09.03.2024 - 21:40
Les targetes de crèdit revolving són el nou producte de moda al sector bancari. Se n’ofereixen als centres comercials, a les grans estacions; fins i tot en aeroports. Però rere els anuncis dels bancs, que prometen una flexibilitat inèdita en els pagaments a un cost molt baix, s’amaga una realitat molt més fosca, marcada pels interessos desorbitats i un cost de repagament del deute que, segons que alerten les entitats de defensa dels consumidors, sovint supera la quantitat de crèdit demanada.
El de les targetes revolving és tan sols el cas més flagrant d’un model abusiu, el de les targetes de crèdit, que com més va més prevalent és. L’ús de targetes de crèdit ha crescut significativament aquestes darreres dècades, i el pes de les de dèbit –abans molt majoritàries– ha davallat significativament. Què explica aquest canvi? La resposta es troba en l’afany dels bancs de potenciar l’ús de les targetes de crèdit, que impliquen moltes més comissions per a l’usuari i acaben essent molt més rendibles per a l’entitat emissora, en detriment de les de dèbit, que ofereixen menys facilitats de pagament però també amaguen moltes menys comissions per als clients.
Les targetes de crèdit, negoci rodó per als bancs
El funcionament d’una targeta de dèbit és ben simple. L’usuari pot emprar-la per fer pagaments o retirar efectiu únicament si té prou diners al compte associat; si no en disposa, l’operació no es podrà fer. Això evita comissions inesperades al client, però també redueix considerablement el rèdit que el banc en pot treure.
Tanmateix, el cas de les targetes de crèdit és ben diferent. Els bancs obtenen una comissió (petita, però lleugerament més alta que en el cas de les targetes de dèbit) cada vegada que es tramita un pagament amb un datàfon, però la via de negoci principal amb les targetes de crèdit són els interessos per l’ajornament dels pagaments (és a dir, per la concessió del crèdit). Generalment, els bancs solen aplicar un tipus d’interès fix que se situa al voltant d’un 1,5% mensual, segons dades del Banc d’Espanya.
Tot i que aquesta xifra pot no semblar particularment alta, la Unió de Consumidors de Catalunya adverteix que una taxa d’interès mensual d’un 1,5% equival a un interès anual d’un 18%, gairebé una cinquena part del crèdit total. “La gent no és conscient de què compra i va fent de línia de crèdit en línia de crèdit, fins que es troben que han acumulat moltíssim deute i que no el poden pagar”, expliquen. Els bancs també cobren interessos, que solen ser encara més alts, si el client sobrepassa el límit de crèdit estipulat (el tipus dels saldos excedits) o bé si acaba sense saldo al compte i deixa de pagar els deutes (el tipus dels interessos ordinaris).
Les targetes revolving, el cas més flagrant d’un model abusiu
Una de les modalitats de targeta de crèdit que més rendibilitats ofereixen als bancs, a costa del benestar financer dels clients, són les revolving, que aquests darrers anys han esdevingut com més va més populars.
“Les targetes de crèdit convencionals són perilloses, però les revolving ho són encara més”, adverteix la Unió de Consumidors. En una targeta revolving, el client disposa d’un límit de crèdit estipulat que pot tornar o bé a terminis o bé en quotes fixes, generalment de caràcter mensual. Aquestes quotes poden fixar-se com a percentatge del deute total o bé com a quota fixa per sobre del mínim que hagi estipulat l’entitat emissora. A diferència d’una targeta de crèdit convencional, en què el client té la possibilitat de liquidar el deute abans de la data de venciment sense haver de pagar interessos, una targeta revolving l’obliga a pagar una quota preestablerta cada mes.
Generalment, aquesta quota de repagament sol ser molt baixa, i, per tant, cobreix una part molt petita del deute total. El fet que la quota mínima sigui tan petita –sovint és d’uns 25 euros– concedeix al client la falsa sensació de pagar el crèdit a bon ritme. Però, en realitat, tan sols en retorna una fracció ínfima, que a voltes ni tan sols cobreix els interessos, per la qual cosa el deute total no fa sinó augmentar amb el pas dels mesos –encara que el client faci els pagaments a temps. Com més llarga sigui l’amortització, més gran serà la quantitat que el client haurà de pagar en concepte d’interessos. En alguns casos, segons que explica la Unió de Consumidors, els bancs fins i tot poden imposar penalitzacions als clients si avancen els pagaments o paguen més del compte. “Els bancs poden fer moltes trampes en aquest sentit”, diuen.
L’Associació d’Usuaris Financers (Asufin) també coincideix a advertir sobre els riscs de les targetes revolving. “És molt problemàtic. Amb una targeta de crèdit és molt fàcil gastar-se 300 euros o 400 euros de més: com que solament n’ha de pagar 30 o 40 el mes, és fàcil que el client pensi que no té gaire deute acumulat”, expliquen.
