17.04.2016 - 22:00
|
Actualització: 17.04.2016 - 23:48
Escolt –par l’orella amb tota l’atenció possible– els arbres del jardí, que són una fàbrica d’ulls, de mots, de branques, de nius, de fulles, de clarors, de gemes, d’absències, de clorofil·les, d’ombres, de verdors i d’horitzons sens fi.
Cal acostumar-se a esdevenir mortal, cal acostumar-se a la mort que portam dedins, això repeteix la veu de la primavera, que esclata de naixences i alçaments de sabes que obliden la llei de la gravetat.
Algú canta entre la remor de l’oratge: si sou pedra, siau amant; si sou planta, siau sensació; si sou humà, siau amor.
Oh, joia dels ocells!
El jardí bressola els lliris grocs del meu silenci i l’ullastre gemega dolçament nuus d’aire per les branques més altes.
Oh, respiració dels núvols!
L’aigua de les llàgrimes obre les pàgines del meu esperit per modular en els rosers salvatges del cervell les gràcies espinoses i ardents que atien els focs del cor de la terra.
Oh, engany de la revelació!
L’expressió justa si crea llum, si troba l’escletxa, si retura el temps, si despulla el somni, si teixeix el vent, si fa brillar les gotes d’aigua com la rosada, és una boia dins el teatre dels naufragis.
Oh, festassa de retrats de l’amat!
L’ombra sorgeix de les fesomies que et mostren les empremtes dins l’argila rogenca amb les besades de l’amor més intens, les vibracions tendrals del sentiment convuls, les carícies sadomasoquistes del contacte: sents el bosc volcànic de laves incandescents que redolen per les còrpores nuades?
[Tot seguit podeu sentir l’article de Biel Mesquida recitat per ell mateix.]
