28.07.2022 - 21:40
No crec en les casualitats i per això els esdeveniments importants que van passar entre despús-ahir i ahir, i que afecten el conjunt de l’independentisme, em costa molt de no considerar-los relacionats entre si. Parle, per una banda, de la reunió de l’anomenada taula de diàleg i l’assumpció formal i per escrit pel govern català que no es pot fer cap pas polític sense sotmetre’s a la constitució postfranquista; i, per una altra banda, de la manera com ERC i la CUP es van aliar ahir amb el PSC per expulsar expeditivament Laura Borràs de la presidència del Parlament de Catalunya.
Però no ens confonguem: el tema realment greu, el tema de fons, és el pacte assolit en la taula de diàleg. Assumir, com ho va fer dimecres el govern català, que qualsevol pas endavant requereix la reforma, impossible, de la constitució espanyola, significa que Esquerra Republicana envia el moviment independentista al cul-de-sac inoperant on era fa trenta anys. Pel cap baix l’envia, o intenta enviar-lo, abans del 2009 i del 2010, abans de la proposta del dret de decidir que va sorgir a les consultes populars i de la manifestació contra la retallada de l’estatut. I no cal dir que envia l’independentisme als antípodes del dret d’autodeterminació i renuncia, de fet, a exercir-lo. El tomb és total i absolut, tant que diria que és increïble si no fos perquè ja m’ho crec tot.
I hores després va arribar la decisió sobre Laura Borràs. Supose que algun lector deu haver observat que aquests dies no m’he pronunciat a favor seu. No ho faré. Per prudència. Jo no tinc prou coneixement sobre aquest cas pel qual la jutjaran –crec que no en té ningú encara– i no posaré, per tant, la mà al foc per ella. Esperaré a veure què passa durant el judici, tot i ser conscient que serà tan polititzat que difícilment serà equànime. Però, si més no, ningú no em discutirà que allí finalment els perseguidors hauran de presentar les presumptes proves i Borràs tindrà el dret de defensa. Ara, dit això, sí que he comentat repetidament –i ho defense avui també– que el cas té un component afegit i claríssim de lawfare. De persecució política. Si Laura Borràs no fos presidenta del parlament aquest judici no es faria, això ho sap tothom. I la desproporció de la pena que li demanen, superior a la que han rebut en el cas dels ERO els dirigents del PSOE andalús –per a posar un exemple–, delata els seus perseguidors.
Per això mateix crec que hauria estat lògic, comprensible i just que ERC i la CUP haguessen conduït aquest afer d’una altra manera. Perquè, així com he dit abans que la discussió sobre si Laura Borràs va cometre un delicte o no em sembla una discussió lícita que cal tenir, he de dir que em semblaria raonable de discutir si els dos delictes de què és acusada finalment són corrupció o no –vist que no encaixen gens en els patrons internacionals d’allò que es considera corrupció– i discutir, per tant, si li podien aplicar o no l’article que li han aplicat. A banda de discutir també si el polèmic article del reglament del parlament viola o no la presumpció d’innocència –que, a parer meu, la viola clarament.
La sorpresa, per a mi, per tant, ha estat que no ho hagen fet, això. A l’inrevés. La sorpresa ha estat la manera com el PSC, ERC i la CUP han passat a degolla la presidenta Borràs: de pressa, de manera completament intransigent, evitant qualsevol debat, units tots tres, d’amagat, en el racó amb menys llum i taquígrafs de tots els racons possibles. Com si tinguessen coses a amagar.
He dit en començar que no crec en les casualitats. Hi torne. El pas fet per ERC tota sola en la taula de diàleg –acceptant la constitució espanyola com a marc i la seua reforma com a mètode– implica per força passar a contemplar la independència només com un horitzó teòric al qual no cal arribar mai i actuar emmotllant-se a aquesta perspectiva. Que fa inevitable, i això passarà cada dia més, que l’adversari d’ERC no siga necessàriament qui defensa la unitat d’Espanya, però sí que siga sempre aquell qui defensa que la independència no és un horitzó, sinó una tasca a complir. I això, benvolguts lectors, és, en definitiva, allò que s’ha vist de manera cristal·lina i indiscutible aquestes darreres i trepidants, històriques, quaranta-vuit hores.
PS1. És impressionant de comprovar que Junts ni així no abandona el govern que comparteix amb ERC. Això deu ser un rècord mundial d’agafar-se a la cadira…
PS2. Fa uns quants anys que m’angoixa molt la deriva dels meus, constatar de quina manera l’esquerra europea ha abandonat la gent a la seua sort en el moment de més bogeria del capitalisme, disfressant la seua decisió rere discussions cada dia més esotèriques i revestint-se d’un extremisme de fireta que seria còmic si no ens fes tant de mal a tots. A l’esquerra catalana el procés d’independència l’havia salvat fins ara, per l’obligació de tocar terra. Fins ara.
PS3. Dilluns comença l’agost i VilaWeb us oferirà uns continguts especials, adaptats a aquest període en què tanta gent fa vacances. Pel que a mi respecta, faré l’editorial quan calga, però no cada dia, com la resta de l’any. En canvi d’això, durant trenta-un dies us oferiré un curs de geopolítica en vídeo, fet amb la Pissarreta, que espere que trobeu interessant.
VilaWeb necessita el vostre suport. Si ho voleu, i podeu, us demanem que us en feu subscriptors. És gràcies als qui ja ens ajuden que podem continuar creixent. Però imagineu-vos què podríem arribar a fer amb el doble de subscriptors que els que tenim ara!
