Tardor de refundacions: Junts, ERC i CUP afronten tres congressos decisius

Junts, ERC i la CUP són en hores baixes. El 12 de maig van perdre la majoria parlamentària després d’una dècada (han baixat de 74 escons a 59 en tres anys) i la desmobilització del seu electorat és la més acusada. En les darreres eleccions al parlament, el 48,7% d’abstenció els va afectar especialment. Són situacions diferents: els republicans s’esmicolen; la CUP ha perdut tota capacitat d’influència; Junts aguanta una mica més el tipus, i fins i tot va millorar lleument resultats respecte del 2021 –malgrat que a les europees de tot just un mes després tots dos partits van perdre prop de mig milió de vots cadascun. Sigui com sigui, com a conjunt, l’independentisme institucional s’ha desguitarrat, i la recuperació no serà fàcil. Aquesta tardor, tots tres miraran de posar fil a l’agulla: el 21 de setembre, la CUP farà l’assemblea nacional que ha de culminar el Procés de Garbí; Junts farà un congrés del 25 al 27 d’octubre; i Esquerra ho farà el 30 de novembre.

La decisió de Puigdemont

El plat fort del congrés de Junts, que es farà a Calella (Maresme), serà probablement el lideratge del president Carles Puigdemont. Va deixar la presidència del partit el juny del 2022, poc després que Jordi Sànchez en deixés la secretaria general, i tots dos van ser substituïts, per la presidenta Laura Borràs i per Jordi Turull, respectivament. D’aleshores ençà, han canviat moltes coses. Els partidaris d’abandonar el govern amb ERC –entre els quals, Puigdemont– se’n van sortir aquell mateix octubre. El juliol de l’any següent, Puigdemont va agafar el timó de la negociació amb el PSOE per a investir Pedro Sánchez, i ara pilota les converses a Suïssa. El Consell de la República, en què s’havia de centrar, és en un punt mort, amb l’assemblea dissolta. El paper de Turull sembla consolidat, però Borràs, destituïda de la presidència del parlament, ha perdut presència després de la condemna del TSJC –encara no ferma i amb petició d’indult.

Puigdemont continua essent l’element que cohesiona Junts, però la sorprenent incursió del 8 d’agost n’ha fet més incert el futur. Pendent del desenllaç de l’amnistia, el president ha tornat a Waterloo, tot i que havia proclamat acabada l’etapa de l’exili. Fins ara no ha donat cap més explicació, i és probable que ho faci el congrés, on a més a més podria aspirar a recuperar el control orgànic del partit, sigui amb la fórmula que sigui, d’una manera pactada amb Borràs. A banda de l’organització, Junts haurà de debatre uns quants eixos d’actuació importants. El més urgent, la mena d’oposició que farà contra el govern de Salvador Illa. Serà frontal i agressiva o bé pot haver-hi acords puntuals? Junts acusa el nou president d’espanyolista, però aquests últims mesos hi ha fet pinça en qüestions de fons, com ara l’ampliació de l’aeroport o el Hard Rock. El PSC s’ha compromès amb els Comuns a no fer el macrocasino, però la legislatura serà llarga.

El partit també haurà de decidir quins passos fa per a convertir-se en el paraigua aglutinador de l’independentisme, aprofitant que Esquerra ha investit un president socialista i que és en plena guerra interna. Amb republicans i cupaires debilitats, i l’alternativa de Clara Ponsatí i Jordi Graupera en fallida, Turull ha dit que Junts vol incorporar gent que fins ara no era a l’òrbita del partit. El congrés dirà com: a poc a poc, hauran de decantar-se entre les aigües possibilistes de reminiscències convergents que ha navegat el veler de Xavier Trias, i del mateix Puigdemont reconciliant-se amb Foment del Treball durant la campanya de les eleccions, o bé la maregassa desafiant que el president va surfejar amb el seu retorn fugaç. Junts vol explotar la imatge que els republicans funcionen com a titelles dels socialistes, i per tant té l’envit de decidir quin sostre posa a la seva pròpia col·laboració amb Sánchez a Madrid i a Ginebra.

