10.06.2019 - 21:50
|
Actualització: 11.06.2019 - 09:30
Explica el budisme que fa 2.500 anys una cobra va emergir de la terra i es va col·locar a sobre de Buda per protegir-lo de la pluja, ben bé com si fos una caputxa o un paraigua. Aquesta serp era una naga, una mena de semideessa que apareix tant en l’hinduisme com en el budisme.
Per aquest motiu, en algunes comunitats de l’Àsia les serps s’han convertit en animals venerats que, fins i tot, mereixen de viure en temples. És el cas de Twante, un petit poble no gaire lluny de Yangon, a Myanmar. De fa uns anys, els monjos i sobretot les monges de la pagoda Baung Daw Gyoke tenen cura d’un bon grapat de serps.
Algunes hi han arribat pel seu compte, diuen. Unes altres, perquè algun veí les ha trobades al camp i les ha dutes a la pagoda. Clergues i serps coexisteixen en inesperada harmonia, però no són els únics que viuen al temple.
Paing Paing és un jove de 19 anys que ha crescut veient com les serps canvien de pell i repten entre estàtues de Buda. El seu pare va morir quan ell era petit, i d’aleshores ençà ha viscut amb els monjos.
Paing no té braços. No sap explicar gaire bé com va perdre les extremitats superiors (o no ho vol explicar), tot i que deixa entendre que no recorda haver-ne tingut mai. ‘No tinc braços, però ho puc fer tot amb els peus’, diu amb un somriure. Ara estudia enginyeria a la universitat i té cura dels infants que viuen a la zona. Quan té temps lliure, ho aprofita per practicar l’anglès amb els pocs turistes que visiten la pagoda.
La pagoda de les serps
Gràcies a ell, vaig arribar a l’edifici conegut entre els locals com a Mwe Paya (literalment, ‘pagoda de les serps’). És al bell mig d’un petit llac, si bé ara encara és mig sec, perquè la temporada de pluja tot just ha començat aquesta setmana. S’hi accedeix per quatre ponts ornamentats.
Tot i que un ja s’espera què es trobarà a l’interior, és impossible no quedar bocabadat. Desenes de serps descansen i repten per la sala. Són pitons birmans, una de les espècies més grans del món. Segons els monjos, n’hi ha quaranta-tres. Algunes de les habitants del temple arriben a fer més de cinc metres i pesen més de 70 quilos.
La majoria reposen a les finestres, on reben l’escalfor del sol. Unes altres s’entortolliguen entre les branques de l’arbre fals que uneix el centre de terra de l’habitació amb el sostre. També n’hi ha que es desplacen per sobre de les figures budistes i algunes altres, senzillament, vagaregen pels racons.
Tot plegat genera una barreja d’admiració, respecte i temor. Si bé els monjos i Paing insisteixen a dir que les serps no són perilloses, ningú no vol molestar-les amb una trepitjada inesperada. Els pitons birmans no acostumen a ser cap perill per als humans, però poden atacar si els provoquen, encara que sigui molt rarament. A Florida, on són una espècie invasora, s’han registrat casos en què han caçat animals tan grossos com cérvols o al·ligàtors.
Però a la pagoda tenen una dieta molt més lleugera. Uns quants brics de llet de vaca s’acumulen al costat de l’altar. Es compren gràcies a les donacions dels visitants. Els monjos diuen que és l’únic aliment de les seves companyes d’habitació. Tot i això, Paing confessa a cau d’orella que també mengen conills, cosa que explicaria el perquè de la seva mida descomunal.
Les ‘nagues’ i els homes
De tant en tant, apareixen birmans que volen presentar els seus respectes a les serps. Vénen carregats de desitjos i esperances. Diuen que les nagues escoltaran les seves peticions. Però la norma és que només es pot demanar un desig cada vegada.
És fàcil distingir qui ve habitualment i qui s’ha acostat des d’un altre poble. Els més veterans s’agenollen i resen davant les serps com qui ho fa encarat a una estàtua. Es posen dempeus i, en la majoria de casos, ofereixen uns diners com a donació. Tot, amb absoluta naturalitat. En canvi, els nouvinguts ho fan amb molta més cura i respecte. Alguns, fins i tot, intimidats. Després demanen de tocar la serp i fer-s’hi una fotografia.
Sovint, l’encarregat de fer la instantània és una persona que, com Paing, també viu al temple ajudant els clergues. Com era d’esperar, al voltant de l’interès creixent per la pagoda es va originant, també, la possibilitat de fer negoci. Per uns 0,60€ el visitant pot tenir una fotografia impresa agafant un pitó gegant. Això sí, l’entrada continua essent gratuïta.
