Tenir coses a dir

M’agrada fer conferències. Això no treu que no deixi de meravellar-me, quan en faig alguna, que hi hagi públic. Que hi hagi algú, a vegades molta gent, disposat a dedicar una part del seu temps a escoltar-me. Anar a un poble al vespre, en ple hivern, els carrers buits i pensar: “No vindrà ningú”, i, en canvi, la gent sí que surt de casa. I vénen. Aquest gest em fa sentir molt agraïda, però també és una gran responsabilitat. Si la gent està disposada a escoltar-me, jo els haig de tornar alguna cosa que valgui la pena. I en aquesta responsabilitat hi ha implícites les formes.

Tret d’algun cas molt excepcional, jo no llegeixo el text. És més, no porto text. Faig un guió amb els punts clau per no perdre el fil i no deixar-me res i ja en tinc prou. Això em permet mirar el públic i, en conseqüència, adaptar el discurs si veig que perden l’interès.

Com que sempre ho he fet així, pràcticament no vaig notar el pas de les transparències al PowerPoint. Alguns conferenciants tampoc no el van notar i, si abans llegien el text que apareixia en les transparències, després llegien el text que apareixia en el PowerPoint. En general, però, el PowerPoint va donar moltes possibilitats i he conegut conferenciants que en fan un ús magistral.

Fa més de vint anys vaig coincidir en una taula rodona amb Vicent Partal. Era una jornada a la Universitat de Lleida i tots els ponents portaven PowerPoint menys en Vicent i jo. A mi em va sorprendre molt que ell, que era l’abanderat de les noves tecnologies, no en portés i li vaig demanar què ho feia. Em va respondre que ell sempre n’havia portat, però que s’havia adonat que, quan el portava, la gent es mirava el PowerPoint però no l’escoltava a ell. Això em va fer sentir més legitimada per continuar amb la meva manera i la veritat és que molt poques vegades en faig servir. Això no treu que també sento un rau-rau d’incompetència quan, per exemple, em demanen si necessito suport tecnològic i els dic que amb un bon micròfon en tindré prou perquè tinc poca veu.

Aquest estiu, en Ramon Besa, en un article a El País, em va fer adonar que potser no n’hi ha per a tant. L’article comença explicant que, quan el van convidar a fer una conferència a una universitat barcelonina, li van demanar: “Tens alguna cosa a dir o posaràs un PowerPoint?”, i acaba explicant que va respondre “tinc alguna cosa a dir”, a la qual cosa el seu interlocutor li etziba: “Suposo que no llegiràs deu folis i sabràs articular un discurs improvisat i sense apunts!” En la seva reflexió sobre l’ús del PowerPoint comenta un fet que m’havia passat no feia gaire en un lloc on havíem coincidit.

M’havien convidat a fer una ponència a la Convenció de la Premsa Comarcal i jo havia enviat per correu electrònic un PowerPoint bastant rudimentari per il·lustrar el retrocés de la llengua catalana en els darrers vint-i-cinc anys. Quan va ser l’hora, va resultar que el document no hi era. Vaig apel·lar a la imaginació de l’audiència per representar-se els mapes i crec que el que volia dir es va entendre bé. Aquell entrebanc, però, es va tornar a favor meu. L’audiència es va sorprendre de la meva memòria i el mateix Besa comenta que vaig ser “pedagògica i convincent, sempre creïble sense necessitat de contemplar els mapes i les dades la missió dels quals era autentificar el seu discurs”. Vet-ho aquí com, allò que podia haver estat un problema, va acabar demostrant que les imatges també poden ser prescindibles.

Tot plegat em va fer pensar en un altre dia, fa alguns mesos, en què vaig anar a fer una conferència amb una audiència considerable –un teatre ple tenint en compte les restriccions per la covid. En el moment de pujar a l’escenari em vaig adonar que m’havia deixat el guió a casa. Em va fer tanta vergonya que, per por que no pensessin que era una farsant, em vaig posar l’agenda al davant per fer veure que llegia alguna cosa. El cas és que vaig fer tota la xerrada i fins i tot vaig quadrar el temps. Ningú no es va adonar de res. Potser jo també tinc alguna cosa a dir, però, pel que pugui ser, no acostumo a deixar-me el guió.