1.031 euros d’interessos per un crèdit de 1.000
L’organització, en aquest comunicat, denuncia que el tipus d’interès de les targetes revolving és excepcionalment alt, que se situa en una mitjana d’un 21,07% anual. Es tracta, segons el darrer baròmetre de l’organització, d’un 2,88% més que no la mitjana de les targetes de crèdit convencionals, una diferència encara més sagnant si es té en compte que les targetes revolving –al contrari que les convencionals– obliguen el client a pagar interessos cada mes. Per si no n’hi hagués prou, l’Asufin denuncia que les targetes revolving al mercat espanyol són significativament més cares –d’un 3,77% més– que no les de la zona euro.
Per a il·lustrar l’abast dels costs amagats d’una targeta revolving, l’organització l’exemple posa l’exemple d’un client que vol repagar un deute de 1.000 euros a un tipus d’interès d’un 25,61% i una quota mensual de 25 euros. Amb una targeta revolving, l’usuari trigaria 6 anys i 10 mesos a pagar el deute, i pagaria un total de 1.031,90 euros en interessos (és a dir, més que el cost del crèdit principal) encara que no tingués cap més despesa durant aquest període. Si el client optés per finançar aquest deute a un termini de 24 mesos, el cost mitjà de repagament amb una targeta revolving seria de 262,47 euros segons càlculs de l’organització, l’equivalent a un 26% del deute total. “El risc més gran és que et pots endeutar sobre el deute: pots crear deutes sense assabentar-te’n per pagar els deutes que ja pagues, i amb uns interessos més alts que no les targetes de crèdit convencionals. És molt fàcil que això acabi generant sobreendeutament: demanes més crèdit per pagar el crèdit”, expliquen.
Les targetes revolving, sota la lupa de les autoritats
A mesura que han guanyat popularitat aquests darrers anys, les targetes revolving s’han convertit en l’objecte de com més va més demandes judicials, la majoria de les quals s’han saldat amb un resultat favorable per als afectats. “Gairebé totes les sentències sobre targetes revolving han estat favorables als clients, perquè les clàusules sovint són molt abusives. Però els bancs continuen insistint-hi”, lamenta la Unió de Consumidors.
De fet, el 2021 el govern espanyol va aprovar una regulació específica per aturar els casos més flagrants d’abús amb targetes revolving. Així i tot, la normativa no preveu sancions per a les entitats que no avaluïn correctament la solvència del client a l’hora de concedir-li una targeta revolving, ni tampoc fixa cap límit als interessos del crèdit, tal com demanaven les entitats de protecció del consumidor.
Les targetes de dèbit de franc, espècie en extinció
L’auge de les targetes revolving és tan sols una faceta més del creixement de l’ús de les targetes de crèdit aquestes darreres dècades. L’any 2000, al mercat bancari espanyol hi havia gairebé el doble de targetes de dèbit (gairebé 30 milions) que no de crèdit (16 milions). Avui dia, les targetes de dèbit continuen essent majoritàries, però per un marge és molt més estret: tan sols hi ha 7 milions més que de crèdit que de dèbit, segons xifres del Banc d’Espanya. Fa tan sols quatre anys, a començament del 2020, el marge que separava totes dues modalitats era considerablement més gran, d’uns deu milions.
Aquests darrers anys, i particularment arran de l’esclat de la pandèmia, els bancs han provat d’empènyer com més va més usuaris del dèbit cap al crèdit, i particularment cap a les targetes revolving. “En general, ells sempre proven de potenciar la targeta de crèdit perquè els sigui més rendible: al final, és el que els dóna més negoci”, explica la Unió de Consumidors.
Una de les entitats que més traves ha posat a les targetes de dèbit ha estat CaixaBank, que d’ençà del 2022 cobra als clients –fins i tot als que tenen la nòmina domiciliada– una comissió anual de 36 euros per targeta de dèbit. El banc, en canvi, ofereix de franc la targeta de crèdit MyCard, que incorpora una modalitat revolving amb uns interessos anuals fins d’un 23%. Imagin, el servei de banca mòbil de CaixaBank, no cobra per la targeta de crèdit. Un cas semblant és el de Bankinter, que cobra una comissió de 30 euros anuals per la targeta de dèbit, però ofereix de franc la de crèdit, també amb modalitat revolving. El Banc Sabadell ofereix de franc les targetes de crèdit en la majoria dels seus comptes, però cobra una comissió anual de 30 euros per targeta de dèbit a partir del segon any.
Alguns bancs continuen oferint de franc la targeta de dèbit, però tan sols si és vinculada específicament a un dels comptes que ofereixen. És el cas del Santander, que no cobra comissions per les targetes de dèbit associades a un compte Santander, o bé el del BBVA, que no cobra comissions per les targetes de dèbit associades a un compte Online Sense Comissions. Uns altres bancs, com ara ING, ofereixen de franc una targeta de dèbit si és digital, però cobren comissió si també es vol en format físic.
Un cas a part és el de Caixa d’Enginyers. L’entitat no cobra comissió per als usuaris de targetes de dèbit que superin els 1.500 euros anuals de despesa, un límit que es rebaixa als 1.000 euros en el cas de les targetes de crèdit. Les targetes de crèdit també són de franc per als clients de més de 65 anys, independentment dels diners que gastin anualment, però en el cas de les de dèbit aquests clients caldrà que superin el límit de despesa de 1.500 euros anuals per no pagar comissió.
