Una imatge inèdita de presidents catalans i la inesborrable anomalia d’Espanya a Europa

L’acte es resumeix sobretot en una fotografia i en un moment. La fotografia, el moment més esperat: els presidents Jordi Pujol, Artur Mas, Quim Torra i Carles Puigdemont (per via telemàtica), junts en la cloenda del cicle de taules rodones de la Conferència sobre el Futur d’Europa, que van promoure les institucions europees l’any passat i que ha organitzat el Departament d’Acció Exterior. El paranimf de la Universitat de Barcelona revestia de solemnitat aquest moment inèdit, completat amb la participació del president José Montilla amb un vídeo enregistrat. I el moment més aplaudit: quan el president Pujol, que durant les seves intervencions sobre el futur de la UE havia estat força dispers i s’havia centrat a parlar sobretot de l’amenaça russa, s’ha girat envers la pantalla que tenia a la seva dreta, i s’ha adreçat a Puigdemont: “Voldria expressar la meva simpatia i el meu afecte, no vol dir que estigui totalment d’acord amb tot, però si el meu agraïment per l’acció sostinguda de defensa a tot Europa que el president Puigdemont fa de la causa de Catalunya.”

Ha estat el moment que ha arrencat més aplaudiments d’uns bancs mig buits però amb noms de força pes polític i empresarial. Vet ací la singularitat de l’acte, amb els presidents parlant plegats sobre els envits de la Unió, sobre els defectes del projecte europeu, davant d’eurodiputats en actiu, com Jordi Solé i alguns altres que han exercit el càrrec en el passat, com Ramon Tremosa, Concepció Ferrer i Joan Colom, davant representants empresarials com el president del Cercle d’Economia, Anton Costas, el de la CECOT, Antoni Abad, que han conversat una bona estona amb David Madí; asseguts ben a prop d’Oriol Pujol, de Víctor Terradellas, de Joaquim Forn, de Meritxell Serret, de diversos alts càrrecs del govern i d’alguns representants del cos consular a Barcelona.

I davant seu, la fotografia revelava una anomalia. La de les pantalles. És una anomalia que un dels presidents no hagi pogut ser-hi de manera presencial perquè, si ho fes, l’estat espanyol l’empresonaria. I això a desgrat de ser ara mateix un eurodiputat que té suspesa l’euroordre contra ell i amb immunitat a tota la Unió tret d’Espanya. El mateix cas que amb Toni Comín, que ha participat en la taula rodona prèvia, d’eurodiputats, en la qual ha participat també Oriol Junqueras. Comín tampoc no hi ha pogut ser físicament, i, de fet, els problemes tècnics amb la connexió han impedit que es pogués sentir la seva intervenció. Tant ell com Puigdemont han intervingut en una pantalla perquè no ho podien fer altrament. Montilla ha parlat en vídeo perquè ho ha volgut així. I també el director de la representació de la Comissió a Barcelona, Manuel Szapiro, que amb la seva intervenció enregistrada s’ha estalviat el tràngol d’assistir a un acte amb dos eurodiputats que no poden ni entrar a la seva circumscripció i amb un pres polític indultat que no va poder ni exercir de parlamentari. Els dos no presents, els dos més incòmodes amb la situació.

L’anomalia de les pantalles

La constatació d’aquesta anomalia ha estat, finalment, l’eix central d’aquest acte llarg i tècnicament accidentat. “No podem normalitzar que Puigdemont i Comín s’hagin hagut de connectar des de Brussel·les, des de l’exili”, deia la consellera Victòria Alsina a l’acabament de l’acte. L’anomalia que també significa que Junqueras, tot i ser-hi present, mercès a l’indult del mes de juny, no ha pogut participar-hi com a eurodiputat en actiu perquè la justícia espanyola li ho va impedir, perquè el va mantenir tancat a la presó malgrat la sentència europea que li reconeixia la immunitat.

I no ha estat fins a la intervenció de Puigdemont, a la taula rodona de presidents, que s’ha denunciat públicament la situació. Que en un estat de la Unió, precisament en un acte oficial de debat sobre el futur de la Unió, es denunciï que això pugui passar. “Jo si us puc parlar des d’aquí és gràcies a Europa, no a Espanya, que em tindria tancat en una presó”, ha dit Puigdemont sobre el fet que, si més no, pogués participar en l’acte per videoconferència. Pujol, tot fent valer les garanties que ofereix Europa, li ha dit: “L’oportunitat que té el president Puigdemont de defensar-se no la tindria a Rússia. Per tant, no ens hem de deixar donar lliçons per un sistema que no és exactament el soviètic de l’època de l’Stalin, però que evidentment no és democràtic.”

