Quins són els quinze casos catalans que té el Tribunal Europeu de Drets Humans?

“Els casos catalans són un grup particular de casos, relatius a uns esdeveniments a Catalunya el 2017, sobre la qüestió de la independència. Hi ha quinze casos presentats en relació amb aquesta qüestió”, deia a final de gener la presidenta del Tribunal Europeu dels Drets Humans (TEDH), la irlandesa Síofra O’Leary. Era en la conferència de premsa anual que fa aquesta institució per indicar els casos més importants que tenen entre mans. O’Leary no solament va dir que els havien aplegat tots en un “grup particular”, sinó que eren uns casos “extremadament importants, d’impacte”, i va avisar que aviat hi hauria decisions en relació amb alguns d’aquests casos. Però, de quins casos parlem? Quins són aquests quinze casos i fins a quin punt poden influir en el TEDH unes novetats tan importants com ara la sentència del TJUE sobre les euroordres de Pablo Llarena, la reforma del codi penal espanyol i la revisió de la sentència contra el procés?

La presidenta del tribunal de drets humans va dir que havien classificat aquests quinze casos en tres categories. La primera, “sobre l’exercici de drets polítics dels dirigents polítics que van estar en presó preventiva”. Es referia a tres demandes, presentades per Oriol Junqueras, Jordi Sànchez i Jordi Turull mentre eren en presó preventiva, per la vulneració dels seus drets de participació política, perquè el Tribunal Suprem espanyol els va impedir d’exercir els seus drets i obligacions com a representants electes de les eleccions al parlament del 21 de desembre de 2017.

Els excessos de Llarena

En el cas de Junqueras i de Sànchez, la demanda fou presentada arran de sengles recursos d’empara presentats al Tribunal Constitucional espanyol; el primer, per a poder assistir a la sessió constitutiva del Parlament de Catalunya després d’aquelles eleccions; i el segon, pels impediments a l’hora de participar en la campanya electoral. El TC va tombar tots dos recursos, però amb uns vots particulars que poden ajudar a fonamentar una condemna contra l’estat espanyol en el TEDH.

En el cas de Junqueras, hi va haver el vot particular de tres magistrats: Fernando Valdés, Juan Antonio Xiol i María Luisa Balaguer deien que s’havia d’haver acceptat el recurs, entre més raons, per una sentència molt recent del TEDH contra Turquia pel cas Demirtaş. Selahattin Demirtaş és copresident del partit kurd Partit Democràtic del Poble (HDP) i forma part de l’oposició al president turc, Recep Tayyip Erdogan. Fou detingut el novembre del 2016 durant una operació en què van arrestar més diputats del seu partit, i empresonat preventivament, acusat de col·laboració amb una organització terrorista i incitació a la violència.

EL TEDH deia que l’empresonament del dirigent kurd limitava el pluralisme i el debat polític, que és al centre de la noció de la societat democràtica, i que la seva detenció preventiva tenia un objectiu polític no reconegut, cosa que considerava d’una gravetat incontestable per a una democràcia. Doncs bé, els tres magistrats discrepants del TC consideraven que aquest cas era anàleg al de Junqueras. I respecte de Jordi Sànchez, el TC també va desestimar el seu recurs, amb un vot particular dels mateixos tres magistrats, que després van haver de corregir parcialment perquè els altres jutges s’havien sentit ofesos.

I encara hi ha un tercer recurs, dins aquest primer grup de què parlava el TEDH: el de Jordi Turull, que va denunciar que Pablo Llarena li va impedir d’assistir a la segona sessió del ple d’investidura al Parlament de Catalunya. El jutge el va empresonar l’endemà de la primera votació d’investidura, i el dia abans de la segona votació, en què probablement hauria estat investit amb una majoria simple dels vots.

Són aquests tres recursos, sobre la vulneració dels drets polítics de Junqueras, Sànchez i Turull, sobre els quals segurament hi haurà novetats més aviat, és a dir, que siguin admesos i comunicats a l’estat espanyol perquè hi presenti al·legacions.