El futur de Junqueras i l’abast de la regeneració

Set anys després del referèndum, Esquerra té pendent una tasca semblant a la de Junts: decidir el destí del dirigent que ja hi havia llavors. Després d’una dècada llarga de pau, el congrés dels republicans enfrontarà dues famílies. La que defensa la continuïtat d’Oriol Junqueras al capdavant del partit, Militància Decidim, sosté que, per culpa de la presó, primer, i de la inhabilitació, després, l’ex-vice-president no ha tingut marge per a remenar les cireres com voldria. La que vol un canvi, Nova Esquerra Nacional, considera que, després de tretze anys de mandat de Junqueras i Marta Rovira, “aquest cicle polític ha acabat i calen nous lideratges i noves maneres de fer”. Unes quantes veus d’aquesta segona candidatura neguen que el cor del seu programa sigui neutralitzar Junqueras, però, tot esperant que es sàpiguen més detalls ideològics de cada proposta, la seva continuïtat protagonitza de moment la conversa.

El curs del congrés serà decisiu per a saber fins a quin punt el joc és net o, com era tradició a Esquerra fins fa ben poc, la disputa desemboca en una trencadissa. Els programes de cada candidatura mostraran si la discrepància és purament sobre la governança interna o si hi ha una política de pactes i de discursos ben diferenciada. Com Junts, Esquerra haurà de triar quin tipus d’oposició fa a Illa, a quin preu en compra el pressupost i amb quin to s’hi adreça; i el compliment o no de l’acord també pot afectar la seva relació amb Sánchez a Madrid. Junqueras, que va evitar de mullar-se clarament sobre la investidura, ja ha enviat els primers senyals que no es fia d’Illa. La divisió a les bases sobre aquest punt –el 45% dels militants hi va votar en contra– no és anecdòtica. Els republicans hauran de decidir què passa si el PSC incompleix l’acord i, per una altra banda, si acaben entrant al govern de Jaume Collboni o no. 

El desenllaç del congrés també determinarà qui controlarà durant aquesta legislatura el grup parlamentari de vint diputats, on hi ha membres afins a cada família. Si guanya la Nova Esquerra Nacional, on de moment han destacat les diputades a Madrid Teresa Jordà i Alba Camps, l’ex-portaveu del partit Raquel Sans i el batlle de Manresa, Marc Aloy, entre més, caldrà veure quin paper donen a Junqueras. Jordà ha dit rotundament que la candidatura no va en contra d’ell, que tan sols creuen que no hauria d’encapçalar el partit, però que podria continuar formant part dels àmbits de decisió. El dia de la presentació, l’ex-consellera també va dir que li agradaria que el president Pere Aragonès i la secretaria general del partit, Marta Rovira, continuessin tenint un paper a Esquerra, malgrat d’haver dit tots dos que abandonaran la primera línia. Si guanya Junqueras, el dubte serà si dóna espai als qui s’hi han enfrontat i si prepara cap mena de relleu.

El renaixement interromput de la CUP

La refundació de la CUP va fer-se peremptòria després de quedar fora del congrés espanyol en les eleccions de l’any passat, que ja se sumava a una pèrdua de múscul territorial. L’avançament de les eleccions al parlament, el 12 de maig passat, va ajornar l’assemblea nacional que s’havia de fer al juny per a debatre les conclusions del Procés de Garbí. El migrat grup de quatre diputats que n’ha restat s’hi juga molt, ara. Com va explicar Arnau Lleonart fa uns mesos, en les noves ponències estratègica i organitzativa es constata la necessitat de “bastir i consolidar lideratges a mitjà i llarg termini”, incloent-hi dirigents orgànics que, encara que no tinguin càrrec institucional, puguin ser cares visibles del partit. Per exemple, una possibilitat és reforçar la figura d’un secretari general i un coordinador de la CUP, d’una manera una mica més semblant a un partit clàssic. Però el debat haurà de concretar fins a quin punt la verticalitat és representativa o pràctica.

Una altra de les novetats, tal com va informar VilaWeb, serà la d’un pas endavant per a aspirar a conquerir el màxim de poder institucional. La incògnita és si, més enllà d’un replantejament orgànic i procedimental, el Procés de Garbí produirà tombs ideològics més ambiciosos. Una part de l’organització identifica que l’alineament sistemàtic amb Junts i Esquerra com a socis preferents d’aquests darrers anys és un esquema caduc. Després de les eleccions del 2021, ja hi va haver veus que proposaven una coordinació més gran amb Esquerra i els Comuns, i després del 12 de maig hi ha tornat a haver contactes. Una altra part dels cupaires, tanmateix, considera irrenunciable la duresa dels postulats independentistes. “La davallada de votants de la CUP, majoritàriament en clau independentista, evidencia que cal reforçar un discurs nacional-popular completament desacomplexat”, deia un comunicat de Poble Lliure l’endemà dels comicis.