14.02.2025 - 21:40
A les parets de l’Horta Sud han aparegut, com llavors de memòria, uns taulells que recorden fins on va arribar l’aigua el passat 29 d’octubre per la gota freda. Amb la frase “Fins ací va arribar la riuà”, l’autor, Michael Barros, s’ha inspirat en els taulells de la ciutat de València, que recorden fins on va arribar l’aigua el 14 d’octubre del 1957, i en els de Tous, que indiquen el nivell de la pantanada del 20 d’octubre de 1982.
D’origen equatorià, va arribar ací de menut i actualment resideix a Sedaví, però també sent com a seus els pobles veïns Alfafar i Benetússer –tots a tocar d’una vorera a una altra. Recorda especialment una frase que li va dir el seu oncle abans de venir: “Has de conèixer la història de la terra que trepitges per poder entendre la seua gent.” Barros va agafar eixes paraules com a bandera i es va interessar pels orígens de la ciutat de València. Tenia certa fixació pels carrers del centre, on hi ha els taulells.
Dos o tres dies després dels aiguats, la idea ja li rondava pel cap. Però els primers dies no hi havia temps per a la creació, perquè la situació era catastròfica. Els crits i els sorolls d’aquella nit, en què els minuts es van convertir en hores eternes, van ser una de les coses que més el van impactar. “Hi havia un xaval que veia la seua mare aferrada a un arbre i no parava de cridar ‘mamà, aguanta’. Senties ‘ajuda’, i de sobte aquest ‘ajuda’ s’apagava, tot era foscor”, recorda. Després, aquells crits també van quedar reflectits en una il·lustració.
View this post on Instagram
A tot això, s’hi va afegir la sensació d’abandonament que va tenir l’endemà. A la matinada, el seu pare li va dir que havien de dormir. “Demà segur que veurem algú que ens explicarà què cal fer, açò és Espanya, estan molt preparats”, li va dir. “Jo visc en un principal, i la sensació de baixar i no veure ni un militar, policia, algú que ens diguera, almenys, ‘torneu a casa’, va ser desolador. Jo no havia sentit mai eixa sensació d’abandonament absolut”, diu.
Com molta gent, les primeres setmanes només tenia espai per al fang i l’ajuda. Passat un mes, va aconseguir de tornar a seure davant l’ordinador i materialitzar aquella idea. Casualment, tenia una caixa amb noranta-vuit taulells, i els va fer tots. S’hi poden veure les diferents tonalitats marrons del fang. Fa l’ullet als voluntaris, amb la representació de la passarel·la ja coneguda com a Pont de la Solidaritat, i la frase “Sols el poble salva el poble”. També hi ha representat el barranc i, baix de tot, la senyera, amb el marró més fosc de tots. Primer, els repartia a peu per Benetússer a comerços coneguts i gent propera. Quan un amic li va aconseguir una bicicleta, va arribar a més pobles de l’Horta Sud, com ara, Paiporta, Picanya, Massanassa… Al Parc Alcosa, a Alfafar, confessa que va tardar més d’un mes a poder anar-hi, perquè era massa dur veure que els seus records de joventut ja no existien.
Gràcies al boca-orella, els taulells de Barros van començar a ser coneguts i, amb el ressò dels mitjans de comunicació, li han arribat comandes de pobles afectats d’unes altres comarques. Ja n’ha repartit gairebé set-cents, i calcula que, segurament, la setmana que ve arribarà a mil. Com que no es pot desplaçar amb bici a tots aquests llocs, ha establert un punt de recollida al quiosc el Redolí de Benetússer. Així, diu, convida la gent que vaja a conèixer els pobles de l’Horta Sud i, a més, és una manera de fomentar el comerç local. Tot i que al principi els regalava, molta gent li feia donatius perquè en pogués fer més. Ara els ven a cinc euros, un preu simbòlic que només cobreix les despeses dels materials. Feia pocs mesos que s’havia fet autònom i començava a ser conegut per la zona, però amb les inundacions ha perdut tots els seus clients.
“Açò no s’ha d’oblidar”
L’objectiu final que hi ha darrere els taulells és que no s’oblide mai què va passar el 29 d’octubre de 2024, que es recorde sempre. Barros diu que la gent ha entès perfectament el concepte sense la necessitat d’haver d’explicar-lo. Fins i tot, hi ha hagut gent que ha perdut casa seua i li ha dit que, quan la reconstruesquen, hi posaran el taulell. I celebra que els afectats ho vegen com un símbol de resiliència i d’empoderament.
“Espere que, amb els anys, es convertisca en una excusa per a parlar i reflexionar, per a contar tant les coses bones com les dolentes. Que genere memòria històrica, que continue latent allò que va ocórrer i que no torne a ocórrer. Perquè ni a mi, ni als que som d’ací, ens agradaria mudar-nos o viure amb la preocupació que torne a passar. Llavors, esperem que es prenguen les mesures necessàries, que deixen de costat els conflictes i que treballen amb la gent, que és la cosa important, al cap i a la fi, si un s’implica en política és per treballar per la gent, no pels interessos d’uns altres”, acaba Barros.
