Taxa ‘single’: el preu de ser solter en un món pensat per a parelles

L’any 2011, el 60,6% dels catalans eren casats; avui aquesta proporció és d’un 44,4%. Alhora, els qui es declaren solters són gairebé un 30%, la xifra més alta d’ençà que se’n tenen registres.

Però, per bé que ser solter és com més va més comú, la nostra societat continua orientada a aquells qui viuen en parella. D’ací neix l’anomenada taxa single: el sobrecost que paguen els solters pel fet de ser-ho.

L’habitatge, al cor de la taxa single

L’habitatge és la principal font de despesa de bona part –si no la majoria– dels catalans, però en el cas dels solters la proporció dels ingressos destinats a la residència pròpia és encara més alta que per al gruix de la població.

És una qüestió purament matemàtica: com més estadants es reparteixin el lloguer d’un habitatge, menys diners costarà a cadascun. Això no és pas nou, però en dècades passades –en què la proporció entre lloguer i salaris era molt més ajustada que no ara– els solters tenien més llibertat per a triar: viure sols i pagar més o bé compartir pis en canvi d’un lloguer més baix. Ara, compartir pis és pràcticament un imperatiu econòmic per a bona part dels solters –si més no per als qui no vulguin deixar-s’hi pràcticament tot el sou.

Però no és tan sols en el lloguer on es manifesten les disparitats entre solters i aparellats. Un altre exemple prou conegut dels desavantatges econòmics de viure sol són les hipoteques. Les entitats bancàries, d’entrada, no tenen pas en compte l’estat civil del prestatari a l’hora de concedir crèdits hipotecaris, però –una altra vegada– la qüestió es redueix a les xifres: una hipoteca sol ser més fàcil de pagar amb els ingressos de dues persones que no pas amb els d’una.

L’accés als crèdits hipotecaris, tanmateix, és difícil fins i tot per als solters que tinguin un sou prou alt per a pagar-lo. El fet que una hipoteca tingui dos pagadors és un factor de seguretat imprescindible per als bancs per un cas de possibles impagaments: és més probable que una persona perdi sobtadament la font principal d’ingressos i deixi de pagar –per exemple, si és acomiadada de la feina– que no pas dues. Atès que els bancs prioritzen la rendibilitat del deute per sobre de qualsevol altre criteri a l’hora de concedir hipoteques, els solters solen trobar-se amb moltes més dificultats per a tenir habitatge propi que no pas les parelles. Amb l’alça de l’euríbor i els tipus d’interès, els darrers mesos aquestes dificultats no han fet sinó augmentar.

En el cas dels imposts, els desavantatges de ser solter són tant o més grans. A l’estat espanyol, les unitats familiars integrades per un matrimoni poden acollir-se a beneficis fiscals com ara la reducció per declaració conjunta en l’IRPF, de 3.400 euros anuals sobre la base imposable. També disposen de privilegis en el cas d’imposts com el de successions o bé el de donacions. Els solters, en canvi, no tenen la possibilitat d’obtenir cap d’aquests beneficis.

L’economia domèstica, l’altra gran afectada

L’economia domèstica també se’n ressent, si s’és solter. Com passa en el lloguer, compartir factures –siguin d’electricitat, aigua o bé gas– amb els companys de pis és molt més econòmic que no pagar-les íntegrament un sol individu.

Aquests desavantatges, tanmateix, sovint es manifesten de manera molt menys evident. N’és un exemple el menjar: la majoria de racions que es venen als supermercats són pensades per a almenys dues persones i són indivisibles, cosa que condemna els qui viuen sols a acabar-ne llençant una part o bé els obliga a menjar-ne molta quantitat en un període breu, abans l’aliment no caduqui. Fins i tot en cas dels productes que es venen en envasos més petits, adients per a una sola persona, el cost proporcional sol ser molt més alt que no els dels envasos més grans.

Si bé amb uns paràmetres diferents, això també s’observa en el lleure. Als hotels, per exemple, el preu d’una cambra individual sol ser proporcionalment molt més alt que no el d’una de doble; sovint és exactament el mateix. La major part d’ofertes turístiques i culturals, com ara els descomptes en viatges o bé entrades, tot sovint són pensades per a dues persones, i és habitual de trobar restaurants que solament serveixen els plats més elaborats –com ara les paelles– en cas que els demani més d’un comensal.

Un impacte estatístic substancial

Aquests exemples poden semblar més o menys anecdòtics, però l’impacte estatístic combinat que tenen sobre la butxaca dels solters és substancial. Els estudis han confirmat una vegada i una altra el patró que intuïtivament sembla unir tots aquests casos: que els solters gasten més que no els aparellats.

El 2019, per exemple, l’Oficina Nacional d’Estatística del Regne Unit va revelar que els qui viuen sols gasten un 92% dels seus ingressos –un 9% més que no els qui viuen en parella. Mesos després, el banc britànic Lloyds va publicar una enquesta en què demostrava que la capacitat d’estalvi dels solters era d’uns 229 euros mensuals, i la dels aparellats de 278.

Dos anys abans, la consultora financera Charles Swab Corporation havia publicat un estudi en què demostrava que, en comparació amb les persones casades amb el mateix nivell de renda, els solters dels Estats Units acabaven l’any amb 8.800 dòlars (uns 8.650 euros) menys. A casa nostra, segons l’Idescat, les llars unipersonals gasten una mitjana de 19.333 euros –més que no pas els 15.197 euros per persona que gasten de mitjana les llars amb dos estadants.