21.11.2023 - 21:40
El temps és el principi democràtic, contràriament a l’espai que és aristocràtic. Així, doncs, el temps no pot ser llogat: ningú és capaç d’afegir un segon a la seva vida
Ernst Jünger, primer diari parisenc, 22 de juny de 1942
Príam, rei de Troia, va a la tenda d’Aquil·leu, cabdill dels mirmídons, per demanar-li el cos del seu fill, Hèctor, mort per Aquil·leu en venjança per la pèrdua del seu amic Pàtrocle a mans d’Hèctor.
“I el diví Aquil·leu va tornar de nou a la seva tenda i es va asseure a la paret del fons, en el ben llavorat seient d’on s’havia aixecat, i llavors digué a Príam aquestes paraules: ‘El teu fill, ancià, ha estat rescatat, tal com tu em demanaves! Ell jau sobre un llit i, en trencar l’alba, quan te l’enduràs, podràs contemplar-lo! Mes ara pensem en l’àpat del vespre, car Níobe de bella cabellera també es recordà del menjar, i això que ella perdé dotze fills dins el seu palau, sis noies i sis nois a la flor de la vida. Apol·lo occí els nois amb el seu arc de plata, irritat contra Níobe, i la fletxera Àrtemis feu morir les noies, perquè Níobe havia pretès rivalitzar amb Leto de galtes boniques dient que Leto havia tingut tan sols dos infants, mentre que ella era mare d’una nombrosa fillada. I els fills de Leto, a pesar que només eren dos, van llevar la vida a tots els que Níobe havia infantat. Jagueren nou dies damunt la seva sang, i ningú no els anava a enterrar, puix que el Crònida feu que la gent restés petrificada, però, al desè dia, els déus Uranions els van sepultar, i Níobe, exhausta de tant vessar llàgrimes, pensà aleshores en el seu nodriment. I ara entre roques, en les desertes muntanyes del Sípil, on diuen que tenen el jaç les divines nimfes, que a les ribes de l’Aqueloos s’adeliten en les danses, Níobe, malgrat que és de pedra, paeix les sofrences que els déus li infligiren. Au, doncs, diví ancià, pensem també nosaltres en el nostre aliment! Ja tornaràs a plorar el teu fill quan l’hauràs dut a Ílion, que allí prou que et farà escampar llàgrimes!’
Digué. I el lleuger Aquil·leu va aixecar-se d’un salt i anà a degollar una ovella blanca, que els seus companys escorxaren i van preparar amb molta cura: la van trinxar com calia i enfilaren amb astos els trossos i, havent-ho cuit tot destrament, ho retiraren del foc. I Automedont tragué els pans i els distribuí per la taula en unes belles paneres, però, els trossos de carn, fou Aquil·leu qui els va repartir. I ells allargaren les mans al menjar que tenien servit davant seu i, un cop satisfet el desig de beguda i de menja, el Dardànida Príam va esguardar Aquil·leu i restà admirat de la seva figura i de la seva bellesa, car, vist de cara, era com els déus. I Aquil·leu admirava també el Dardànida Príam, el seu noble aspecte i les seves paraules. I, quan ja s’hagueren recreat tots dos mirant-se mútuament, l’ancià Príam, als déus comparable, fou qui primer va rompre a parlar: ‘Disposa que em parin un llit sens trigança, criatura de Zeus, per poder anar a jeure tots dos de seguida i, rendits pel dolç son, reposar a plaer, car encara els ulls no se m’han tancat sota les parpelles d’ençà que el meu fill va perdre la vida a les teves mans, puix que no faig sinó lamentar-me i paeixo un sens fi de sofrences rebolcant-me en el clos del meu pati, enmig de la femta. Aquí he menjat per primera vegada, i he deixat lliscar gola avall el vi que centelleja. No havia tastat res fins ara!’
Digué. I Aquil·leu donà ordres als seus companys d’armes i a les seves esclaves que paressin dos llits sota el porxo amb uns finíssims llençols de color de porpra, i que al damunt hi estenguessin flassades i, a més, unes capes d’abric de llana gruixuda per a poder cobrir-se. I les esclaves van sortir de l’estança duent una torxa a la mà i, obrant amb diligència, van parar els dos llits. I Aquil·leu de peus àgils digué llavors a Príam fent broma dels cabdills aqueus: ‘Dorm aquí fora, bon ancià, no sigui que comparegui un membre del consell aqueu i entri dins la tenda, un dels qui venen sovint a asseure’s al meu costat per deliberar sobre les decisions que hem de prendre, com és el costum. Si cap d’ells et veiés en la fugaç negra nit, correria a dir-ho a Agamèmnon, pastor de tropes, i tal vegada el rescat del cadàver retardaria! Mes, au, respon a la meva pregunta sense amagar-me res! Quants dies vols per tributar al diví Hèctor les honres fúnebres perquè mentrestant jo m’esperi i contingui les tropes?’
I l’ancià Príam, als déus comparable, li feu de resposta: ‘Si és ben de veres que em permets dur a terme el sepeli del divinal Hèctor, tindràs, Aquil·leu, la meva gratitud per haver-te comportat així! Ja saps que nosaltres vivim assetjats en la nostra ciutat, i que la llenya l’hem d’anar a cercar lluny, a dalt les muntanyes, i els troians tenen molta por. Ens caldrien nou dies per a plorar-lo dintre el palau, al desè el sepultaríem, i el poble faria l’àpat funeral: a l’onzè, bastiríem un túmul sobre la seva tomba i, al dotzè, reprendríem la lluita, si fos necessari.’
I el diví Aquil·leu de peus ràpids li va respondre: ‘Tot es farà, ancià Príam, tal com tu desitges, car jo suspendré la guerra durant el temps que demanes!’
I, dit això, va estrènyer la destra del vell, agafant-la pel puny, per tal que en el cor ja no temés gens. I Príam i l’herald anaren a colgar-se al porxo de la tenda, amb els seus assenyats pensaments. I, d’altra banda, Aquil·leu va adormir-se al fons de la tenda sòlidament bastida; i al seu costat descansava Briseida de galtes boniques.”
Ilíada, XXIV, pp. 1037-1041. Traducció de Montserrat Ros.
Martorell, Adesiara, 2019.