Puigdemont l’ha volgut matisar: “L’oportunitat de defensar-me tampoc no me l’ofereix Espanya, i si ho puc fer és perquè soc a Bèlgica. Hi ha un doble estàndard que perjudica Europa, que n’afecta molt la credibilitat, quan davant de Turquia ha de criticar l’empresonament de batlles kurds i que veu com li responen per la persecució de batlles catalans o bascos.” És per això que ha fet valer tres de les propostes que justament avui han estat entre les més votades en la Conferència sobre el Futur d’Europa: l’autodeterminació, l’oficialitat del català i la denúncia de la doble vara de mesurar la qualitat democràtica dels estats membres. Per això Puigdemont parlava de la necessitat de ser euroexigents, de combatre des d’aquest punt de vista l’euroescepticisme i de perseverar, malgrat el desencant amb les institucions europees per la resposta (o la manca de resposta) a les demandes catalanes, en la defensa del projecte europeu.

El desencís europeu de Mas

Puigdemont recollia el testimoni del president Mas sobre aquest desencís. Perquè fou durant la seva presidència, amb la primera embranzida del procés, que va començar a topar amb el mur de la indiferència europeu. Però Mas ha anat més enllà. Perquè el seu govern va ser marcat en gran manera per les retallades, enmig de les polítiques d’austeritat. “Em va tocar viure una de les cares més antipàtiques de la UE, quan es parlava de la prima de risc i de les amenaces de l’euro, s’intervenien economies de països de la UE i es parlava dels homes de negre que havien de controlar les finances de països. En aquella època la recepta era l’austeritat, i als territoris que ens tocava aplicar les mesures dictades en primera instància per la UE ens tocava patir-ne les conseqüències. Hi havia patiment i incomprensió en gran part de la població. A casa nostra s’hi va posar el nom de ‘retallades’, i vaig conviure amb aquella política obligada durant els cinc anys de la presidència.”

I ha continuat: “Malgrat això i la indiferència dels poders europeus sobre allò que succeïa a Catalunya amb la primera embranzida del procés sobiranista, malgrat que això m’hauria pogut portar a una certa frustració, no em va portar a cap reticència antieuropeista. L’evolució del projecte europeu és el nostre camí natural, la nostra casa comuna, la nostra casa gran i és on ens hem de fer protagonistes.”

La constatació de Torra

I si és una anomalia que un estat de la UE permeti l’empresonament i l’exili d’eurodiputats, també ho és que permeti que un govern com el català sigui intervingut i perdi l’autogovern, com va passar amb el 155 i com recordava el president Quim Torra en la seva intervenció. “Vaig assumir la presidència de la Generalitat quan Catalunya no era, amb el 155 encara en marxa. El país no es podia governar a si mateix. Això passava essent Catalunya i Espanya part d’Europa. Com pot ser que estiguessin a la presó persones com el vice-president Junqueras o altres, quan altres a l’exili sí que podien gaudir de certs drets?” I enviava un missatge als representants del món empresarial presents a l’acte: “Si no és un estat, Catalunya no podrà gestionar directament els fons europeus, i ja sabeu que això depèn de Madrid.”

La consellera Alsina reblava els missatges de Torra i, sobretot, de Puigdemont. “Espanya no ens escolta gaire: no ens va escoltar amb l’estatut, ni amb la consulta del 9-N, ni en les eleccions del 2015, ni amb el referèndum de l’1-O, es va suspendre l’autonomia, es van empresonar líders polítics i socials, i altres van haver d’anar-se’n a l’exili. Per això hem passat de l”escolta Espanya’ a l”escolta Europa’.”. Alsina ha anunciat que el govern aprovaria tres peticions concretes que traslladaria a les institucions europees: “El reconeixement del català com a llengua oficial, que hi hagi mecanisme d’ampliació interna, i millorar la defensa de democràcia i dels drets.”

I un record per a un altre president que avui no hi ha pogut ser, però que tothom tenia present: “Una abraçada al president Maragall, perquè sense ell no es podria entendre l’europeisme català.”

Vegeu tot seguit l’acte sencer: