17.01.2016 - 22:00
|
Actualització: 18.01.2016 - 15:02
Cercava un vivàrium per poder-hi conrear planters d’aquestes espècies mentals que m’ataquen quan menys ho esper i em deixen exhaust perquè no en puc saber les influències que exerceixen damunt la còrpora i els sentiments. El procés de demolició sord i implacable es pot aficar pels cruis d’aquestes cèl·lules nervioses que amb les dendrites arbòries embardissen amb creixements fràgils cadascuna de les estances del meu pensament arrambant-se als vidres de les idees per tenir una mica de llum.
Transformar la mediocritat de cada dia, seria això el miracle que pot acomplir l’escriptura? Un aire de fornal ix del dolor d’estimar i saps que aquesta camada és l’única drecera on hi hauria la possibilitat de trobar alguna veta de clorofil·les i de sabes. Mira aquest núvol de gavines, amb les ales tallades de fosca, damunt l’esclat de les veles de les embarcacions llunyanes dins l’aire color de nacre.
La passió destructora també és un enigma i forma part de nosaltres. El mal no ens és pas aliè. I el tacte sec de les flames de la festa et pot fer enfollir.
Visc una mena d’aclaparament asserenat, anunci del repòs darrer. Som un laberint amb un circuit tancat en què el silenci i la denúncia, l’emoció i la ironia, la veu i l’eco ressonen inextricablement els uns amb els altres.
Sabem que estam foradats per la paraula, que la matèria surt del so, que som un tub obert pels dos extrems, i el mot és la música que habita aquest buit.
Heus ací com Biel Mesquida recita el text:
