“Teníem una vida i ens la van prendre”: el relat impactant de dos flamencs que van sobreviure al 17-A

El 17 d’agost de 2017 a les 16.56, en Mark de Boeck i Vera Renders, una parella flamenca, passejava tranquil·lament per la Rambla de Barcelona. Havien arribat aquell mateix dia i cercaven algun lloc on anar a sopar. De sobte, van començar a sentir crits i la Vera va desaparèixer entre el tumult. En Mark no la va tornar a veure fins dos minuts més tard, entre els cossos de més gent. Va ser el darrer dia de la vida que havien conegut fins aleshores.

Tots dos miren de fer memòria i recordar aquells fets d’ara fa cinc anys. Han tornat a Barcelona per assistir als actes commemoratius del 17-A i visitar els amics que, encara que sembli contradictori, els va donar aquella tragèdia. La Vera somriu quan recorda que la idea de viatjar a Barcelona va ser seva. Aquell estiu no tenien plans i li va proposar al seu marit d’anar a veure tot allò que havia llegit sobre Gaudí: “Massa calor i massa gent, però si ho vols, anem-hi”, li va dir en Mark, que prova d’imitar el posat resignat amb el qual va acceptar la proposta.

No van tenir gaire temps de gaudir de la ciutat. Van arribar el 17 d’agost mateix i després de la ruta de rigor amb l’autobús turístic, van anar cap a la Rambla. A l’altura del Palau de la Virreina, tot es va tòrcer. La Vera no recorda res d’allò que va passar. La memòria se li va esborrar i l’ha haguda de reconstruir a base de fotografies, notícies i les paraules d’en Mark. Ell sí que ho té gravat: “La Vera es menjava un gelat, i, de cop, vaig deixar de veure-la. Hi havia gent corrent, tot era molt caòtic; semblava la guerra. Però ni tan sols vaig veure la furgoneta. Després de dos minuts cercant-la, la vaig trobar a terra, aixafada contra un fanal. Va ser un moment molt dur perquè hi havia un cos al costat, un altre més enllà; la gent cridava. Em pensava que era morta.”

La descripció de les lesions patides per Vera Renders i la llarga rehabilitació a la qual es va haver de sotmetre ocupen dues pàgines a la sentència: traumatisme cranial, fractures del menisc, de la clavícula dreta, de tres costelles i de la pelvis, contusions pulmonars, ruptura del lligament creuat anterior i posterior… Va estar-se un any i mig a l’hospital, entre la cura de les lesions i la rehabilitació. Cinc anys després d’aquell dia fatídic, les seqüeles encara són visibles. S’ha de moure en cadira de rodes perquè li costa d’estar dempeus amb l’ajuda d’un bastó.

Una pre-jubilació traumàtica

Professora d’ofici, els metges li van dir que ja no podria treballar més i li van donar la pre-jubilació. Aquest va ser un dels moments més traumàtics: “Vaig sentir que em queia el món a sobre. Vaig haver de fer-me a la idea que ja no podria caminar mai més amb normalitat, que ja no podria fer mai més la meva feina; i m’apassionava. Tenia cinquanta-sis anys, ni tan sols havia pensat en la jubilació. I, de sobte, tot es va aturar.”

Arran de la sentència, el Ministeri d’Interior espanyol va indemnitzar la Vera amb 199.543,70 euros: “Són molts diners, sí. Però no ens cura d’allò que ens va passar. Les cames ja no em funcionaran mai més. Teníem una vida i ens la van prendre.” Quan va tornar de l’hospital a casa seva, reconeix que es va col·lapsar psicològicament i va necessitar medicació.

A en Mark no li importa explicar que encara es medica. Malgrat que no va ser ferit de gravetat, també es considera una víctima. També va ser indemnitzat, però amb una xifra simbòlica: 35 euros. “Fou la compensació corresponent d’haver anat a l’hospital perquè em curessin una contusió del braç. Quan la Vera estava ingressada, vivia a Barcelona i vaig haver d’assumir totes les despeses. També l’atenció psicològica que vaig necessitar. Vaig aportar la documentació a l’estat espanyol, però no me la van acceptar.” Malgrat tot, reconeix que han rebut molt de suport del consolat de Bèlgica a Barcelona i de la gent que va conèixer les hores després de l’atemptat: “A la sala d’espera de l’hospital, la gent m’oferia menjar i begudes. Un veí fins i tot em va donar el seu telèfon per si em calia res.”

En Mark i la Vera van seguir de prop el judici dels atemptats de Bèlgica estant. Ho feien mitjançant videotrucades i amb un servei de traducció. També van rebre força documentació sobre els fets. Però admeten que comunicar-se amb la justícia espanyola en el moment de fer les apel·lacions fou tota una odissea. “Va ser una de les grans complicacions. No acceptaven documentació en anglès, francès ni holandès. Solament en castellà. Els advocats van tenir moltes dificultats. Com pot ser? És l’any 2022!”, exclama en Mark.

Els costa de valorar la sentència. “Què és, una sentència justa?”, es demana en Mark. D’entrada, consideren que els condemnats no formaven part del nucli de la cèl·lula terrorista, però és quan pensen en qui va morir que apareixen els sentiments contrariats. I de preguntes sense resposta, diuen que encara n’hi ha moltes. Una de les quals és el desconeixement dels fets: “No sé què em va passar. Durant el judici, vam veure vídeos i imatges sobre els atemptats, però no sé exactament què em va passar.” I l’altra: “Com és possible que la furgoneta pogués entrar en un lloc en què hi havia tanta gent caminant?”

A en Mark i la Vera, aquell 17 d’agost de 2017 els va canviar la vida, però no li guarden rancor a Barcelona. Per això, d’ençà de l’atemptat, han tornat cada any a la ciutat per assistir a l’acte commemoratiu, excepte durant la pandèmia del coronavirus. Es retroben amb més víctimes, amb amics i amb la gent amb qui van viure les hores més intenses, com ara el personal sanitari. Els estan molt agraïts a tots plegats, i així els ho van fer saber el 2017 quan els van enviar unes targetes en què es podia llegir: “Moltes gràcies.”