27.11.2019 - 21:50
Era un altre tema i un altre context i un altre tot, però aquests dies se n’ha parlat (i se’n parla) tant, de l’objecte, tant i tant, que la frase, l’obvietat, em martelleja amb insistència el cervell.
Ja fa una pila d’anys, d’això, i, si de cas llegeix aquest article (uei, hola!), de segur que s’hi reconeixerà, al titular. Una taula és una taula, repetia aquell amic, sentenciós. I fotia ràbia la seva persistència saberuda, i els altres continuàvem estireganyant la cosa (la taula) per canviar-li maneres i fons, i ell ens mirava amb escèptica resignació i de tant en tant insistia en la metàfora, bo i resumint-nos que no pots demanar préssecs al marduix però dit d’aquella altra lacònica manera: que no serveix per a navegar ni per a abrigar-te del fred ni n’has d’esperar versos rimats ni arròs al forn: una taula és una taula.
L’afirmació, en tot cas, serveix també per a aquest nostre ara mateix. Per a recordar-nos l’evidència. La diferència entre objecte i objectiu, per exemple. Ara que el moble ha saltat a la palestra política i sembla que maldi per ocupar-nos el discurs. El moble i el seu complement: taula de negociació.
És clar que la negociació amb l’estat, en la fase que sigui, és una fita que ens hem de proposar. Fins i tot per posar en evidència la nul·la voluntat de diàleg que la vella carcassa continua mostrant. Ens l’hem de proposar, sí, però no pas per ella mateixa sinó pel contingut. No pas per la taula sinó pel que s’hi diu, pel que se’n vol, pel que s’hi fa. Perquè quan algú ha d’anar a negociar hi va amb un programa. Amb l’aspiració màxima i el d’aquí no baixo i els això t’ho canvio per allò altre, si de cas. Però amb un programa base. Del qual fins i tot se’n pot fer eslògan popular, per reforçar-lo i escampar-lo i a partir d’aquí, parlem-ne. Ara penso en el famós ‘llibertat, amnistia i estatut d’autonomia’, per exemple. Ni tan sols en aquell temps, fa tant de temps, l’eslògan no es quedava en un, jo què sé, per fer-ho en rodolí… ‘tant sí com no, taula de negociació’.
Vull dir que és estrany que ara el programa sigui la negociació. La taula. I que es converteixi, així, el mitjà en l’objectiu. Si se segueix aquest camí, és fàcil de quedar atrapats en la lògica de valorar l’objecte, ella, la taula. La taula per la taula. Sense res a sobre.
Perquè, al capdavall (no n’és l’únic exemple però potser sí el més paradigmàtic), la recent consulta que ha dut a terme ERC sobre el candidat que presenta el PSOE al govern estatal, parlava d’això, precisament, de la taula. No pas de referèndum ni d’amnistia ni dels drets dels catalans, autodeterminació, democràcia, aturar la repressió: ‘Estàs d’acord a rebutjar la investidura de Pedro Sánchez si prèviament no hi ha un acord per abordar el conflicte polític amb l’Estat a través d’una mesa de negociació?’ És a dir, que si el PSOE ofereix una taula o, més exactament, si diu que oferirà una taula, ja s’hi pot votar a favor?
En un dels esquetxos recents del ‘Polònia’ resolien la qüestió: Sánchez i Calvo, magnànims, amb cara dels pares satisfets que han preparat amb cura el regal que volien els xiquets, oferien a Aragonès i Rufián exactament allò que sempre havien demanat. ‘Com que us necessitem per a formar govern, complirem les vostres exigències’, els deia Sánchez, somrient. Un paquet gros embolicat amb paper de regal i un llaç. I que sí, efectivament, era això, exactament: una taula.
Pot semblar absurd, i ho és. La representació per a un programa d’humor. Exagerat. Sardònic. Però és que, conscientment o inconscientment, resulta que, ara per ara, és això, que passa: que es va convertint la taula, i només la taula, en reclamació i línia vermella. Oblidant que, si parlem del curt termini, de la investidura que els penja d’un fil, són ells, els del PSOE o, més genèricament, l’anomenada esquerra espanyola, qui ho ha de demostrar tot. Perquè, de moment, al seu haver tenen, en aplaudiments, execucions i aquiescències, un trist estol d’ignomínies, des de la presó i l’exili al 155, a la repressió policíaca i el setge cada vegada més estret a la llibertat d’expressió (la darrera ventallada, de moment, la llei mordassa digital). Un trist estol i cap proposta.
La qüestió, però, és entendre que, de la part catalana, no es pot caure en aquest buit. No pot ser que passem de la proposta Ponsatí (fa un mes i escaig que ho proposava, la consellera, ho recordeu? Tres punts bàsics de coincidència en la reivindicació: pau, amnistia i autodeterminació) a reclamar… un ‘moble que consisteix en una peça llisa i plana sostinguda horitzontalment per potes o petges, que serveix per a menjar, escriure, treballar, jugar, etc.’
Que no és que es negui la negociació, és clar que no; però que això necessita una prèvia: els objectius. I no, la taula no compta com a objectiu.
