Teixir el vent: fer via, fer vida

Per a Assumpció Maresma, amb estimació llarga i tendra

Un ram d’arbres em dóna la serenitat que cerc: observ amb atenció com es mesclen l’ombra i la llum, l’opacitat i la transparència, el moviment i la immobilitat, l’alba i la negranit, el dolor i el plaer.

Un ram d’arbres em dóna la pau que cerc: mir a poc a poc com creix la lleugeresa de totes les coses, que ixen en temps diferents, i em protegeixen amb l’aire sonor d’un refilar d’ocells, que fan niu entre branques entrellaçades i arrels que suren dins la terra vermella.

Un ram d’arbres em dóna la força que cerc: acaron amb la lentitud d’un contacte de tremolors la pell de les escorces, les escates de pols de les fulles, els fils dels troncs, els grops dels ulls apagats i el record dels fruits madurs.

Tota la nit tombarà, suara, de l’ametler blanc sobre les planes d’un llibre d’hores i de sonets amb voluptuoses inscripcions fúnebres dels antics grecs. No passis pena. El somni és un perfum arraconat dins les encletxes del vernís d’aquell ‘bouquet’ d’anemones, lliris i llorers ‘craquelés’ que fa ombra sobre el buró. Vet ací l’atmosfera prohibida i aimada del gabinet de l’escriptor amarat de recerques sobre la mort i el sexe. Un rellotge d’arena i un full blanc aixequen brownianes pregoneses insondables com la fossa oceànica de les illes Carolines. El somni és un epitafi fet laberint d’intrigues, frens, frenesís de temps on s’arremolinen els detalls exactes i veçosos d’un cos fent el caragolí. Mirall, no oblidis el reflex d’eixa dansa del plomí sobre el pa de paper que s’eixamora de sintaxis amoroses tan llunyanes i trencadisses com la respiració d’una butzeta adormida. El somni era una il·lusió òptica fossilitzada dins les venes d’aquell calidoscopi esbucat als porxos del poema.