Temps per a llegir

Sempre m’ha agradat recomanar llibres –i que me’n recomanin–, seguir els gustos dels lectors per poder encertar-la cada cop més, i els meus amics estan molt acostumats que els digui: “Llegeixo un llibre que t’encantarà.” Allà on vaig més perduda, però, és en la literatura infantil i juvenil. Si penso en la meva pròpia experiència, treia petroli de qualsevol cosa: els missals, els llibres d’escola, el TBO. Quan vaig estar interna i llegir era una activitat gairebé clandestina, m’amagava per llegir llibres prohibits, com ara el Diario de Ana María i els de Martin Vigil. Quan em va tocar com a mare, vaig arreplegar l’època de Harry Potter i El senyor dels anells, de manera que, entre els contes de Grimm, els Teo i aquells totxos que fan feredat tampoc no vaig aprofundir gaire en la qüestió. Per això m’ha interessat el llibre Lectures que fan lectors, de Cristina Correro i Joan Portell, que he pogut llegir aquests dies.

Mentre intentava d’omplir el forat de la meva ignorància, no deixava de venir-me al cap una idea recurrent: el problema no és que no hi hagi històries, és que no hi ha temps. Quan era jove, creia que llegir era una necessitat vital sense la qual no podia passar ningú. Sempre em preguntava quan llegien les persones que coneixia, no tenia cap dubte que ho feien. I m’obsedia la idea de trobar alguna feina que impliqués llegir. Quan la vaig aconseguir, de seguida em vaig adonar que allò que per mi és “llegir” no és llegir llibres o articles de lingüística. Per mi “llegir” és llegir ficció (preferentment), poesia, assaig, articles d’opinió, entrevistes, etc. Llegeixo molt i això no vol dir en cap cas que sigui una bona lectora, més aviat sóc una addicta que sempre en vol més. La qüestió és: d’on trec el temps per a llegir?

Llegir generalment és un acte solitari, per això la soledat no em pesa, senzillament és un temps que tinc per a llegir. I hi ha molts moments en què estem sols que ens brinden l’oportunitat de llegir. Les esperes, sigui en una parada d’autobús, al CAP o al cinema (sí, també llegeixo de peu dret). Al transport públic. Abans es veien molts llibres al tren o al metro, ara els han substituït els mòbils (això no vol dir que no es llegeixi). En sortir de classe. Quan surto de classe m’agrada seure una estona abans de pujar al despatx i llegir.

Hi ha moments en què llegir és clarament improcedent i jo no sempre me’n puc estar. Quan portava el meu fill a jugar el partit de cada setmana, aprofitava l’estona entre que ells es preparaven i començava el partit per llegir, i també durant la mitja part. A vegades continuava llegint quan el partit ja havia començat, però això creava incomoditat a les altres famílies i vaig optar per estar-me’n. De Buchi Emecheta vaig aprendre que el cinema podia ser un bon cangur. Ella, que tenia cinc fills, els portava al cinema i, mentre durava la pel·lícula, ella escrivia. Nosaltres, fins que el futbol no ens ho va impedir, anàvem cada diumenge al cinema i, si la pel·lícula no m’interessava, em quedava a fora llegint.

Sempre llegeixo a les hores de menjar, diuen que no és bo i no sé quantes coses terribles, però aquest és un plaer irrenunciable. Una vegada vaig coincidir amb el meu germà en un restaurant. Quan vaig arribar, ell ja estava entaulat i llegint (la mare ens va deixar en herència aquesta passió per la lectura). El vaig saludar, però era tan evident que tenia ganes de llegir, que me’n vaig anar a una altra taula per poder fer el mateix. Per a cap dels dos va ser un comportament anòmal; senzillament, volíem fer una de les coses que més ens agraden i la vam fer. Al cap d’uns dies, però, una amiga de tots dos ens va explicar que algú que era al restaurant li havia dit: “Saps què he vist…?”

Un altre dels llocs privilegiats per a la lectura són els hotels. Aprofito sempre que hi vaig per feina per omplir les hores mortes de lectura, però també tinc un d’aquells plaers inconfessables. A vegades m’escapo un dia o dos per llegir. Fins i tot a vegades quan sóc a casa m’imagino que soc al vestíbul d’un hotel llegint. Perquè als hotels la culpa i la responsabilitat desapareixen. No hi ha unes altres feines a fer, ningú no et diu res, no t’espera ningú. El vici és tan gran que, a vegades, fins i tot quan vaig amb més gent, jo em quedo a llegir mentre ells van a fer turisme. I hi ha qui no entén que faci quilòmetres per anar a llegir, però és que el que et donen els viatges justament és temps. I jo, si tinc temps, l’aprofito per llegir.