El gran problema que tindran Junts i ERC els anys vinents, a banda de la manca de càrrecs, és que han perdut el vincle afectiu que els relligava amb els votants. Se’ls ha trencat de tant fer-lo servir, com si el xantatge emocional tan pornogràfic dels darrers anys hagués fet cedir les tisores i s’hagués tallat el cordó umbilical. Hi ha alguna cosa del retorn fugaç del president Carles Puigdemont que s’ha d’interpretar en aquest sentit: la intuïció que els embassaments de llagrimal s’havien assecat, i que tornar i ser detingut era llançar-se on no hi havia més aigua. Encara hi ha vots, és clar, i n’hi haurà, però la majoria són vots maquinals, sense il·lusió, vots rituals. No és que s’hagi acabat el cicle on es podia cremar l’empatia per la repressió i ara calgui canviar d’estratègia, és una cosa més fonda: les emocions són fora de la política institucional.

També hi ha una part de la guerra interna a Esquerra Republicana que té a veure amb això. Els republicans en són el retrat viu. Van perdre 350.000 vots a les darreres municipals, 411.000 a les espanyoles, 174.000 a les catalanes i 373.000 a les europees. La darrera data d’aquest cicle electoral fatídic va ser el 9 de juny; el diari Ara va publicar l’1 de juliol la primera notícia que revelava que els cartells contra Pasqual i Ernest Maragall havien sortit de les files d’Esquerra. La conversa al partit, tanmateix, no se centra en quins aspectes de la seva estratègia política i discursiva van dur el partit cap a aquesta davallada espectacular, ni quines decisions concretes o quines mancances hi van contribuir, sinó que, molt oportunament, tot el debat orbita al voltant d’un joc brut que s’ha desencadenat després, com si el joc brut fos l’origen del problema.

És clar que hi ha un interès compartit de no assumir responsabilitats, perquè tant junqueristes com roviristes han impulsat aquesta estratègia, i no la impugnen, i de fet amb prou feines es limiten a assenyalar la urgència d’un canvi d’etapa, com si tot fos un problema de cicles que s’esgoten per art de màgia. Ara bé, a més d’aquest interès, sembla que hi hagi també l’instint d’una superestrella de la televisió escombraria que ha passat de moda i s’adona que degradar-se en directe li donarà encara uns minuts d’atenció. L’embadaliment morbós de veure com dos es barallen sense pietat, a plena llum del dia, ha substituït el debat polític –què va fallar, què cal fer ara– perquè a gairebé ningú li causa cap més emoció que l’apatia, a hores d’ara. Els anys en què se n’hauria d’haver parlat amb rigor intel·lectual i valentia política, se n’ha parlat graponerament, sobreexplotant la por i la culpabilitat de la gent per evitar de tenir una conversa lliure.

Les tensions dins Junts per Catalunya no es veuen perquè ara el vent hi ha començat a bufar a favor, però el partit també té un garbuix. El sector que com més va més desacomplexadament voldria assemblar-se novament a Convergència no pot fer-ho sense el beneplàcit de Puigdemont, que carrega massa simbolisme a l’esquena per a tornar a ser aquell jove batlle que reivindicava el pacte fiscal. Orgànicament, els antics convergents van prenent el control de la formació com formiguetes, i més que ho faran després del congrés d’aquest mes, però el president és qui ho amalgama tot, i la seva excentricitat refrena el retorn d’allò que enyora el president Artur Mas. La continuïtat de Puigdemont s’explica per manca d’imaginació i d’alternatives, però també perquè, si es retirés del tot, als convergents se’ls acabaria l’últim ressort emocional que, a empentes i rodolons, encara els vincula amb una part dels votants, i haurien de fer llavors la maniobra complicada de tornar al passat desprotegits i del tot a la intempèrie.

Puigdemont ha retret al president Salvador Illa d’haver convertit la Generalitat en “una gestoria d’encefalograma políticament pla” –i, certament, el PSC travessa un desert intel·lectual–, però el problema que tenen els tres grans partits del país s’hauria de mesurar més aviat amb un monitor de ritme cardíac. El desenllaç del procés va interrompre la corretja de transmissió entre les decisions de la gent i els resultats polítics, i això ha conreat aquesta barreja tòxica d’insatisfacció amb la democràcia i desinterès absolut. La ràbia amorfa que canalitza l’extrema dreta n’és, de moment, el resultat més visible. L’invisible és aquesta grisor tecnòcrata i sense democràcia real en què s’ha instal·lat Illa, conscient que, per la paràlisi emocional del país, de moment, s’hi navega amb poques pulsacions.