‘Tens mil milions de quadrilions de coses que et fan especial’, crònica dels Premis Miquelet 2017

‘I nosaltres, els valencians, hem de fer-nos més forts.’ Amb aquestes paraules de Tonetxo Pardiñas, president de la Societat Coral El Micalet, quedava definida una nit de premis de vocació i pràctica compartida.

La més que centenària entitat, peça clau en l’entramat cultural i social de la ciutat de València, va omplir de gom a gom el Teatre Micalet per celebrar l’aniversari rodó dels guardons que ja fa trenta anys que atorga. Amb música (un violí des del primer pis, un piano a l’escenari, les veus i la guitarra), amb el toc teatral que hi va posar Josep Manel Casany, amb literatura i estudi i tradició i futur garantit (els joves premiats amb les beques d’estudis musicals així ho van demostrar davant del món), la nit dels Premis Micalet va avançar plàcidament i va tornar a demostrar la solidesa de la xarxa cívica valenciana.

Hi va haver prèvies significatives. D’entrada, l’obertura, a càrrec de l’escriptora Anna Moner, recentment nomenada ambaixadora de la lectura, que va fer la primera menció a la commemoració del Dia internacional per a l’eliminació de la violència contra les dones, i va fer una crida a l’apoderament de les autores bo i citant Virginia Woolf: ‘Us voldria demanar que escrivíssiu tota mena de llibres, que no us espantés cap tema.’ I, acte seguit, el primer lliurament de tots, que, potser per marcar els reconeixements d’anada i tornada, les complicitats horitzontals que van caracteritzar també les intervencions posteriors, no va ser de la Societat Coral cap enfora, sinó de fora cap al Micalet: Vicent Almenar Palau va formalitzar el protocol de donació del piano i de les partitures del seu avi, el mestre Manuel Palau, amb les musicacions de Verdaguer o d’Ausiàs Marc, entre d’altres.

Al públic, representants d’entitats com ara la Federació de Cors Clavé, Acció Cultural del País Valencià, Ca Revolta, Escola Valenciana, la Fundació Sambori, l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana o la Plataforma per la Llengua, així com el president de les Corts Valencianes, Enric Morera; el batlle de València, Joan Ribó; la vice-presidenta de la Diputació de València, Ma Josep Amigó; el secretari autonòmic de Cultura, Albert Girona; el secretari autonòmic de Justícia, Ferran Puchades; o el director general de Política Lingüística, Rubén Trenzano.

25 de novembre pertot
I van arribar els premis. Difusió del Patrimoni Cultural, per al col·lectiu Feministes de Carrer (Fem Carrer), que visibilitza els treballs creatius de les dones artistes: l’arquitecta Sílvia Maiques va destacar que, tal com s’ha demostrat a Ciutat Vella, ‘l’art urbà té tanta tanta força que pot reviscolar els carrers; i té més força encara quan agafa perspectiva de gènere.’ Maiques calçava sabates d’un color intens i significatiu: l’art públic expressa així el seu rebuig a la violència masclista, amb el símbol de les sabates vermelles que arriba des de Ciudad Juárez, a Mèxic, per iniciativa i denúncia de l’artista Elina Chauvet, germana d’una assassinada.

Més premis: l’Enric Soler i Godes d’Experiències Pedagògiques, per al treball ‘Simfonies d’aula’, de Daniel Vidal Ribero, que va transformar ‘una aula buida i gelada, amb els instruments tancats en capses’, en un espai obert, creatiu i interconnectat al Montgó; el Micalet de Teatre, que va obtenir Adrian Novella, amb Maruska, una obra que trasllada situacions actuals (la intenció de destruir un barri, les seves conseqüències), a la Rússia de 1915. I ja està. Perquè enguany el premi Joan Coromines d’investigació filològica, històrica o cultural ha quedat… desert.

