21.01.2020 - 21:50
En ple temporal de llevant sobre el país, no deixa de ser irònic que, des de dilluns, s’imposi la sensació que som entrats en els temps d’una ben esmaltada estabilitat institucional. En efecte, de cop i volta, tant la Generalitat com l’Ajuntament de Barcelona treuen a la llum, amb greixada i sospitosa coordinació, els acords per als pressupostos d’aquest any entre distintes forces polítiques –uns pressupostos que, en el cas de la Generalitat, eren prorrogats des del 2018 i, pel que fa a l’ajuntament, des que Ada Colau va accedir a la batllia l’estiu del 2015. En el cas de la Generalitat, és la Vice-presidència del govern, en mans d’ERC, la que atrau cap a la seva òrbita la força parlamentària dels comuns, amb el vist-i-plau tàcit, per moltes distàncies que hi vulgui marcar, del PSC, que fa d’advocat del diable, en nom del govern de Pedro Sánchez, com per mantenir el corral vigilat. En el cas de l’ajuntament, són els comuns i el seu aliat, el PSC, els que atrauen cap a la seva òrbita ERC i, per afegitó, JxCat –aquella ‘dreta catalana del 3%’, tan blasmada per Pablo Iglesias a l’inoblidable míting d’Horta! Com de passada, fa quatre dies que la fiscalia de l’estat avala deixar en suspens la inhabilitació del president Torra i ahir, dimarts, ja se’ns informa que Pedro Sánchez vindrà a Barcelona a entrevistar-se amb el MHP –naturalment, rebaixat a la categoria de president d’una autonomia més. Quin formidable joc d’escacs per a la nova hegemonia de l’estabilitat dialogant o, si ho volen, del diàleg estabilitzador! (Vet aquí l’aportació del ‘mestissatge’ –tan estimat pels que seuen a la taula dialogant, dialogadora i dialoguista amb l’estat, a fi d’estalviar-nos perniciosos essencialismes nacionalistes– a la lampisteria política d’urgència.)
La pregunta que plana per damunt de tanta logística de Saló dels Passos Perduts decimonònics és la següent: per què tanta pressa? Per què són tan urgents, de cop i volta, les ‘necessitats’ de la gent, els deures de ‘l’estat del benestar’ amb la parròquia ciutadana, els ‘consensos de futur’ amb adversaris aferrissats? Què ha canviat, realment, que fessin comprensibles, i àdhuc perdonables, els últims anys a la Generalitat i a l’ajuntament de la capital, perquè sigui considerat d’obligat acompliment l’aprovació dels pressupostos? A una servidora, i digueu-me ingenu, se li acuden dues raons: una, de tàctica i una altra, d’estratègica.
Mirin, la tàctica no és sinó: a) el suport per terra, mar i aire al govern de Pedro Sánchez com a mal menor envers la imparable onada feixistoide que, segons els mossos de les escorrialles (vulgo, palanganeros de loza de Fayenza) del poder realment establert, podria pujar al poder si Catalunya (o sigui, els partits catalans que detenen l’ajuntament de la capital i el govern de la Generalitat) no posa de la seva part tot el tall, la cansalada i, si cal, els ossos a l’olla podrida del poder realment existent; b) el refet sistema partidista, que recupera el pols i l’afany d’hegemonia, i se situa en la línia de sortida de les pròximes eleccions autonòmiques al Principat, destinades a soldar-lo amb l’estat i a instaurar la ideologia neoautonomista, amb la posada en marxa d’un nou projecte d’estatut; c) i no menys important: establir un curtcircuit entre l’independentisme i el control de l’economia, fent uns pressupostos subjectes als equilibris de l’estat –sotmès, alhora, als equilibris imposats per l’FMI, el Banc Mundial i Brussel·les–, amb què es talla qualsevol possibilitat que l’independentisme, des del poder que ocupa actualment al palau de la Generalitat, arribi a les capes populars com una força trencadora, disposada a lluitar pels seus interessos contra l’ofec antisocial de la despesa pública. És clar que ja ens diran que això és millor que res; o que estem disposats a no complir amb el dèficit zero que vol imposar l’estat; o que aquests consensos són de futur i aquests pressupostos són de ciutat, i etc., etc., etc. Si no fos que el fet polític, el fet irrefutablement polític, amb efectes morals sobre la consciència de l’independentisme de peu, és que l’independentisme fa uns pressupostos autonomistes, als ulls de tothom, en plena retirada de la seva lluita pel poder polític propi i de submissió a l’estabilitat política d’Espanya.
I continuïn mirant, si us plau, perquè l’estratègia no és sinó: a) el propòsit de posar davant els ulls de tothom que l’independentisme no és capaç de generar poder propi –la veritable raó de ser d’un moviment d’alliberament nacional–, i que s’ha de convertir en una peça més del tauler polític, apta per a disputar únicament l’hegemonia neoautonomista, però negant-li la possibilitat de transformació política, social i moral del conjunt del país –no diguem de la nació sencera, dels Països Catalans; b) en conseqüència, l’independentisme no pot tenir tampoc una estratègia econòmica pròpia, sinó que s’hauria d’acoblar, mal que bé, amb forces contràries als seus propòsits, diluint l’especificitat del teixit socioeconòmic català en el magma de les lleis espanyoles més o menys consensuades, en un intercanvi vergonyant –i, si cal, vergonyós– de cromos partidistes; c) finalment, i no menys important, la crisi d’hegemonia de l’estat a Catalunya es pretén tancar per dalt, deixant de costat tot el poder popular cristal·litzat l’1-O i miserablement dilapidat per uns partits anomenats independentistes per seguir el corrent que els negava, però que, en el fons, com van demostrar els successius fiascos de l’octubre del 2017, mantenien mentalitats, comportaments i formes de relació amb les masses més pròpies de l’autonomisme claudicant que de cap projecte nacional alliberador. Aquests dies, les declaracions del major Trapero davant un tribunal retort, abominablement neofranquista, propi de la comissaria de Via Laietana, ens deixa el regust amarg de la falta d’estratègia dels dirigents independentistes i, en particular, de com l’absència de mobilització al carrer descarrega en els acusats –per molt que ells demanessin ‘prudència’– una defensa personal que, amb tota la solidaritat que es mereix, crea una confusió general de conseqüències imprevisibles per a les lluites que encara ens esperen.
No cal dir que aquests escenaris, meravellosament dissenyats pels ideòlegs de les necessitats materials en substitució d’una llibertat no menys material, però més transcendent, han de patir –i patiran– tant les contradiccions internes al propi sistema –entre més, per exemple, el xantatge espanyol perquè els dialogadors catalans passin per l’adreçador en termes de ‘progressisme favorable a Espanya i Catalunya’–, com les que els han d’arribar des de fora –entre més, les línies de força socials i nacionals que, tard o d’hora, poden reunir-se en un sol feix.
Però, ara com ara, les cartes les reparteixen els apuntadors del poder (vulgo, mamporreros) i em sembla a mi, humilment, que no els hauríem de treure l’aixovar de gorra.
