Tempesta perfecta a l’aeroport del Prat

A casa sempre diuen que sóc un exagerat volent arribar tan d’hora a l’aeroport. Quan viatjo sol m’agrada arribar molt d’hora i observar i fins i tot treballar o llegir als aeroports. Viatjant en família intento fer prevaldre la màxima que mai saps què pot passar anant amb criatures. Això ens ha salvat, avui, a l’aeroport del Prat. Hi hem arribat a les deu menys deu i hem aconseguit passar el control de seguretat a les onze i vint minuts. Deu minuts després començava l’embarcament del nostre vol de Vueling.

L’aeroport tornava a mostrar la seva imatge més caòtica. Per aconseguir arribar fins a la cua dels taulells de la companyia hem hagut de passar pel mig d’una riuada de gent que arribava des de la porta de l’edifici fins al control de seguretat. Allà hi havia els homes i dones responsables del caos: una part dels treballadors de l’empresa Eulen, que s’encarrega de la seguretat privada a l’aeroport, i que practiquen una vaga de zel.

A les deu del matí es calculava que per arribar des de la porta a travessar el llindar del control podia trigar-se una hora i mitja, a la qual s’havia d’afegir el temps invertit a aconseguir facturar maletes i obtenir targetes d’embarcament. I sorprenentment, malgrat el caos, regnava la calma. Una calma tensa, tot s’ha de dir, però calma. La gent feia la cua de manera resignada, amb una mollor important, incomprensible. Per un moment he pensat que érem a Europa.

A la companyia hi ha quatre taulells per a les persones que viatgen amb famílies. L’al·lota que ens atén és molt simpàtica i a banda de fer-li festes a les criatures no té cap problema a explicar què passa: ‘Són els guardes de seguretat, fan una vaga encoberta, una vaga de zel, i paren tothom i ho fan tot molt lent, ni tan sols a nosaltres ens deixen passar. Teniu sort d’anar amb nens, però també trobareu molta cua, mínim 45 minuts.’

Amb aquestes perspectives tan engrescadores arribem a la cua d’embarcament exclusiu per a famílies que viatgen amb nens amb carret. El pas del control de seguretat, en un dia punta de l’estiu, no dura més de deu minuts. Avui hem trigat cinquanta-cinc minuts llargs per aconseguir passar el control. Hi havia nervis acumulats, entre altres coses perquè els infants no n’entenen, de vagues, i s’inquieten més. Alguns viatgers que no volien fer la cua han demanat a alguna família que els colés com a parents seus. No ho han aconseguit.

L’empresa Eulen té dues menes d’empleats a l’aeroport. D’una banda hi ha els informadors que vesteixen amb samarreta blava i que entomen com poden la vaga de zel dels seus companys, i els de la camisa verda, que són els autèntics guardes de seguretat i que tenen convocada una aturada oficial a partir del dia 4 d’agost. Els de la samarreta blava van desbordats donant informació als qui la demanen, però traient-se les puces de sobre: ‘Jo no el puc passar, tothom em plora dient que perd l’avió, així que faci la cua com els altres’ és la frase que repeteixen més sovint. Un noi que plega a les onze mira frisós el diari. ‘Em queda mitja hora d’infern i tot el merder per a vosaltres’, diu a un company. Evidentment, en castellà. Excepte a la megafonia i a les queixes dels passatgers, el català sembla inexistent a l’aeroport de Barcelona. I una altra frase encara més repetida: ‘No és culpa meva, haver vingut amb l’antelació suficient que diuen les companyies, tres hores, i no estaria patint per si perd l’avió’, repeteixen tres cops a la senyora que va darrere meu, també amb criatures, i que té l’avió 45 minuts abans.

Continuo fent la fila i observant com pel costat passen amb celeritat els passatgers de classe business, que aquests sí que tenen una entrada especial per a ells, sense haver de fer la gran cua. Quan les filles de la dona que va davant meu li demanen a la mare per què aquests senyors passen tan ràpidament ella respon: ‘Perquè són uns tifes que han pagat molt precisament per evitar haver de fer cua. Però no us preocupeu, les seves vides estan plenes de diners i de privilegis, sí, però també d’infelicitat. Mai no sabran si els estimen de veritat o pels seus diners, i això és la pitjor incertesa en què pot viure una persona.’ Les nenes es queden conformades i continuen jugant amb uns peluixos del Mic, el ninot de TV3 que acaba de fer deu anys.