Els nou condemnats

Però el gruix de recursos dels “casos catalans” que té sobre la taula el Tribunal d’Estrasburg és dels nou ex-presos polítics condemnats pel Tribunal Suprem espanyol per sedició i malversació. Són Oriol Junqueras, Raül Romeva, Dolors Bassa, Carme Forcadell, Jordi Turull, Josep Rull, Joaquim Forn, Jordi Sànchez i Jordi Cuixart. Les demandes dels presos detallen la vulneració d’uns quants drets fonamentals, que són recollits en diversos articles del Conveni Europeu dels Drets Humans, com ara el dret de la llibertat, de manifestació, de llibertat d’expressió, de participació política, d’un judici just…

Ara, el Tribunal Suprem ha fet una revisió de la sentència que els condemnava, que podria afectar la manera com el TEDH entomi aquestes demandes. La qüestió és quina influència tindrà el fet que ja no estiguin condemnats per sedició, que estiguin fora de la presó perquè van ser indultats i que, en els casos de Jordi Cuixart, Jordi Sànchez, Josep Rull, Carme Forcadell i Joaquim Forn, la pena hagi quedat extingida. Poden perdre la condició de víctima, a ulls del TEDH?

O’Leary declarava, abans de fer-se pública la revisió de la sentència per part de Manuel Marchena: “He de dir que, segons que sabem, el codi penal espanyol ha estat reformat, i això té a veure amb el grup més gran, els condemnats per sedició i malversació. I alguns dels condemnats han expressat el desig de revisar o de reobrir aquests casos a escala interna pels canvis en la llei espanyola. Nosaltres seguim els esdeveniments de molt a prop, perquè, si és així, si han demanat de revisar o reobrir els casos, és clar que això influeix en com i quan tractarem aquests casos.”

El tribunal preveu, en la seva guia d’admissibilitat, que un demandant perdi la condició de víctima quan ha trobat reparada la vulneració dels drets que denuncia. Si Marchena els hagués absolts, en veient la derogació del delicte de sedició, pràcticament no hi hauria cap dubte que els haurien reparat, si més no parcialment, la vulneració de drets denunciada. Però el magistrat continua castigant amb la màxima inhabilitació possible els qui foren condemnats per malversació, i extingeix la pena dels que tan sols ho van ser per sedició. És a dir, no els absol pas; els canvia el delicte. En el cas de Forcadell, Forn i Rull, pel de desobediència, pel qual ja van complir la pena d’inhabilitació que els podria comportar. I en el cas de Sànchez i de Cuixart, pel de desordres públics. Tots continuen essent culpables, segons el Suprem, i no els han reconegut de cap manera que exercien uns drets fonamentals i que no cometien cap delicte.

No hi ha, ara per ara, cap previsió sobre quan resoldrà aquests recursos, el TEDH. No és pas previst per a enguany, tot i que la presidenta del tribunal va destacar que es tractava de “casos extremadament importants”.

El parlament vulnerat

I entre els quinze casos catalans hi ha un darrer grup de recursos que té a veure “amb la llibertat d’expressió al parlament català, sobre la decisió del Tribunal Constitucional d’Espanya de limitar uns certs temes de debat”. Aquests recursos els van presentar Josep Costa, com a ex-vice-president primer del Parlament de Catalunya; Eusebi Campdepadrós, com a ex-secretari primer de la mesa, i el grup parlamentari de Junts per Catalunya. En tots tres casos, per les ingerències del Tribunal Constitucional espanyol en els debats i votacions del parlament, per la prohibició de poder ni tan sols debatre sobre el dret d’autodeterminació i sobre la monarquia.

La demanda, la van presentar al Tribunal d’Estrasburg tan bon punt van rebre la querella, perquè l’acusació inicial els la feia el Tribunal Constitucional directament. De manera que no els va caldre exhaurir la via interna espanyola. “El TSJC no és ningú per a jutjar què es fa en un parlament. Quins precedents hi ha que es jutgin per la via penal membres d’un parlament per les decisions que hi prenen? Només conec el cas Atutxa, en què la causa va acabar anul·lada per Estrasburg”, deia Josep Costa.

Aquella querella contra la mesa va portar a un judici al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya per desobediència contra Costa i Campdepadrós, a més de l’ex-president de la cambra Roger Torrent i l’ex-secretària de la mesa Adriana Delgado. Tots ells van ser absolts, però el tribunal no va acceptar en la sentència que els fos vulnerada la inviolabilitat parlamentària. I, per això, malgrat l’absolució, Costa i Campdepadrós també van recórrer contra la sentència, primer al Tribunal Suprem espanyol, per a poder arribar, en darrera instància, també al Tribunal Europeu dels Drets Humans.

Però abans el tribunal examinarà segurament la demanda que hi va presentar el president Quim Torra l’estiu de l’any passat contra la sentència que l’inhabilitava per la pancarta en favor dels presos polítics i els exiliats. En el recurs denunciava que li havien vulnerat el dret d’un judici equitable, el dret d’un tribunal independent i imparcial, el dret de defensa i el dret de presumpció d’innocència.