, més. Al principi costa molt. Nosaltres érem mileuristes tots dos. Vivíem a Gràcia, i amb els sous no podíem estalviar. Doncs vam rellogar una habitació i amb això estalviàvem.

—També expliqueu el límit a l’estalvi. Ryanair.
—El meu avi matern sempre ho deia: no intentis estalviar en allò en què arrisquis la vida. Volant amb Ryanair tens la sensació que pots morir per voler-te estalviar vint euros. No he vist cap accident, però pateixo molt.

—La regla dels 90.000 dòlars l’any.
—Això no ho he dit jo. Són estudis americans. Abans es deia la regla dels 75.000 dòlars l’any, i ara 90.000, per la inflació. És la regla que demostra el factor higiènic. El factor higiènic és allò que si no tens, ets infeliç. Si no arribes a 90.000 l’any, ets infeliç. Però atenció, tenir més diners tampoc no et fa més feliç. No en calen més. Un cop els fas, el que has de fer és guanyar temps. I fer allò que t’agradi. Que hi ha gent que guanya això i fa coses que detesta. I no són feliços.

—Frase del llibre: “Ric és qui té temps lliure.”
—Ric és qui té temps, dic. Sí. Al final la vida és regulada. I qui té temps per a si mateix és ric. Tinc un amic, l’Oriol, que sempre diu: “Per què m’augmenten el sou, si el que vull és baixar hores? T’apujo el sou d’un 25%. No, abaixa’m les hores d’un 25%.” Però això, al sistema, li fa molta por.

—Comptes compartits amb la parella, sí o no?
—Nosaltres, separats. Ella té el seu, jo, el meu. I els comptes compartits són amb els actius que anem comprant. Accions en borsa. Immobiliària. I després tenim la safata.

—La safata?
—On posem els tiquets. Vaig a comprar, deixo el tiquet a la safata. Ella surt a comprar sabates per als nens. Tiquet. I veus qui ha pagat què, i equilibres. A més, quan revises els tiquets, revises errors, i pots comparar preus. Els meus pares tenien la safata. Ho vaig aprendre allà. I allà tens tiquets, factures, garanties. I un diumenge al matí cada dos mesos ho mires.

—La compensació.
—Quan la dona i jo vam començar a viure junts, tots dos érem mileuristes, i, per tant, era fàcil. Tots dos posàvem mil euros. Però i si n’hi ha un que guanya més? Per ser home, per exemple, només per aquest fet, per injustícia, vaig començar a guanyar més. Vam crear la compensació. De fet, ella treballava dins de casa, més que no pas jo. Per exemple, jo guanyava 2.000 i ella, 1.000? Doncs li’n donava 400. Jo me’n quedava 1.600 i ella, 1.400. Però no fèiem 1.500 cadascun. Qui guanyava més, havia de quedar per sobre. L’ordinalitat no es perd. Si no, et sents malament i no té sentit. Però acostes tots dos pressupostos. I si els acostes, si dónes la compensació a l’altre, ets més feliç, també.

—Viure la vida, sí. Però planificar-la, també.
—Carpe diem, sí. Però pensa que potser no et mors demà. Quan la meva filla era a segon de carrera li va agafar una crisi existencial i va dir que volia deixar-la. Comunicació audiovisual a la UPF. Per mi és un tabú. No estudiar carrera és tabú. No és negociable. Pensa que mentre estudies, no treballes. Fes-ho. Però em deia: “Vull viure sola i ser independent. Vull anar a l’estranger. Al Canadà.” I li vaig dir: “Planifiquem. Planifiquem els anys vinents. Ara fes només la meitat del curs; la resta, temps, qualitat de vida, i treballa. Acumula diners. I d’aquí a dos anys, vés a estudiar al Canadà. Tu en pagues un terç, la teva mare un terç i jo un terç.” Vam aconseguir que no deixés la carrera, que estigués molt més tranquil·la (només estudiava un 50%), que fes diners fent classes particulars i de cangur en francès. Per això et deia que és important viure segons on. A Sant Cugat trobaràs gent que vol cangur en francès i el pagarà. En un altre lloc, no. Al Canadà, estudiar costava 1.400 euros el mes. Doncs ella en va pagar un terç. Havíem planificat.

—I ara treballa, la vostra filla?
—És a l’últim any de carrera. Fa una pel·lícula i diu que tindrà molt d’èxit. En tindrà.

—Per a fer diners, potser ho heu de portar a la sang. Per exemple, vós de petit fèieu diners amb cucs de seda. A nou anys…
—De petit, al pis de lloguer dels pares (perquè ells també vivien de lloguer), tenia granges de cucs de seda en capses de sabates, amb forats fets amb bolígraf. I fèiem negoci entre Sant Cugat i Rubí. Jo anava als maristes de Rubí. I venia els cucs de seda de Sant Cugat als nens dels maristes. Els cucs petits, a una pesseta. I els grossos, a cinc pessetes.

—Io-io. Dotze anys o tretze. Mateixa idea.
—Vam aconseguir io-ios a preu de fàbrica gràcies a una amiga de la meva germana. Els reveníem a Rubí.

—Amb vint-i-pocs, cava al Camp Nou.
—Final de la Copa d’Europa a Barcelona. Vam revendre cava a la Rambla als guanyadors. Ampolles comprades a tres euros. Venudes a dotze. També ho havia fet a la Telecogresca. Obríem el cotxe amb cerveses fredes. Ara ho fan els paquistanesos, això de vendre cervesa al carrer. Abans ho feia jo.