17.03.2020 - 21:50
Cal reconèixer que, per desgràcia, no tenim un país gaire incisiu a l’hora d’exigir concreció als polítics. És un defecte històric que en moments com l’actual pren una dimensió especial. El cas és que els polítics del nostre país estan avesats a escapolir-se de l’escomesa. I els polítics espanyols encara més. Per això avui miraré d’explicar cinc argúcies que es fan servir massa sovint per a entendre a què estem sotmesos i provar d’estendre una mica més la consciència crítica sobre els discursos polítics en un moment en què la nostra exigència és decisiva.
Exemple primer: negar una cosa sense fer servir cap negació.
En la conferència de premsa d’ahir pregunten a Pedro Sánchez si el govern espanyol continua oposant-se a confinar el Principat, com li demana la Generalitat de Catalunya. I ell no diu que no en cap moment, simplement deixa entendre que és que no. Parla i parla, però evita amb molta cura de fer servir cap partícula de negació.
Per què? Perquè la decisió de tancar sap que és assenyada, perquè ell ja ha tancat fronteres (cosa que tampoc no és veritat, però que la gent es creu) i perquè a les Illes ha adoptat mesures semblants a les que li demana Catalunya i ell no vol fer aplicar. Però si no diu que no en el futur podrà defensar qualsevol posició. Observeu de passada que les conferències de premsa sense periodistes serveixen per a això: no es pot repreguntar i posar-lo en contradicció.
Exemple segon: fixar un titular potent per a tapar el contingut real.
La conferència de premsa d’ahir va ser un autèntic espectacle de prestidigitació. Sánchez va fer un enorme desplegament retòric per anunciar molt poca cosa. I aquesta cosa no és comprovable perquè, de manera increïble, el decret-llei no s’ha publicat i sembla que no es publicarà fins avui.
Sánchez sabia que, políticament, calia un titular i va oferir això. A VilaWeb titulàrem ‘Sánchez també fa curt amb les mesures econòmiques contra el coronavirus’, però pràcticament vam ser l’excepció. La immensa majoria de mitjans va dir que el govern espanyol ‘mobilitzaria’ 200.000 milions d’euros per a aturar la crisi, cosa que aparenta un esforç important perquè parlem d’un 20% del PIB.
Ara, respon a la realitat? Per una banda, observeu que va fer servir el verb ‘mobilitzarà’. I per què? Doncs perquè, segons que sembla (i no ho podem saber sense llegir la lletra menuda del decret), almenys la meitat d’aquests diners aniran a càrrec dels bancs i entitats privades. I de quina manera es decidirà com es fan servir? No sé sap per la mateixa raó. Però el titular ja val per a fer veure que hi ha una gran reacció.
En contrast, l’estat francès va anunciar ahir que se suspenia el pagament d’impostos i cotitzacions socials, de les factures de l’aigua, la llum i el gas i dels lloguers a petites empreses, autònoms i comerciants i Alemanya ha activat un fons de 500.000 milions d’euros en préstecs disponibles directament per les empreses. En aquest context les mesures espanyoles, efectivament, fan curt.
Exemple tercer: fer servir termes equívocs per suscitar confusió de manera intencionada i fer veure que passa una cosa que no passa.
En aquest cas, l’exemple millor és el presumpte tancament de fronteres ordenat pel ministre Grande-Marlaska. La realitat és que Espanya no ha tancat cap frontera, sinó que s’ha limitat a restablir els controls fronterers dins la UE, una cosa molt diferent. Perquè no fa contenció.
Per sort, a voltes, quan fas servir aquesta tècnica un detall menor la delata i això li va passar al ministre espanyol. A la conferència de premsa Grande-Marlaska va caure-hi de quatre potes quan digué que la mesura no afectava Andorra ni Gibraltar, que continuarien com fins ara. I si fins ara les fronteres amb Andorra i Gibraltar no són precisament tancades, que no ho són, això vol dir que tampoc no es tanquen, doncs, les fronteres amb la resta d’estats, malgrat la propaganda.
(Un detall afegit. El Marroc ja havia tancat fa dies la frontera amb Espanya. Portugal va tancar la frontera amb Espanya diumenge a la nit i era previst que Macron anunciàs que la tancava, cosa que al final i malgrat els rumors no ha passat. Així doncs Espanya anunciava un tancament fals de les fronteres i, en realitat, els altres els havien tancat a ells.)
Exemple quart: fer servir mentides amb tota la solemnitat i decisió per mirar de fer-les creïbles.
Un cas monumental i claríssim, d’escàndol, ha estat l’actuació del rei d’Espanya en el cas de l’herència corrupta del seu pare. El monarca, després de la publicació dels documents que demostraven el seu paper en la trama, va reaccionar fent un comunicat solemne en què assegurava que renunciava a l’herència, i més concretament a aquella part de l’herència aconseguida de manera il·legal. Però resulta que això, amb el codi civil a la mà, no és possible. En primer lloc perquè, com tothom sap, no es pot acceptar ni rebutjar una herència abans de morir-se la persona de qui heretes i en segon lloc perquè no es pot acceptar una part de l’herència i rebutjar-ne una altra. Simplement menteix.
I exemple cinquè: parlar sense aportar dades.
Això ho fan tots els governs aquests dies. He de dir que, a diferència dels exemples anteriors, fins a un cert punt seria més disculpable ara perquè hi ha una gran confusió i es van movent moltes dades simultàniament. Però fóra desitjable que quan un responsable polític no té una dada a mà, cosa que es pot entendre, hi hagués un compromís d’aportar-la amb tota concreció i velocitat després.
Ahir, per exemple, VilaWeb va demanar en la conferència de premsa de la Generalitat de Catalunya quants llits hospitalaris hi ha al Principat i quants són ocupats. Era una pregunta pertinent per a analitzar en quina situació estem i es podia entendre que en aquell moment no es tinguessen les dades a mà. Però no s’entén que no es faciliten al cap de les hores, quan s’han reclamat insistentment pel canal de Telegram que es fa servir per a les conferències de premsa.
