28.09.2024 - 21:40
|
Actualització: 28.09.2024 - 21:42
Demà començarà als jutjats d’Alcoi el judici contra Quavitae i l’asseguradora Mapfre per la mort de 74 persones per covid a la residència Domus Vi d’Alcoi durant els primers mesos de la pandèmia de la covid. Al centre hi havia 150 usuaris ingressats. La demanda civil ha estat interposada per 46 familiars de 18 de les víctimes mortals. En principi, el judici s’hauria d’haver fet al febrer, però es va suspendre perquè tant l’empresa Quavitae com la Conselleria d’Igualtat i Polítiques Inclusives no havien facilitat la documentació reclamada. La manca d’informació tant durant la crisi com després és un dels assumptes que els familiars de les víctimes retrauen insistentment.
Saber què va passar
José Luis Garcia és el president de l’associació de familiars. Uns mesos abans de la irrupció de la pandèmia, ja havien creat una plataforma per a protestar pel que consideraven mala gestió i deteriorament dels serveis que rebien les persones ingressades al centre. L’arribada de la covid va acabar de confirmar les seues sospites.
“Tenim ganes de saber què hi va ocórrer. Hi ha moltes preguntes que ens fèiem fa quatre anys. Què passava perquè es morira un percentatge del 52% o 53% dels residents. Això no passa en cap residència més de l’estat i crec que tampoc d’Europa”, diu en conversa telefònica amb VilaWeb.
La pregunta clau se la fan una vegada i una altra, més de quatre anys després. Com es va gestionar la infecció perquè entre el març i el maig s’hi morissen setanta-quatre usuaris i perquè més del 90% total, tant usuaris com treballadors, acabassen infectats per covid. “Que isca la veritat, què va passar allà dins i, de cara al futur, que no torne a passar mai més, perquè és una tragèdia que s’hauria pogut evitar.”
El 16 de març de 2020, quan les xifres de morts a la residència Domus Vi d’Alcoi ja eren alarmants, la Conselleria de Sanitat la va intervenir, però el brot i el nivell d’infeccions era tan gran que no es va poder ni frenar ni contenir. José Luis Garcia explica que un dels testimonis en què és basada l’acusació és el del cap de la Unitat d’Hospitalització Domiciliària de l’Hospital Mare de Déu dels Lliris, que va anar a donar suport als metges de la residència. Segons que diu, al primer moment ja va denunciar la mala organització proposada per l’empresa. “Era un professional i va dir que, del punt de vista organitzatiu, allò era un caos, i un caos amb un virus com el de la covid només podia dur a aquest final. Les conseqüències no són casualitats. Deien que el virus havia entrat a tot arreu, i és cert, però no a un nivell com aquest.”
Silencis de l’empresa i de la Generalitat
Quant a la investigació, el representant de les famílies demandants diu que han trobat a faltar molta col·laboració. “Hi han tirat capes i capes de terra perquè això passara, s’esborrara, s’oblidara. Els nostres advocats han demanat documentació tant a la Conselleria de Sanitat com a la de Polítiques Inclusives d’ençà del mes de juny del 2020, i el que passaven era tot molt escarit.” Ara, diu, amb el canvi de govern, sí que han tingut accés a més documentació. L’empresa, la multinacional Quavitae, també s’ha negat sempre a facilitar la tasca als advocats.
Domus Vi és la marca que la multinacional Quavitae fa servir per anomenar els centres per a gent gran. L’any 2020, durant la crisi de la pandèmia, tenia quinze establiments al País Valencià. Això eren més de dos mil llits per a interns. L’empresa tenia un concert amb la Generalitat i als seus centres hi havia residents que hi havien entrat de manera lliure i uns altres, gràcies al concert públic.
Dies dramàtics
De les 74 víctimes mortals de la residència tan sols han presentat la demanda els familiars de 18. Les causes, segons José Luis Garcia, són diverses. La primera és d’àmbit econòmic, perquè no tothom pot sostenir un procés judicial que ja fa més de quatre anys que dura. Però també hi ha el factor emocional: “Moltes persones no se sentien capaces d’afrontar emocionalment tot el procés.”
La raó és que les famílies dels residents a Domus Vi van viure aquells mesos de manera molt traumàtica perquè la comunicació amb els responsables de la residència pràcticament va desaparèixer. Durant les primeres setmanes de la pandèmia, la consellera de Sanitat, Ana Barceló, compareixia cada dia per donar les dades d’infeccions i de víctimes mortals. També era ella qui especificava l’impacte a les residències. Però al cap d’uns dies va deixar de donar les dades per separat. Els familiars dels usuaris de Domus Vi van perdre pràcticament tot el contacte amb l’interior. “En un moment donat ens van dir que se’ls havia trencat la centraleta telefònica i que els n’havien de dur una de Madrid. Va ser un caos”, diu el president de l’associació, que recorda que al grup de WhatsApp que ja tenien d’ençà del 2019, cada dia hi havia algú que deia que havia faltat o el seu pare o la seua tia o la seua mare. “Ells ens deien que no ens podien atendre a tots i que únicament cridarien a les persones que hagueren tingut alguna variació en l’estat de salut. No donaven xifres, però sabíem que el nivell de contagi era molt alt. I a vegades un dia et deien, mira, el teu familiar avui té febre, i l’endemà et deien, s’ha mort.” Arran d’aquesta situació, els familiars van demanar l’empara i la mediació de l’Ajuntament d’Alcoi per veure si podien tenir comunicació amb la Conselleria de Sanitat.
José Luis Garcia tenia una tia ingressada a la residència Domus Vi que es va morir uns quants mesos més tard de la crisi. No va ser directament per covid, però sí per les conseqüències del tractament que va rebre durant aquelles setmanes. Explica que tenia Alzheimer i que pràcticament no l’alçaven del llit. A conseqüència d’això, va fer llagues i li van haver de fer una amputació que finalment va posar fi a la seua vida.
El president de l’associació d’afectats diu que tots van al judici que començarà demà amb emocions contraposades. D’una banda, volen saber la veritat, però d’una altra, saben que durant les sessions sortirà informació i documentació que els tornarà a remoure els sentiments. “Volem saber què va ocórrer, però sabem que possiblement ens doldrà. Però no hi ha més remei.”