I arriba el moment de la veritat, ja som a les envistes del control. Ens demanen les targetes d’embarcament per escanejar-les. I demano a la noia –vestida amb samarreta blava i de l’empresa Eulen– si sap què passa: ‘Ha vist vostè la pel·lícula de La Tempesta Perfecta? Doncs aquí passa igual: hi ha molts passatgers, una alta concentració de vols coincidint amb les dates en què ens trobem i a més a més hi ha la vaga de zel dels guardes de seguretat. Això no té res a veure amb la policia. Paren tot el món i van molt lents a propòsit per generar un caos i els qui ens mengem el merder som nosaltres. I a més a més, no hi ha dret que això ho facin a la cua dels nens. M’agradaria veure’ls, a ells, havent d’aguantar això amb els seus fills. No hi ha dret a maltractar així els infants.’

Finalment veig l’home que m’ha fet perdre una hora de temps de la meva vida. Es dedica a fer la vida impossible a tothom, abusant de la seva superioritat, pensant-se que per un dia ell té el poder de decidir sobre les nostres vides. Decideix que farà control aleatori de seguretat a tres de cada quatre passatgers. Me’n salvo. Reconec que si m’hagués tocat a mi el control aleatori m’hauria costat molt no fer-ne una de grossa. No suporto les cues i menys quan qui decideix que la faci és un trist home que avui s’haurà sentit realitzat per primer cop a la seva vida. Portem tres ampolles d’aigua per a les nenes. Les tres són analitzades rigorosament per un guarda de seguretat d’Eulen que, com que és el mateix que ha de mirar amb la càmera els objectes que han de passar per la cinta, la té parada una bona estona. Aquest mateix home, seixantí, poc feiner i mal feiner, pregunta a una companya: ‘Hi ha gaire gent, a fora?’ ‘Ple a vessar’ respon ella. ‘Millor, anem bé’, contesta ell. Tot això en castellà, per descomptat, i amb un accent i una dicció ben allunyada de segons quines acadèmies reials. Més a prop del cine quinqui que d’una altra cosa. Li demano que em passi la motxilla que em falta i rapidet. I em mira amb cara de no entendre’m i diu ‘ja va, no puc fer dues coses al mateix temps’. Em pregunto qui fa el càsting dels guardes de seguretat d’aquesta empresa i em demano si volem segurs la resta de l’any. Però no puc esperar la resposta.

Hem d’afanyar-nos per dins l’aeroport. Mentre deixo enrere una pluja de renecs i insults en múltiples llengües contra els camises verdes que profereixen els pares de tres nens als quals han fet plorar amb la seva estultícia, agafo amb la família l’ascensor per baixar cap a les portes d’embarcament. A l’altre costat, el súmmum del cinisme: per celebrar Barcelona 92 hi ha un dibuix a terra com si fos una pista d’atletisme. I són molts viatgers els que han de córrer per no perdre l’avió.

Com que viatgem amb nens som els primers de pujar a bord. I quan estem a punt per marxar, la veu del comandant: ‘Els preguem disculpes, hi ha maletes a bord sense el passatger corresponent, atrapat al caos dels controls de seguretat.’ Quinze minuts més tard de l’hora prevista de sortida arriben els reressagats. I un dels senyors manifesta en veu alta: ‘Collons, la culpa és nostra, mai hauríem d’haver deixat que el control de la nostra seguretat els fessin guàrdies privats, això ho hauria de fer la policia.’ Veig moure caps d’assentiment entre els que l’han entès. No oblidem que som en un avió amb destinació cap a Mallorca ple d’estrangers que han aconseguit sortir d’un infern per arribar-ne a un altre: la saturació de l’illa. Aquesta és, però, una altra història. De moment, caos a l’aeroport. La tempesta perfecta. Fins quan durarà?