Les serps semblen ben cuidades i còmodes amb els humans. Tot i això, el tracte que reben dels cuidadors encara és com el que reben la resta d’animals en aquesta part del món. És a dir, com a eines més que no pas com a éssers vius. Formen part de la seva cultura. Si veuen una serp que va cap a algun lloc on no hauria d’anar, l’agafen i la llencen sense gaire tacte a l’habitació.
El pitó birmà és una espècie amenaçada perquè històricament s’havia caçat per aprofitar-ne pell. A diferència d’altres espècies, els pitons rarament s’han fet servir com a aliment, però sí que molts camperols opten per treure’s un problema de sobre si se’n troben algun pel camp. Per aquest motiu, no deixa de ser una bona notícia que els pagesos del voltant de Twante els portin a Mwe Paya en compte de matar-los.
Entre camps i budes
A Paing no li agrada que el viatger es quedi només amb la imatge de la pagoda de les serps. Si bé reconeix que és la seva part preferida, la zona té molts altres atractius. Un d’aquests és el temple xinès, construït imitant l’arquitectura dels veïns del gegant asiàtic. No gaire lluny també hi ha el temple dels 1.000 budes, un espai on es troben centenars d’estàtues idèntiques de Buda, totes barrejant el blanc de la pell amb el vermell intens de les túniques.
Mwe Paya és a uns tres quarts d’hora de Yangon. Només s’ha de travessar el riu amb un ferri i recórrer uns pocs quilòmetres de carretera. L’experiència és d’allò més interessant perquè a l’altre costat del riu Yangon la vida és molt diferent de la de l’antiga capital de Birmània. És un altre món. Hi ha camps d’arròs i paisatges verds a tot arreu.
Allà, hi ha un llac que acull un santuari de serps majestuoses. Quaranta-tres pitons birmans prenen el sol i fan el gandul mentre veuen com alguns humans se’ls acosten tot fent reverències. Mwe Paya no és lloc per a ofidiofòbics.
Més capítols de la sèrie ‘La volta al món sense bitllet de tornada’:
—(1): Un nou ‘margaix’ a Mongòlia
—(2): A Ulan Bator, vivint entre sedentaris
—(3): Comprant cavalls a Mongòlia
—(4): Els perills de cavalcar per Mongòlia
—(5): Compartint sostre amb cinc àguiles daurades
—(6): Com és la vida dels nòmades de Mongòlia?
—(7): Per què val la pena de viatjar fent autostop
—(8): La Xina de l‘alta tecnologia i el control extrem
—(9): L’orquestra simfònica dels trens xinesos
—(10): L’autèntica religió d’Hong Kong
—(11): Els paradisos naturals d’Hong Kong
—(12): El dia que les treballadores domèstiques inunden els carrers d’Hong Kong
—(13): Una setmana qualsevol quan viatges amb 3 euros el dia
—(14): Què cal portar a la motxilla quan fas un gran viatge?
—(15): Un Nadal a la Cotxinxina
—(16): Una gallina et pot salvar la vida al Vietnam
—(17): Com funciona Couchsurfing, la plataforma per a viatjar sense pagar allotjament
—(18): Emboscada entre cocoters
—(19): Nòmades digitals: viure viatjant gràcies a internet
—(20): El llac de Ta Dung, la joia desconeguda del sud-est asiàtic
—(21): Ser dona i fer la volta el món tota sola
—(22): Cao Dai, la jove religió que combina Buda, Jesús, Victor Hugo i Lenin
—(23): S’hauria d’abolir una festa com Nadal si això fos millor per a l’economia?
—(24): El Vietnam: l’última supervivent de la secta del coco
—(25): Viatjar només caminant és una bogeria
—(26): Xocs culturals i anècdotes de la Cambotja rural
—(27): ‘Worldschooling’: com és educar els fills gràcies als viatges i lluny de les escoles convencionals?
—(28): Checkpoint 17
—(29): El testimoni del nen que va sobreviure al camp de concentració més letal del genocidi cambotjà
—(30): Disparar a policies (amb pistoles d‘aigua) per celebrar l‘arribada de l‘any 2563
—(31): Dormir en temples, un allotjament místic, alternatiu i gratuït
—(32): 971.400 passes: travessant Cambotja a peu
—(33): Per què els tailandesos estimen tant la seva monarquia?
—(34): L’oasi urbà més important de l’Àsia, en perill
—(35): El turisme de motxilla conquereix Pai
—(36): El sopar il·legal i el tercer ull