Hi van passar moltes coses, i emocionants, el 25 de novembre, al Teatre Micalet: la connexió entre generacions en va ser una. Perquè es van lliurar les insígnies d’or de l’entitat als socis que fa més de cinquanta anys que ho són, Josep Pardo i Joan Josep Redó. I perquè es van formalitzar també les beques que atorguen els ex-alumnes de l’Institut Obrer. L’escola de música del Micalet té història i solvència contrastada. Els parlaments dels joves becats van mostrar a tothom que, a més, té ànima. L’agraïment als mestres va fer emocionar la sala: Ariadna Morente, guanyadora de la beca d’ensenyament professional, va recordar que era la quarta vegada que hi optava, que al Micalet, amb les lliçons de piano, també se’n donen de constància, i es va adreçar directament a la seva professora: ‘M’has ensenyat com n’és de preciosa la imperfecció.’ Igualment Izan Pinto, el joveníssim pianista que rebia la beca d’estudis musicals, es va adreçar a la mestra, amb una frase que difícilment oblidarà i que ben segur molts van fer extensiva a l’entitat sencera: ‘Tens mil milions de quadrilions de coses que et fan especial.’

Miquelets d’Honor
‘Ser miquelet no és ni més ni menys que defensar la identitat, defensar la cultura d’aquest poble’: Emili Mira, secretari de la Societat Coral, sintetitzava el sentit i el fons del reconeixement que atorga l’emblemàtica entitat.

L’Associació de Juristes Dones d’Alzira (AJUDA) ha merescut enguany el Miquelet d’Honor col·lectiu. I en col·lectiu i en plural va parlar l’advocada Anna Oliver quan va recollir el reconeixement: per la felicitat de compartir aniversari amb la resta de guardonats, perquè des de València s’hagués reconegut una entitat ‘de la comarca i no de la capital’, i perquè AJUDA és ‘un tren de rodalia on puja molta gent’. I va reivindicar Manuel de Pedrolo, també, des de la pràctica: ‘Ell no era de grans manifestos i nosaltres, tampoc: en cada acte, en cada escola o institut on acudim a fer xerrades, hi duem amb normalitat la nostra llengua, vertebrem i fem país en el dia a dia, des de la nostra normalitat.’

La professora i activista política Maria Conca va rebre el Miquelet d’Honor individual. I va celebrar l’existència de la Societat Coral: ‘El Micalet ha significat i significa en aquesta ciutat un oasi de llibertat’, va recordar els primers Premis Octubre que s’hi van celebrar l’any 1972, la coral infantil que durant uns anys va coordinar, o el primer Congrés del PSAN que va acollir, l’any 1978, ‘amb moltes personalitats del món cultural i polític que ens van acompanya’, de Gonçal Castelló a Vicent Andrés Estellés, de Carles Dolç a Vicent Ventura, Eliseu Climent, Joan Fuster, Vicent Soler o Joan Oleza. ‘En aquella ocasió’, ha continuat Maria Conca, recordant també succeïts recents, ‘van fer acte de presència a la porta del carrer un grup de feixistes, als quals els va barrar el pas valerosament el senyor Enric, conserge de l’entitat, i el president Frederic Jordà’.

Els aplaudiments van interrompre el seu parlament quan va reclamar la llibertat dels presos polítics catalans.

‘Com a entitat cívica que és el Micalet, no podem fer una altra cosa que posicionar-nos frontalment en contra de l’empresonament de representants de la societat civil, com és el cas de Jordi Sànchez i Jordi Cuixart, processats en un intent de fer callar la veu popular.’ Els volem lliures i a casa, a ells i a la resta de presos polítics. Tonetxo Pardiñas, president del Micalet, va tancar l’acte amb un discurs de reivindicació i d’agraïment: va expressar la seva solidaritat amb els represaliats a Catalunya, va recordar que l’eradicació de la ‘xacra’ de la violència contra les dones ‘ha de ser un treball de totes i tots, a tots els llocs, i tothora’, i va reclamar també que ‘en el moment que inicie la seua marxa la nova televisió valenciana Àpunt s’inicie el procés de reciprocitat dels mitjans públics de tots els territoris de parla catalana’, per ‘ajudar a recuperar la normalitat d’una relació que mai s’hauria d’haver perdut entre els qui compartim història, llengua i cultura’.

Abans de sentir la Muixeranga, interpretada per la Colla de Dolçaines i Tabals del Micalet, Pardiñas va recordar: ‘Els qui estem fets a la lluita continuarem lluitant. Caldrà, però, que els nostres governants estiguen a l’altura i es mantinguen fidels a aquest poble que treballa i lluita.’ I va sonar la dolçaina.